Els nous projectes de llei integren, encara més, l’escola en el paradigma econòmic. La converteixen en vicària d’aquest paradigma. L’escola li fa de guardador de nens (o alliberador de pares, amb més disponibilitat per a l’empresa). D’insertor, no social, sinó d’empresa. L’escola, la universitat, preparen per a una bona col·locació, és a dir, per a un lloc predeterminat. I classifica, fins i tot socialment: en tal concertada ofereixen golf o hípica als alumnes, en tal pública els pares poden costejar uns excel·lents laboratoris, en tal altra els esforços i medis només arriben a poder preparar l’adolescent per a un petit ofici manual, i encara gràcies. En tal universitat privada, etc.
...
Els esborranys de la nova LEC, amb la proposta de directives externes i la porta oberta a la capitalització privada de l’escola pública (ah, les Escoles McDonald’s, als EE.UU!) apunten a una escola pre-empresa. És clar que fa falta més autonomia per a les direccions. Però el salt al cos de directors extern al claustre, la gestió de patrimoni, recursos i objectius immediats per part d’empreses externes, és, de nou, el braç per la màniga que va agafar l’economia occidental quan va caure el mur de Berlín. