Si teniu un web o un blog sobre cultura, educació, art, literatura... o en coneixeu algun que creieu que val la pena conpartir, i voleu que el publiquem al llistat d'enllaços de Terrassa-O-Culta, envieu-nos-el, com més aviat, millor.
......
diumenge, 22 de juny del 2008
dimarts, 10 de juny del 2008
¡Un sagaz y valiente héroe español!
Pues España no iba a ser menos que Cataluña. Si Cataluña tiene un Héroe Nacional, España tiene un Héroe Sagaz y Valiente. Se llama Rodolfo Chiquilicuatre "El Follonero".
...
Había oído hablar de él, pero hasta ayer no tuve el placer de verle en acción. Fue en el programa TeleMonegal, donde era entrevistado.
El momento culminante de la entrevista a este Hombre Nuevo de España correspondió al relato de su emocionante expedición a Venezuela. La narración de como se dirigió a voces a Chávez en plena ceremonia protocolaria, documentada con imágenes y sonido, fue un testimonio didáctico de cómo debe comportarse un españolito dotado de "hombría de bien" y de "lo que hay que tener".
Espeluznante resultó el consiguiente relato, adornado con todo tipos de guiños pretendidamente expresivos, de cómo fue interrogado por un alto cargo político venezolano sobre sus intenciones y su graciosa respuesta: "Quisiera entregar a Chávez este caganer con la figura de nuestro dicharachero monarca, Juan Carlos I de España". Intervención a la que el energúmeno sudaca contestó con una terrible alusión a los malos modos de la policía venezolana.
...
Un grupo de bondadosos Mossos d'Esquadra, policia regional catalana, intenta dialogar con un transeúnte violento para que deponga de su actitud beligerante.
El Gran Hombre concluyó su intervención recordando como sufrió hasta que su avión elevó el vuelo alejándose de Caracas y supo con certeza que no sería torturado y violado por los siniestros sicarios chavistas.
...
Un grupo de Mossos d'Esquadra hace retroceder a un grupo de mozalbetes que estaba a punto de ser atropellados por un vehículo cuando se disponían a penetrar en una plaza de toros para disfrutar de la culta y ejemplar fiesta nacional española.¡Dios suyo, qué suerte que vivimos en España!
......
dissabte, 7 de juny del 2008
Ferran Adrià i els nou chefs de la fama
Havíem trobat per fi el Nou Heroi Nacional de Catalunya, el Gran Home destinat aplegar al seu voltant els catalans fidels a la catalanitat i menar-los en la tasca de demostrar al món la superioritat natural de la raça catalana, quan el traïdor i infame Santi Santamaria li va etzibar una punyalada trapera...
...
...
Però deixem-nos de romanços i parlem de coses veritablement importants: Com acabarà l’afer Laporta? Tornarà el Barça triomfant a demostrar la superioritat del seny català? ...?
...
...
...
Però deixem-nos de romanços i parlem de coses veritablement importants: Com acabarà l’afer Laporta? Tornarà el Barça triomfant a demostrar la superioritat del seny català? ...?
...
diumenge, 25 de maig del 2008
Perversió a l'escola (II)
Els nous projectes de llei integren, encara més, l’escola en el paradigma econòmic. La converteixen en vicària d’aquest paradigma. L’escola li fa de guardador de nens (o alliberador de pares, amb més disponibilitat per a l’empresa). D’insertor, no social, sinó d’empresa. L’escola, la universitat, preparen per a una bona col·locació, és a dir, per a un lloc predeterminat. I classifica, fins i tot socialment: en tal concertada ofereixen golf o hípica als alumnes, en tal pública els pares poden costejar uns excel·lents laboratoris, en tal altra els esforços i medis només arriben a poder preparar l’adolescent per a un petit ofici manual, i encara gràcies. En tal universitat privada, etc.
...
Els esborranys de la nova LEC, amb la proposta de directives externes i la porta oberta a la capitalització privada de l’escola pública (ah, les Escoles McDonald’s, als EE.UU!) apunten a una escola pre-empresa. És clar que fa falta més autonomia per a les direccions. Però el salt al cos de directors extern al claustre, la gestió de patrimoni, recursos i objectius immediats per part d’empreses externes, és, de nou, el braç per la màniga que va agafar l’economia occidental quan va caure el mur de Berlín. I així amb cada un dels punts. I cap dels punts verament necessaris que havíem esmentat.
Els esborranys de la nova LEC, amb la proposta de directives externes i la porta oberta a la capitalització privada de l’escola pública (ah, les Escoles McDonald’s, als EE.UU!) apunten a una escola pre-empresa. És clar que fa falta més autonomia per a les direccions. Però el salt al cos de directors extern al claustre, la gestió de patrimoni, recursos i objectius immediats per part d’empreses externes, és, de nou, el braç per la màniga que va agafar l’economia occidental quan va caure el mur de Berlín. I així amb cada un dels punts. I cap dels punts verament necessaris que havíem esmentat.
És la perversió de l’escola: no una ”educació de l’esperit” entesa a la manera humanista, sinó la “educación del espíritu nacional”, on “nació” s’hauria de substituir per una altra cosa (model econòmic?, consum?).
Educar no hauria de ser convertir un individu en una peça vàlida per a la col·locació que el sistema necessita (vegeu models soviètic, maoista, el formiguer i el rusc, o 1984 i Un món feliç, per exemple). Als EE.UU, una tesi arriba a la conclusió que en aquell país l’escola ensenya als adolescents a obeir i consumir. No puc resumir tot el que hauria de ser l’escola. Pares i professors encara ho saben, segurament. Però educar en l’alegria, en el “camp de la llibertat”, que passa per la possibilitat de poder “rebutjar”, en el pensament ètic (no en la inserció en una moral dictada) i el sentiment estètic, en la individual i lliure participació en la col·lectivitat, en el maneig dels mil dolors connaturals (vegeu les dades de la progressió en la salut emocional dels “nostres” joves, i després Ciceró, Montaigne, qualsevol clàssic: “Filosofar és aprendre l’art de morir”) i les mil alegries de viure. També en les habilitats i coneixements tècnics, és clar. Tot això és fonamental. Aprendre a veure per un mateix que “ser tonto i tenir un bon treball, heus ací la felicitat” (escriu el poeta G. Benn, i ho recull, recentment, Sloterdijk) no és veritat. Tot això que els savis de la tribu, o els que han sabut escriure aquesta aventura humana, ens diuen des dels seus freds marbres, o vivents encara. I que s’estudiava, sobretot, a les assignatures d’humanitats. Assignatures que, de nou simptomàticament, desapareixen progressivament (es dissimuli com es dissimuli) dels nous plans. La perversió de l’escola.
“La catàstrofe ja s’anunciava en l’embrutiment de la llengua”, escriu Joseph Roth, el 1937, quan ja parla d’Apocalipsi a Alemanya. Karl Kraus, un dels fundadors del pensament més lúcid d’Europa, culpava de la catàstrofe de la primera Gran Guerra l’embrutiment del llenguatge i el seu ús periodístic (“La humanitat acabarà amb un titular de diari”). La poesia, la literatura, des de 1945, ha intentat donar veu a les víctimes d’Auschwitz, Stalingrado, Hiroshima, Sibèria, Dresde, Armènia, Congo... Al seu crit i al seu silenci. Veure com pot parlar encara un ésser humà, “si això és un home”. En canvi, la dominació està usurpant la llengua de l’individu per parlar. Per parlar (no repetir) amb si mateix, amb el seu dolor, la seva alegria, el seu déu o el seu no-res, i al seu través amb la comunitat. I aquesta usurpació es realitza, també, des de l’escola. Vegeu com a darrer exemple els informes i cartes que especialistes i professors estan enviant al Departament (cartes mortes: cap diari dels de “gran tirada” no les ha volgudes publicar, anava a dir “increïblement”,per més signatures insignes que les acompanyaven) sobre la reducció d’hores de llengua i de literatura, sobretot, filosofia, història..., al batxillerat. Potser la cultura quedarà per a individus que, al marge de l’escola, la interioritzin i “s’organitzin en col·lectius monàstics” (B. Noël).
Es faran lleis, no canviarà el que ha de canviar. L’Àrea de Guisona tindrà el seu institut, i els professors passaran hores justificant l’acompliment de programes i omplint papers on els tants per cents siguin indicadors d’èxit escolar, davant de directives alienes i de votants quan toqui. És el vell acudit: “Doctor, vaig venir perquè tenia molta tos i em va receptar un laxant per a cavalls!” “No em vaig equivocar... Provi, provi, si no, de tossir ara...” Perquè aparentar té més lletres que ésser (K. Kraus).
...
No vol ser desesperança sinó ràbia, aquest discurs. Si la llibertat és vençuda, “tota la terra en sofreix. / Sí, però l’esperança meravellosa traspassa.” És Carles Riba. Que, com Kraus, està sent foragitat de les aules. Perquè encara sóc professor, vull apostar per l’esperança que “a la força més forta que estreny o que inunda” (encara Riba), sapiguem oposar “raó i escomesa”. “Per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-nos humans.”
Josep Lluís Badal
Perversió a l'escola (I)
“El generalísimo (...) firmó en el frente del Ebro, con la punta de su espada, la Ley del Bachillerato” (Atenas n.119, III-1942). Amb espasa o amb gas, gulag, presó o exili, el poder totalitari ha estat sempre, per ostensible, combatible. O sofert des del dissimul, la paciència, la revolta. O senzillament acceptat o victorejat, tristament.
La dominació, en canvi (per al terme remeto a M. Surya i B. Noël; però també a Schérer, Deleuze..., i enrere, segurament fins a Epicur), genera una adhesió natural, unànime en una societat que no se sent subjugada (no hi ha caps visibles del poder), sinó que s’identifica amb el llenguatge i les possibilitats d’existència que ofereix el “dominador”. És a dir, l’economia, l’empresa. Que han sabut depurar i rendibilitzar les estratègies ideològiques dels totalitarismes del segle XX. Convertir la política en simple gestora d’un marc idoni per al model econòmic. Reconvertir la comunicació als paràmetres d’empresa (formuladora de l’espai mental i el llenguatge únic on només és possible l’adhesió al model de consum), i rellegir la cultura amb paràmetres de negoci. Fer assumir a aquesta cultura, fins i tot intrínsecament, les premisses de l”empresa” i el “consum”. Quanta crítica literària d’actualitat no apel·la a la necessitat d’anar a buscar el públic (el “mercat”) amb temes i sintaxi predeterminats, a la “transparència” –terme fonamental per a l’economia-, o a un nou consens on és pa comú afirmar que determinats autors del XX, alliberadors i fundacionals, fulgurants, són “en realitat obscurs” o “incomprensibles”. És a dir, una relectura mercantilitzada de la tradició.
Complementàriament, és sistemàtica en aquest pensament únic l’acusació de “reacció”, “antisistema” o “ingenuïtat” (a El pensament captiu, el poeta C. Milosz descriu molt bé aquesta criminalització de la dissidència; Milosz parla del règim soviètic), contra el qüestionament de la tesi inherent que l’economia , un medi, no és una fi en si mateixa, un cosmos (la possibilitat de l’univers en harmonia). I tot seguit es pot parlar sense mala consciència de creixement anual de l’economia tot considerant nou milions –creixents- d’indigents reals a Espanya com un element –necessari?- dins l’ordre harmònic d’aquesta economia satisfactòria. Per posar un cas a l’atzar.
En aquest sentit, són significatives la proposta de Llei d’Educació a Catalunya, o el tomb que han anat prenent les primeres projeccions del Pla de Bolonya.
Amb problemes molt greus en educació, la priorització de l’educand passaria, en un pla ideal (oh, parlar d’ideal comença a ser reaccionari; la dominació només admet l’explicació del món des de si mateixa), per qüestionar-se un seguit llarg de punts. L’excés d’hores (vegeu els estudis dels pedagogs) dels més petits a escola. La necessitat que els pares passin més hores amb els nens: permisos per maternitat —deixem un infant en una guarderia als quatre mesos!; a Suècia el permís per maternitat és de 96 setmanes—, canvis en els horaris laborals (flexibilitat, retribucions). Necessitat d’una televisió amb programació en llengua estrangera, que estalviaria hores potser innecessàries als més petits (vegeu els models al nord d’Europa, on l’anglès es comença a estudiar a Secundària). Menys poder de les editorials sobre el llibre escolar (del contingut al preu). Una inversió molt superior en ensenyament (en percentatge sobre el PIB), ni que fos fins equiparar-nos amb els països amb millors resultats: és simptomàtic que el nostre model d’escola sigui cada vegada més el dels països capdavanters econòmicament però amb resultats escolars pitjors als nostres o molt dolents (EE.UU., Gran Bretanya...). Millor preparació del professorat (els nous projectes, que sí que esmenten aquesta necessitat, estimulen la competència i el màrqueting en els instituts —se n’estan impartint cursos a directives—, de nou calcant el discurs del model econòmic). Menors ràtios per classe. Qüestionament del resultat real de la manera com s’articula actualment la doble xarxa, pública i privada, i de la progressiva dualització social que està comportant, etcètera.
Però aquests aspectes són negligits, o dissimulats, en les noves propostes de llei (“cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”). Tocarien el sistema econòmic. Tocarien l’única possibilitat d’existència d’aquest sistema, en creixement continu, en contínua fagocitosi i autofagocitosi (un creixement del mercat borsístic del 10% anual quan l’economia “creix” un 2 o 3 %? Si la bombolla s’atura esclata).
Josep Lluís Badal
La dominació, en canvi (per al terme remeto a M. Surya i B. Noël; però també a Schérer, Deleuze..., i enrere, segurament fins a Epicur), genera una adhesió natural, unànime en una societat que no se sent subjugada (no hi ha caps visibles del poder), sinó que s’identifica amb el llenguatge i les possibilitats d’existència que ofereix el “dominador”. És a dir, l’economia, l’empresa. Que han sabut depurar i rendibilitzar les estratègies ideològiques dels totalitarismes del segle XX. Convertir la política en simple gestora d’un marc idoni per al model econòmic. Reconvertir la comunicació als paràmetres d’empresa (formuladora de l’espai mental i el llenguatge únic on només és possible l’adhesió al model de consum), i rellegir la cultura amb paràmetres de negoci. Fer assumir a aquesta cultura, fins i tot intrínsecament, les premisses de l”empresa” i el “consum”. Quanta crítica literària d’actualitat no apel·la a la necessitat d’anar a buscar el públic (el “mercat”) amb temes i sintaxi predeterminats, a la “transparència” –terme fonamental per a l’economia-, o a un nou consens on és pa comú afirmar que determinats autors del XX, alliberadors i fundacionals, fulgurants, són “en realitat obscurs” o “incomprensibles”. És a dir, una relectura mercantilitzada de la tradició.
Complementàriament, és sistemàtica en aquest pensament únic l’acusació de “reacció”, “antisistema” o “ingenuïtat” (a El pensament captiu, el poeta C. Milosz descriu molt bé aquesta criminalització de la dissidència; Milosz parla del règim soviètic), contra el qüestionament de la tesi inherent que l’economia , un medi, no és una fi en si mateixa, un cosmos (la possibilitat de l’univers en harmonia). I tot seguit es pot parlar sense mala consciència de creixement anual de l’economia tot considerant nou milions –creixents- d’indigents reals a Espanya com un element –necessari?- dins l’ordre harmònic d’aquesta economia satisfactòria. Per posar un cas a l’atzar.
En aquest sentit, són significatives la proposta de Llei d’Educació a Catalunya, o el tomb que han anat prenent les primeres projeccions del Pla de Bolonya.
Amb problemes molt greus en educació, la priorització de l’educand passaria, en un pla ideal (oh, parlar d’ideal comença a ser reaccionari; la dominació només admet l’explicació del món des de si mateixa), per qüestionar-se un seguit llarg de punts. L’excés d’hores (vegeu els estudis dels pedagogs) dels més petits a escola. La necessitat que els pares passin més hores amb els nens: permisos per maternitat —deixem un infant en una guarderia als quatre mesos!; a Suècia el permís per maternitat és de 96 setmanes—, canvis en els horaris laborals (flexibilitat, retribucions). Necessitat d’una televisió amb programació en llengua estrangera, que estalviaria hores potser innecessàries als més petits (vegeu els models al nord d’Europa, on l’anglès es comença a estudiar a Secundària). Menys poder de les editorials sobre el llibre escolar (del contingut al preu). Una inversió molt superior en ensenyament (en percentatge sobre el PIB), ni que fos fins equiparar-nos amb els països amb millors resultats: és simptomàtic que el nostre model d’escola sigui cada vegada més el dels països capdavanters econòmicament però amb resultats escolars pitjors als nostres o molt dolents (EE.UU., Gran Bretanya...). Millor preparació del professorat (els nous projectes, que sí que esmenten aquesta necessitat, estimulen la competència i el màrqueting en els instituts —se n’estan impartint cursos a directives—, de nou calcant el discurs del model econòmic). Menors ràtios per classe. Qüestionament del resultat real de la manera com s’articula actualment la doble xarxa, pública i privada, i de la progressiva dualització social que està comportant, etcètera.
Però aquests aspectes són negligits, o dissimulats, en les noves propostes de llei (“cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”). Tocarien el sistema econòmic. Tocarien l’única possibilitat d’existència d’aquest sistema, en creixement continu, en contínua fagocitosi i autofagocitosi (un creixement del mercat borsístic del 10% anual quan l’economia “creix” un 2 o 3 %? Si la bombolla s’atura esclata).
Què es legisla, doncs, amb les noves lleis?
Josep Lluís Badal
_____________________________________________________
...
El passat 6 de març, Josep Lluís Badal va participar a una taula rodona sobre ensenyament organitzada pel Grup d'Opinió d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa: "Les nostres escoles: renovació pedagògica o naufragi?". A l'acabar l'acte li vaig demanar que posés per escrit tot allò que hauria volgut dir i la manca de temps i les limitacions del context li van impedir expressar.
...
Fruit d'aquella sol·licitud és el text que ara us l'oferim amb el desig que no us deixi indiferents.
...
Jordi F.
divendres, 14 de desembre del 2007
Morera: memòria visual d'una 'altra' guerra
Demà 15 de desembre s'inaugura, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, una exposició singular: una col·lecció de 31 dibuixos fets per Jacint Morera (Terrassa 1915 - Calonge 1989) mentre participava a la Guerra Civil al front d'Aragó, el 1938. Segons que explica el catàleg editat en motiu d'aquesta exposició:"La col·lecció de dibuixos que ara presentem estan realitzats entre març i octubre de 1938. És a dir, des de l’inici del retrocés de les forces republicanes fins la caiguda definitiva del front amb la pèrdua de la batalla de l’Ebre. Aquestes obres de finíssima ironia no ens diuen res sobre tots aquests fets bèl·lics; com apunta Kundera del soldat Svejk, sembla que Morera tampoc es pren la guerra seriosament, sens dubte perquè per a ell no té cap sentit.
En canvi, aquests dibuixos (...) estan plens de sentit, perquè sotgen la humanitat dels qui s’han vist arrossegats a una lluita insensata i que en l’humil quotidianitat de les situacions retratades troben el seu lligam amb l’autèntic sentit de la vida."
Efectivament, els dibuixos 'atrapen' moments fugissers de la vida quotidiana al front —uns soldats que passen el temps cantant, un que escriu una carta, l'altre que cus un botó, el que festeja una noia...—, però sobretot ironitza amb humor sobre l'obligada convivència, els amors perduts per la llunyania, o la solitud del calabós.
La col·lecció havia romàs oblidada dins d'una carpeta a l'estudi de l'artista durant els quasi 70 anys que han passat des que Morera va fer aquests dibuixos. Només es van exposar una vegada, el 1959; no es van editar mai; i ara es posen a la venda. Per tal d'evitar que se'n dispersi la memòria, s'ha editat un catàleg que permet accedir a tot la col·lecció, tant si es pot com si no es pot adquirir alguna de les peces. L'opuscle inclou un text inèdit sobre la col·lecció escrit el 1938 per un altre artista que va coincidir amb Morera al front d'Aragó, el pintor i gravador Manuel Viusà (Barcelona 1917 - París 1998), qui va viure i exposar a Terrassa després de la Guerra Civil —estava casat amb l'escultora terrassenca Gertrudis Galí— i abans de veure's obligat a exiliar-se, el 1946, per les seves activitats antifranquistes.
La col·lecció havia romàs oblidada dins d'una carpeta a l'estudi de l'artista durant els quasi 70 anys que han passat des que Morera va fer aquests dibuixos. Només es van exposar una vegada, el 1959; no es van editar mai; i ara es posen a la venda. Per tal d'evitar que se'n dispersi la memòria, s'ha editat un catàleg que permet accedir a tot la col·lecció, tant si es pot com si no es pot adquirir alguna de les peces. L'opuscle inclou un text inèdit sobre la col·lecció escrit el 1938 per un altre artista que va coincidir amb Morera al front d'Aragó, el pintor i gravador Manuel Viusà (Barcelona 1917 - París 1998), qui va viure i exposar a Terrassa després de la Guerra Civil —estava casat amb l'escultora terrassenca Gertrudis Galí— i abans de veure's obligat a exiliar-se, el 1946, per les seves activitats antifranquistes.
És, doncs, una exposició que ens ofereix un aspecte diferent i singular de la memòria històrica de la que tant es parla aquests dies. Una exposició (oberta fins el 10 de gener) que val la pena visitar, perquè és improbable que la col·lecció es torni a veure junta en molt de temps.
(...)
dimecres, 12 de desembre del 2007
Visiteu els estudis!
Amics de les Arts i Joventuts Musicals ha posat en marxa (del 10 al 23 de desembre) una iniciativa per apropar el procés creatiu plàstic al públic, tot convidant els artistes a obrir les portes dels seus estudis. Portes Obertes dels Estudis d'art vol ser un pas complementari de l’activitatde divulgació artística que es du a terme a les sales d’exposicions de l'entitat terrassenca."Visitar els artistes plàstics en els seus estudis", assenyala el programa, "ens permet anar més enllà de la contemplació de l’obra que ens proposa la seva exhibició en una galeria; és encetar un diàleg amb el creador per aprofundir en el com, el perquè, els referents, les aspiracions que hi ha al darrera de cada quadre, de cada escultura, de cada dibuix..."
A continuació trobareu les adreces dels estudis i artistes que participen a la iniciativa, i els dies i hores que es poden visitar.
diumenge, 9 de desembre del 2007
Camino de perfección
CAMINO DE PERFECCIÓN
A quinientos metros de altura, en el aire sobre los prados del valle, los colores y tonalidades sustituyen a los objetos. Las manchas coloreadas necesitan una traducción en el cerebro de las águilas para convertirse en algo apetecible, como, por ejemplo, una culebra, un conejo, un corderillo recién parido. La experiencia en interpretar los diferentes tonos cromáticos la van adquiriendo los aguiluchos desde las primeras veces que otean el panorama, perplejos y cavilosos allá en las alturas ariscas de su nido. Más tarde, la mejoran con las prácticas de vuelo guiadas por los padres, y la culminan con los ejercicios de detección, identificación y captura de presas, ascesis que se va reiterando hasta que a los ojos de las águilas adolescentes no se les escapa ningún rasgo distintivo.
Isidro Cabello Hernandorena
_____________________________________________________
Isidro Cabello resideix a Terrassa
...
A quinientos metros de altura, en el aire sobre los prados del valle, los colores y tonalidades sustituyen a los objetos. Las manchas coloreadas necesitan una traducción en el cerebro de las águilas para convertirse en algo apetecible, como, por ejemplo, una culebra, un conejo, un corderillo recién parido. La experiencia en interpretar los diferentes tonos cromáticos la van adquiriendo los aguiluchos desde las primeras veces que otean el panorama, perplejos y cavilosos allá en las alturas ariscas de su nido. Más tarde, la mejoran con las prácticas de vuelo guiadas por los padres, y la culminan con los ejercicios de detección, identificación y captura de presas, ascesis que se va reiterando hasta que a los ojos de las águilas adolescentes no se les escapa ningún rasgo distintivo.
Desde ese momento, colores y objetos ya son la misma cosa.
Isidro Cabello Hernandorena
_____________________________________________________
Isidro Cabello resideix a Terrassa
...
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Ecuatorianos en Cataluña
La nueva verdad revelada por la doctrina neoliberal entre sus iniciados durante los últimos años del siglo XX ha sido esta: “Robemos a los pobres para repartirlo entre nosotros los ricos”.
Una de las consecuencias de esa “buena nueva”, predicada por el FMI y otros evangelizadores, ha sido la diáspora del pueblo ecuatoriano.
Después del empobrecimiento progresivo generalizado del Ecuador, desde 1997, casi la mitad de su población activa se ha visto obligada a emigrar a diversos “paraísos liberales” para constituirse en la nueva clase obrera precarizada.
Entre esas víctimas del progreso y de la única vía posible de desarrollo, se han encontrado personas con una voluntad y una formación intelectual y profesional tan sólidas como Ramiro Caiza, un machacheño con un largo historial de activismo cultural y sociopolítico.
Las personas como Ramiro no cejan nunca en su empeño por muy adversas que parezcan las circunstancias: analizan el contexto, calculan las posibilidades, programan sus acciones y se lanzan a convertir el realidad los objetivos marcados.
Recién instalado en Cataluña, concretamente en la vallesana población de Rubí, Ramiro contactó con Iván Carrasco, un conquense radicado en Terrassa desde hacía ya más de veinticinco años y entre ambos impulsaron la Casa de la Cultura Ecuatoriana de Catalunya cuyos primeros pasos tuvimos el orgullo de acoger en Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.
Ahora, desde esta web tarrasense, tengo el placer de anunciar este Primer Encuentro – Cultura Ecuatoriana de Ultramar que anuncia nuevas y fecundas futuras trayectorias.
PRIMER ENCUENTRO - CULTURA ECUATORIANA DE ULTRAMAR
PRESENTACIÓN
La cultura es para los pueblos lo que el alma es para el cuerpo, aquello que permanece latente cuando se ha perdido todo, es la que nos distingue y nos hace diversos a la vez; es nuestra carta de presentación en cualquier dimensión geográfica. Su Trascendencia radica, precisamente en diferenciar los códigos culturales a través de los tiempos, por ello este Encuentro necesario para plantear los avances y utopías en los nuevos escenarios culturales, donde los ecuatorianos obligados por múltiples circunstancias han tenido que abandonar su tierra de origen.
Es una necesidad imperiosa que requiere de la reflexión profunda y permanente, por cuanto el desarraigo produce un nuevo tipo de creador y consumidor culturales. En este contexto aspiramos contribuir al debate y conocimiento de puntos de vista que permitan reconocer el potencial de los escritores ecuatorianos particularmente, puesto que el presente Encuentro tiene un alto componente literario a nivel de expositores, porque la literatura es una forma de relación personal entre escritor y lector a través de los textos.
Encuentros como este contribuyen a la convivencia ciudadana, porque constituye una oportunidad para que nos conozcan y para reencontrarnos con las ¡imitaciones y perspectivas que motivan estos eventos, y que por cierto no terminen en el papel o dentro de cuatro paredes, sino que irradien el pensamiento por medio de voces autorizadas que, en ningún caso es la última palabra.
Las palabras tienen alma y el alma nunca muere porque viaja irremediablemente en forma de libros e ideas para que se nutran los lectores. En tiempos de globalización es imprescindible incestar nuestro pensamiento desde una visión cosmopolita.
Bienvenidos a un acercamiento con la palabra desde la línea imaginaria.
Ramiro Caiza
Director del Encuentro
11.00 h. DECLARACIÓN DEL ENCUENTRO
Una de las consecuencias de esa “buena nueva”, predicada por el FMI y otros evangelizadores, ha sido la diáspora del pueblo ecuatoriano.
Después del empobrecimiento progresivo generalizado del Ecuador, desde 1997, casi la mitad de su población activa se ha visto obligada a emigrar a diversos “paraísos liberales” para constituirse en la nueva clase obrera precarizada.
Entre esas víctimas del progreso y de la única vía posible de desarrollo, se han encontrado personas con una voluntad y una formación intelectual y profesional tan sólidas como Ramiro Caiza, un machacheño con un largo historial de activismo cultural y sociopolítico.
Las personas como Ramiro no cejan nunca en su empeño por muy adversas que parezcan las circunstancias: analizan el contexto, calculan las posibilidades, programan sus acciones y se lanzan a convertir el realidad los objetivos marcados.
Recién instalado en Cataluña, concretamente en la vallesana población de Rubí, Ramiro contactó con Iván Carrasco, un conquense radicado en Terrassa desde hacía ya más de veinticinco años y entre ambos impulsaron la Casa de la Cultura Ecuatoriana de Catalunya cuyos primeros pasos tuvimos el orgullo de acoger en Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.
Ahora, desde esta web tarrasense, tengo el placer de anunciar este Primer Encuentro – Cultura Ecuatoriana de Ultramar que anuncia nuevas y fecundas futuras trayectorias.
PRIMER ENCUENTRO - CULTURA ECUATORIANA DE ULTRAMAR
PRESENTACIÓN
La cultura es para los pueblos lo que el alma es para el cuerpo, aquello que permanece latente cuando se ha perdido todo, es la que nos distingue y nos hace diversos a la vez; es nuestra carta de presentación en cualquier dimensión geográfica. Su Trascendencia radica, precisamente en diferenciar los códigos culturales a través de los tiempos, por ello este Encuentro necesario para plantear los avances y utopías en los nuevos escenarios culturales, donde los ecuatorianos obligados por múltiples circunstancias han tenido que abandonar su tierra de origen.
Es una necesidad imperiosa que requiere de la reflexión profunda y permanente, por cuanto el desarraigo produce un nuevo tipo de creador y consumidor culturales. En este contexto aspiramos contribuir al debate y conocimiento de puntos de vista que permitan reconocer el potencial de los escritores ecuatorianos particularmente, puesto que el presente Encuentro tiene un alto componente literario a nivel de expositores, porque la literatura es una forma de relación personal entre escritor y lector a través de los textos.
Encuentros como este contribuyen a la convivencia ciudadana, porque constituye una oportunidad para que nos conozcan y para reencontrarnos con las ¡imitaciones y perspectivas que motivan estos eventos, y que por cierto no terminen en el papel o dentro de cuatro paredes, sino que irradien el pensamiento por medio de voces autorizadas que, en ningún caso es la última palabra.
Las palabras tienen alma y el alma nunca muere porque viaja irremediablemente en forma de libros e ideas para que se nutran los lectores. En tiempos de globalización es imprescindible incestar nuestro pensamiento desde una visión cosmopolita.
Bienvenidos a un acercamiento con la palabra desde la línea imaginaria.
Ramiro Caiza
Director del Encuentro
PROGRAMA
Martes 30 de octubre
10.30 h. Entrega de libros y videos de la CCE Núcleo de Cañar a la Casa América Catalunya
18.00 h. Inauguración
18.20 h. DISERTACIONES:
Eduardo Crespo: Arqueología precolombina en el Ecuador
Luis Enrique Fierro: La palabra del Ecuador fuera de sus fronteras
Diego Velasco: Identidades y literatura en el Ecuador
19.00 h. CONVERSATORIO
19.20 h. DISERTACIONES:
Efrain Espinoza: El colectivo ecuatoriano en Europa
Leonardo Valencia: Literatura ecuatoriana, un imaginario por descubrir
20.00 h. RECITAL POÉTICO
Miércoles 31 de octubre
18.00 h. DISERTACIONES:
Ramiro Oviedo: Actores culturales ecuatorianos en Europa
Raúl Pérez Torres: La nueva narrativa ecuatoriana
Williamns Kastillo: Las nuevas corrientes literarias ecuatorianas
18.45 h. CONVERSATORIO
19.00 h. DISERTACIONES:
Huilo Rúales: Reflexiones acerca de la literatura ecuatoriana
Iván Carrasco: La cultura ecuatoriana en Catalunya
20.00 h. RECITAL POÉTICO
Jueves 1 de noviembre
10.30 h. Entrega de libros y videos de la CCE Núcleo de Cañar a la Casa América Catalunya
18.00 h. Inauguración
18.20 h. DISERTACIONES:
Eduardo Crespo: Arqueología precolombina en el Ecuador
Luis Enrique Fierro: La palabra del Ecuador fuera de sus fronteras
Diego Velasco: Identidades y literatura en el Ecuador
19.00 h. CONVERSATORIO
19.20 h. DISERTACIONES:
Efrain Espinoza: El colectivo ecuatoriano en Europa
Leonardo Valencia: Literatura ecuatoriana, un imaginario por descubrir
20.00 h. RECITAL POÉTICO
Miércoles 31 de octubre
18.00 h. DISERTACIONES:
Ramiro Oviedo: Actores culturales ecuatorianos en Europa
Raúl Pérez Torres: La nueva narrativa ecuatoriana
Williamns Kastillo: Las nuevas corrientes literarias ecuatorianas
18.45 h. CONVERSATORIO
19.00 h. DISERTACIONES:
Huilo Rúales: Reflexiones acerca de la literatura ecuatoriana
Iván Carrasco: La cultura ecuatoriana en Catalunya
20.00 h. RECITAL POÉTICO
Jueves 1 de noviembre
11.00 h. DECLARACIÓN DEL ENCUENTRO
Contacto: poetarami@hotmail.com
dilluns, 17 de setembre del 2007
Rafel Miralpeix exposa a Sant Cugat
Miralpeix, pessebrista i pintor terrassenc, ens descobreix la feina d'aquest darrer any a la pastisseria La Lionesa de Sant Cugat, el local on, durant tot aquest mes de setembre, no només podrem endolcir-nos el paladar, sinó que també podrem donar plaer a la vista amb les especialitats que ens ha preparat el mestre Miralpeix.
La vitalitat, l'optimisme i la passió per la seva terra s'endevinen a través de la seva obra que esdevé una finestra al món amb una visió personal que ens poden transportar a uns finestrals eivissencs, una posta de sol rogent a Montserrat o La Mola en la seva visió més psicodèlica i a temes quotidians analitzats i expressats en pintura o collage.
Dins la mostra podem veure tretze obres, entre olis, acrílics i collages, però Rafel Miralpeix no descarta altres materials —per això, a les seves obres podem trobar guix, pols de marbre, etc.— i altres tècniques poc convencionals que donen una qualitat especial a les textures de les obres presentades.
Recordeu, durant tot el mes de setembre podreu contemplar les seves creacions a la pastisseria La Lionesa, al carrer Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.
...
diumenge, 2 de setembre del 2007
Recomacions gastronòmiques
Amics i amigues, després de les vacances, període de l’any en el qual hom pensa en la fugacitat de la vida i es creu obligat a deixar algun llegat a aquelles persones que seguiran aquí quan ell marxi, em permetré recomanar-vos alguns plats o productes alimentaris dels quals sóc consumidor agraït des de fa bastants anys.
Les sardines en escabetx del Bar Restaurant Pacu – Pacu de Llançà (Alt Empordà). Al rovell de l’ou del port d’aquesta tranquil·la vila de la Costa Brava.
(Passeig Marítim, 5 – 972 12 03 92)
Els gelats Pastís de l’Àvia i Somni de Tramontana de Gelats Marco de La Jonquera (Alt Empordà). La seva única gelateria oberta al públic es troba a Figueres —sembla que gairebé només treballen per a restaurants— i no sempre tenen aquestes especialitats a la venda, però la primera, quan la fan, només la venen al seu local, no consta al seu catàleg de productes.
(http://www.gelatsmarco.com/)
(A Figueres, Carrer Pep Ventura, 17 – A la Jonquera, 972 50 74 54)
Els cigrons amb cansalada del Restaurant Can Quel de Foixà (Baix Empordà).
(http://canqueldefoixa.restaurantesok.com/?prov=Girona) (972 76 90 64)
El rus de la Pastisseria Massot de La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).
(Plaça Major , 11 - 972 64 02 70)
La sobrassada de Cal Campaner de Camprodon (Ripollès). També al rovell de l’ou del poble, molt a prop dels Quatre Cantons i al costat del riu, però no la confoneu amb les cansaladeries per a turistes, és una botigueta senzilla i pulida. La seva producció es veritablement artesanal i limitada. Ah!, i estem parlant de sobrassada pirinenca...
(Carrer Isaac Albéniz, 9 – 972 74 05 24)
Els búlgars de la Pastisseria Pujol de Camprodon (Ripollès). Al bell mig del poble, al començament del carrer València, gairebé a una de les cantonades dels Quatre Cantons.
(Carrer València, 1 - 972 74 01 22)
Els torrons d’avellana d’Agramunt (Urgell). Els trobareu a moltes botigues arreu de Catalunya.
Aprofito l’ocasió per recomanar-vos també dos restaurants magnífics. El primer és un clàssic, es tracta el Restaurant de l’Hotel Duran de Figueres, un establiment amb més de 150 anys d’història. L’altre és una mica més nou, només té uns 40 anys de trajectòria, és el Restaurant La Vela de Llançà. Ja us podeu imaginar que els preus de les seves cartes són una mica elevats, però tampoc són res que no pugueu estalviar en quatre setmanes no apuntant-vos a veure partits de futbol als canals de pagament o deixant d’anar al cinema a empassar-vos alguna de les merdes habituals made in Hollywood d’ara.
Les sardines en escabetx del Bar Restaurant Pacu – Pacu de Llançà (Alt Empordà). Al rovell de l’ou del port d’aquesta tranquil·la vila de la Costa Brava.
(Passeig Marítim, 5 – 972 12 03 92)
Els gelats Pastís de l’Àvia i Somni de Tramontana de Gelats Marco de La Jonquera (Alt Empordà). La seva única gelateria oberta al públic es troba a Figueres —sembla que gairebé només treballen per a restaurants— i no sempre tenen aquestes especialitats a la venda, però la primera, quan la fan, només la venen al seu local, no consta al seu catàleg de productes.
(http://www.gelatsmarco.com/)
(A Figueres, Carrer Pep Ventura, 17 – A la Jonquera, 972 50 74 54)
Els cigrons amb cansalada del Restaurant Can Quel de Foixà (Baix Empordà).
(http://canqueldefoixa.restaurantesok.com/?prov=Girona) (972 76 90 64)
El rus de la Pastisseria Massot de La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).
(Plaça Major , 11 - 972 64 02 70)
La sobrassada de Cal Campaner de Camprodon (Ripollès). També al rovell de l’ou del poble, molt a prop dels Quatre Cantons i al costat del riu, però no la confoneu amb les cansaladeries per a turistes, és una botigueta senzilla i pulida. La seva producció es veritablement artesanal i limitada. Ah!, i estem parlant de sobrassada pirinenca...
(Carrer Isaac Albéniz, 9 – 972 74 05 24)
Els búlgars de la Pastisseria Pujol de Camprodon (Ripollès). Al bell mig del poble, al començament del carrer València, gairebé a una de les cantonades dels Quatre Cantons.
(Carrer València, 1 - 972 74 01 22)
Els torrons d’avellana d’Agramunt (Urgell). Els trobareu a moltes botigues arreu de Catalunya.
Aprofito l’ocasió per recomanar-vos també dos restaurants magnífics. El primer és un clàssic, es tracta el Restaurant de l’Hotel Duran de Figueres, un establiment amb més de 150 anys d’història. L’altre és una mica més nou, només té uns 40 anys de trajectòria, és el Restaurant La Vela de Llançà. Ja us podeu imaginar que els preus de les seves cartes són una mica elevats, però tampoc són res que no pugueu estalviar en quatre setmanes no apuntant-vos a veure partits de futbol als canals de pagament o deixant d’anar al cinema a empassar-vos alguna de les merdes habituals made in Hollywood d’ara.
...
dijous, 23 d’agost del 2007
'Blogs' terrassencs
Sóc tossuda, i em resisteixo a dir-los 'blocs', tot i que sé que tard o d'hora hauré de cedir. Mentrestant, us convido a visitar un portal que acabo de descobrir, Blocs terrassencs, on els seus promotors han tingut la gentilesa de fer saber de la nostra existència a través del seu web.
Hi trobareu de tot, des del periodista que, com Francesc Novell, comenta les novetats comunicatives de la ciutat (Vivències diàries) fins al que, com Joan Rovira, comenta notícies del món o de la política ciutadana (el e-cuaderno negro i Terrassa Blog Diari). Hi ha cinèfils (Cinéfilo renegado) i fotògrafs (n'hi ha molts més, però em semblen especialment interessants petitacriatura i Photos from contramowly; per cert, aprofito per dir-vos que aquest darrer publica les seves imatges a Flickr, una plataforma on trovareu imatges de qualitat excepcional de la mà de molts professionals i afeccionats de tot el món; a risc de ser més que parcial, us recomano dos dels meus preferits: Cuellar i el Capitán-Patata).
Seguint amb els blogs terrassencs, hi podeu trobar esports (hoquei, és clar, però també taiji, per exemple), excursionisme, periodisme i mitjans de comunicació (Ràdio Kaos, Pren-t'ho com vulguis, Terrassa Música Ràdio) i, naturalment un munt de blogs personals sobre els temes més diversos, que us deixaré explorar a vosaltres solets.
Apa, ja teniu feina pel que queda d'agost!
...
Hi trobareu de tot, des del periodista que, com Francesc Novell, comenta les novetats comunicatives de la ciutat (Vivències diàries) fins al que, com Joan Rovira, comenta notícies del món o de la política ciutadana (el e-cuaderno negro i Terrassa Blog Diari). Hi ha cinèfils (Cinéfilo renegado) i fotògrafs (n'hi ha molts més, però em semblen especialment interessants petitacriatura i Photos from contramowly; per cert, aprofito per dir-vos que aquest darrer publica les seves imatges a Flickr, una plataforma on trovareu imatges de qualitat excepcional de la mà de molts professionals i afeccionats de tot el món; a risc de ser més que parcial, us recomano dos dels meus preferits: Cuellar i el Capitán-Patata).
Seguint amb els blogs terrassencs, hi podeu trobar esports (hoquei, és clar, però també taiji, per exemple), excursionisme, periodisme i mitjans de comunicació (Ràdio Kaos, Pren-t'ho com vulguis, Terrassa Música Ràdio) i, naturalment un munt de blogs personals sobre els temes més diversos, que us deixaré explorar a vosaltres solets.
Apa, ja teniu feina pel que queda d'agost!
...
dimarts, 21 d’agost del 2007
Memòria del so
Per aquells que van veure l'exposició d'escultures sonores de François Baschet als Amics de les Arts el passat abril i es van quedar amb ganes de saber més, de llegir més, potser els interessarà saber que Éditions l'Harmattan acaba de publicar a París l'obra Memoires sonores, amb prefaci del Yehudi Menuhin, en el qual l'artista repassa el 50 anys de treball en aquesta singular i brillant combinació de forma i so que son els seus instruments-escultura.
Els que no vau assistir a la inauguració de l'exposició terrassenca, a més, us vau perdre la interessant i hilarant narració de l'origen de l'art dels Baschet. Allí, l'escultor-luthier ens va mostrar la seva primera obra, una guitarra inflable (sí, sí, ho heu llegit bé), que va inventar per poder viatjar pel món lleuger d'equipatge. Fins i tot les més complexes de les seves creacions, com el Cristall de tres octaves i mitja, tenen aquesta qualitat de la lleugeresa (que no pas fragilitat), com estilitzades grues caminant de puntetes sobre l'aigua a punt d'emprendre el vol.
Aquest llibre pot ser, segurament, una bona oportunitat per saber més d'aquest art singular, que el creador ha fet una mica nostre tot instal·lant la seva residència a Terrassa.
...
dimecres, 8 d’agost del 2007
A qui pertanyen els símbols?
Durant tot el mes de juliol s'ha mantingut oberta a la nostra ciutat la polèmica generada per la performance organitzada per Labarracreativa en l'obertura de l'edició 2007 del programa Terrassa Acció Creativa (TAC!), sota el títol Religió catòdica, en la qual es feia una crítica a la omnipresència de la televisió en la vida contemporània tot emprant imatges extretes de la simbologia catòlica. L'acció va iniciar-se amb una professó per diversos carrers del centre de la ciutat en la qual un grup d'acòlits passejava un pas en què es barrejaven imagineria cristiana i parafernàlia tecnològica, mentre recitaven lletanies a major glòria de la caixa tonta. És a dir, una caricatura intencionadament irònica, no pas de la religió, sinó del poder del mitjans audiovisuals.
Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).
Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.
Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.
I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.
Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.
Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!
[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...
Hi ha qui, declarant-se creient ofès, s'ha arrencat públicament els vestits per manifestar la seva encesa indignació davant el que considera una agressió intolerable a les seves creences. Com gosen insultar el símbols de la nostra fe!, han bramat alguns, i han exigit a través dels mitjans pública contrició als "responsables". D'altres han arribat a dir que el grup organitzador (que erròniament assimilen amb Amics de les Arts, una de les entitats que promou el TAC! i acull part de les seves activitats) no hagués sigut capaç ("per por") de fer alguna cosa així amb la simbologia musulmana. Fins i tot hi ha hagut veus que han reivindicat un art estètic en front d'aquest art de la lletjor i l'escarni. No em pertoca ni vull respondre aquí aquestes crítiques, doncs, d'altra banda, ja ho ha fet magníficament bé Sara Ramis a les págines del Diari de Terrassa. El que m'interessa és reflexionar sobre la propietat i l'apropiació dels símbols, que més enllà de les creences (àmbit personal) són cultura (àmbit social).
Diu el sociòleg Zygmunt Bauman —seguint el pensament de Hannah Arendt i Adorno— que "un objeto es cultural si sobrevive a cualquier uso que haya intervenido en su creación" i, en aquest sentit, els agradi o no als creients i practicants catòlics, la iconografia cristiana pertany a la cultura europea i occidental amb independència de les creences personals de qui les utilitzi. I és així, precisament, perquè l'estratègia d'imposició i detentació del poder desenvolupada durant segles per l'església catòlica —i amb no menys intensitat per d'altres creences cristianes— va ser la d'apropiar-se de la cultura social i monopolitzar l'art. Durant segles, la imatgeria religiosa va imposar-se en l'art de la representació europeu i, siguem honestos, la beateria i la jerarquia eclasiàstica han acceptat tota mena de mixtificacions d'aquesta representació, sempre que servissin a l'objectiu del proselitisme.
Que les estampetes i medalles que es venen a les portes de la Sagrada Família o de la cova de Lourdes —i tota la varietat de souvenirs de factura industrial que els acompanyen: tasses, plats, ampolles per l'aigua beneïda, bufandes, barrets, mocadors...— siguin considerades símbols de devoció és, pel cap baix, una broma de molt mal gust. Si, mentrestant, uns quants exaltats criden "¡anatema!" perquè uns joves utilitzen símbols de la cultura en què han estat educats per denunciar la sacralització del discurs mediàtic, és que hem perdut el seny. Perquè, sabeu, només es pot representar la sacralització amb allò que té per a la societat un significat sacre.
I precisament per això veig una gran distància entre la performance de què parlem i les caricatures que van donar peu, fa un mesos, a la polèmica sobre islamisme, respecte a la religió i llibertat d'expressió. En primer lloc he de dir que jo ho tinc clar: la llibertat d'expressió passa per davant de les creences religioses mentre es mantingui dins del respecte a la dignitat de la persona i la llibertat individual. No es pot entrar en un lloc de culte —esglesia, mesquita, sinagoga...— a pertorbar les persones que hi practiquen els seus ritus; no es pot insultar ningú per allò en que creu, ni se li pot impedir que manifesti públicament la seva fe (fins i tot en la forma de vestir), mentre el seu afany de proselitisme no esdevingui una imposició als altres. I estic convençuda que un dibuixant egipci, o sirià, o afganès té tot el dret del món a emprar els símbols de la seva cultura d'arrel islàmica (ho sigui ell o no) per fer una crítica de la seva societat; ja no estic tan segura del sentit d'aquesta crítica quan la fa un dibuixant danès caricaturitzant Mahoma. Tanmateix, devant del dubte, llibertat d'expressió.
Com deia no fa gaire, en ocasió del ridícul segrest de la revista El Jueves per "insults a la Corona" (¿Comicidad hiriente?), hi ha coses massa importants en aquest món com per invertir tant d'esforç en creuades a favor dels símbols: la protecció dels menors (de la qual té molt a dir l'esglesia catòlica, especialment les seves diòcesis nord-americanes); la lluita contra la pobresa; l'eradicació de la violència domèstica; la resolució dels centenars de conflictes que continuen oberts a tot el món; i, per què no, la denúncia de la manipulació mediàtica a la qual tots, més o menys, estem sotmesos.
Inquieta, però, veure no només com creix la susceptibilitat social a la llire expressió de les idees —mentre el llenguatge polític es fa potiner i es carrega d'insults i paraules gruixudes—, sinó la deriva autoritària d'algunes reaccions, des del que exigeix públiques penitències fins al que insinua que potser la violència és l'únic camí que queda per fer respectar les pròpies creences. Valgam Déu!
[Terrible, jo una no creient emprant el nom de Déu endebades! On anirem a parar?]
...
divendres, 3 d’agost del 2007
Amics de les Arts, punt de trobada
Amics de les Arts és una entitat que va ser creada l’any 1927 per pintors, músics, escriptors i amants de l’art terrassencs entre els quals podem destacar Rafael Benet, Ferran Canyameres, Ramon Cortès, Joan Duch, Isidre Òdena, Joaquim Pecanins, Ramon Serrat, Joaquim Vancells...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.
L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...
La fusió amb la delegació local de Joventuts Musicals l’any 1966 va donar a l’entitat una forta empenta i va fer que els seus socis siguin alhora membres d’una important associació d’àmbit internacional i d’una associació cabdal a la història dels quefers culturals de Terrassa.
L’entitat es va instal·lar en l’actual estatge l’any 1933. Des de llavors la seva cafeteria ha mantingut la ubicació actual amb una decoració molt característica i un ambient peculiar: xerrameca, gresca, tertúlia, música, diàleg, escacs...
Aquesta cafeteria és el punt de trobada habitual de gent de totes les edats que venen a esbargir-se, a concertar projectes, a establir relacions amb noves amistats, a fer temps abans d’un acte o a comentar-lo quan s’ha acabat... i tot això entre unes parets que, entre d’altres, han acollit personatges tan importants com Agustí Bartra, Federico García Lorca, Robert Gerhard, Hermann Keyserling, Alicia de Larrocha, Anna Murià, Carles Riba o Lluís Companys.
A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.
A la foto adjunta, feta aquest juliol, podeu veure María Esther Tello i Frank Mintz, al costat del terrassencs Josep M. Pi i Jordi F. Fernández, a la cafeteria d'Amics de les Arts. Frank Mintz és un reputat historiador francobúlgar del moviment llibertari internacional i María Esther Tello és una de les "Madres de la Plaza de Mayo", mare de tres fills desapareguts durant la dictadura i ella mateixa membre de la resistència llibertària argentina.
...
Personatges i contextos
Us imagineu, per exemple, què diríem de Ferran Adrià si fos madrileny i de Mònica Terribas si fos de Lepe? Els trobaríem ridículs? Crec que, sens dubte, els elogis generalitzats dels catalans envers aquestes dues figures mediàtiques es convertirien en mofes.
Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.
No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...
Ernesto Sábato a El escritor y sus fantasmas va dir: “La fama es un conjunto de equivocaciones, y muy menudo un artista es alabado por los defectos que le debilitan”.
No seré jo qui m’acarnissi amb Ferran Adrià per tenir un bon Pigmalió al darrere o a la Mònica Terribas per creure que cal fer cara de ser intel·ligent perquè et considerin intel·ligent. Si em volgués acarnissar amb algú, més aviat hauria parlar de personatges tan mediocres i mesquins com la Pilar Rahola o el Salvador Sostres, però... sincerament, no val la pena perdre el temps amb gent d’aquesta mena.
...
dimarts, 31 de juliol del 2007
El Diablo
EL DIABLO
Esconded los ojos en la torpe sombra de los cuerpos arrojados. Violad el alba obscenamente, justo en el momento en que la virtud trate de imponerse. Recoged el alma en el rincón más sucio y rezad vuestra oración más profana.
Revelaos contra la carne intacta y mancillad toda virginidad.
Asesinad la aparente bondad de los hombres y sucumbid a los placeres lentamente, saboreando cada pecado, cada blasfemia que os arda en la boca.
Infringid las normas impuestas y arrojaros al abismo de la depravación.
Qué importa si, luego, ningún Dios se atreve a perdonaros.
_____________________________________________________
Manolo Belmonte és terrassenc.
...
Esconded los ojos en la torpe sombra de los cuerpos arrojados. Violad el alba obscenamente, justo en el momento en que la virtud trate de imponerse. Recoged el alma en el rincón más sucio y rezad vuestra oración más profana.
Revelaos contra la carne intacta y mancillad toda virginidad.
Asesinad la aparente bondad de los hombres y sucumbid a los placeres lentamente, saboreando cada pecado, cada blasfemia que os arda en la boca.
Infringid las normas impuestas y arrojaros al abismo de la depravación.
Qué importa si, luego, ningún Dios se atreve a perdonaros.
Manolo Belmonte
_____________________________________________________
Manolo Belmonte és terrassenc.
...
Calamares a la romana
CALAMARES A LA ROMANA
...
La mañana del veinticinco de diciembre se despertó con un centurión romano sentado a los pies de la cama. Cumplía treinta y tres años; y con ellos, ahora ya era evidente, se cumplían también los peores presagios.
Una vaga zozobra intestinal al incorporarse le trajo a la memoria la fritanga de la última cena en casa de los padres, y mientras restregaba bajo un par de dedos pantocráticos el humor cuajado en su ojo derecho, no dudó en maldecir por lo menos tres veces al progenitor. Y también a la madre. “Maldita zorra”, pudo arrastrar entre dientes un par de veces antes de que el romano le hundiese la lanza en el costado.
Javier Bermúdez
_____________________________________________________
Javier Bermúdez resideix a Terrassa
...
diumenge, 29 de juliol del 2007
Globalització
Ahir a la tarda, un cop superades les hores de la calor més forta, vaig decidir anar a donar un vol per proveir-me de lectures de cara a les vacances que començo la setmana vinent. Tempus fugit vaig pensar novament a la vista de la bastida que anunica els nous destins per l'edifici que va ser durant quasi tot el segle XX i part d'aquest la Llibreria Grau. Després d'aquesta petita concessió a la nostàlgia vaig encaminar-me cap al Cau, on vaig aprovisionar-me de novel·les, assaigs i manuals diversos per entretenir les tardes de canícula.
La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.
Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".
Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.
La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...
La calor era tan xafogosa que no vaig veure alternativa millor que entretenir algunes hores de la tarda als Amics (aire condicionat i cervesa fresca). I allà em teniu, llegint les incisives reflexions d'Amos Oz sobre el misteriós contracte que lectors i autors estableixem (establim) en l'inici d'una novel·la (La historia comienza), quan el run-run de les veus de l'entorn van fer-me pensar que era a Terrassa, però podia ser a Istambul. A la meva dreta, un parell de joves conversaven en àrab, fins que va arribar un amic d'aquí i van canviar al castellà; a la meva esquerra, dos homes xerraven en el que jo diria que era rumanès; més enllà, uns contertulis habituals dels qui no m'arribava, però, la veu debien mantenir la seva conversa en català, vaig deduir.
Vaig tornar a submergir-me en les reflexions d'Oz sobre En la flor de la vida, de Shmuel Yosef Agnón (1888-1970), el primer escriptor jueu a rebre el Nobel de literatura (1966) i autor que va explorar la confrontació entre la tradició i la modernitat en el seu poble tot contraposant en la seva obra l'ús de l'hebreu bíblic i l'hebreu modern, que no necessàriament es corresponen amb les idees de vellesa i joventut: "El padre de Tirtza se preocupa por la educación hebrea de su hija. Segal, el preceptor, le enseña hebreo moderno. Y Landa, el joven que la corteja, le escribe cartas en hebreo bíblico".
Vaig tornar a aixecar el cap del llibre tot donant-li voltes a un vell pensament: la llengua com a territori enfront de la llengua com a vehicle, com a canal. Condiciona la nostra llengua la forma de veure el món? I es clar que sí, sinó totes les traduccions podrien automatitzar-se, i no és així, perquè les diferents llengües no només tenen diferents arquitectures lògiques, sinó mapes conceptuals diversos. Però aquests territoris estan plens de transfugues, de vegades comunitats senceres que són integralment bilingües o trilingües (quin millor exemple que els jueus de l'Europa central abans de l'Holocaust: yiddish a casa, hebreu a la sinagoga i alemany, o polonès, o ucranià, o... al carrer). Em fascinen els escriptors que han emigrat de la seva llengua, com Nabokov o Brodsky, del rus a l'anglès, o Kundera, del txec al francès (que alguns no li han perdonat, però que a mi em segeuix semblant extraordiari), però sempre he tingut la recança de veure el plurilingüisme com una assignatura pendent de la literatura.
La música porta temps explorant aquest territori accidentat de la pluralitat. La literatura viatja, és cert, pels móns més diversos, i la indústria que l'acompanya reinventa cada obra d'èxit en una trentena de llengües diferents, però hi ha alguna cosa del desconcert que sentim quan ens trobem en un territori lingüístic aliè que sempre m'ha semblat molt literària i. alhora, impossible de transmetre literàriament. Hi seguiré pensant mentre llegeixo Oz.
...
diumenge, 1 de juliol del 2007
La terregada (sang i perdiu)
Em preguntem a la cafeteria dels Amics de les Arts si ja he menjat els canelons de Festa Major.
—Ah, però és que per Festa Major s’han de menjar canelons? No, no he menjat canelons, segur, ni avui ni cap altre dia, no puc amb la beixamel.
—Potser a Terrassa teniu un altre plat típic de Festa Major?
—No ho sé, ni m’agrada la Festa Major ni conec altre plat típic de Terrassa que la terregada, però només l’he menjat una vegada i no recordo exactament com era.
L’Alfons, un habitual de la barra, ens diu que creu recordar que es tracta d’un plat fet amb entranyes.
Al cap d’una estona, a casa, faig una consulta a internet i comprovo que, efectivament, es tracta d’un plat fet amb sang i perdiu (compte!, que en aquest cas la paraula perdiu es refereix als pulmons d’ovella). Llavors deu ser un plat semblant a la freixura, tot i que jo més aviat el recordava com una sopa espessa coberta amb una llesca seca de pa de pagès.
Algú o alguns de vosaltres, amables lectors, ens podrieu explicar com es cuina la terregada a casa vostra?
...
—Ah, però és que per Festa Major s’han de menjar canelons? No, no he menjat canelons, segur, ni avui ni cap altre dia, no puc amb la beixamel.
—Potser a Terrassa teniu un altre plat típic de Festa Major?
—No ho sé, ni m’agrada la Festa Major ni conec altre plat típic de Terrassa que la terregada, però només l’he menjat una vegada i no recordo exactament com era.
L’Alfons, un habitual de la barra, ens diu que creu recordar que es tracta d’un plat fet amb entranyes.
Al cap d’una estona, a casa, faig una consulta a internet i comprovo que, efectivament, es tracta d’un plat fet amb sang i perdiu (compte!, que en aquest cas la paraula perdiu es refereix als pulmons d’ovella). Llavors deu ser un plat semblant a la freixura, tot i que jo més aviat el recordava com una sopa espessa coberta amb una llesca seca de pa de pagès.
Algú o alguns de vosaltres, amables lectors, ens podrieu explicar com es cuina la terregada a casa vostra?
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)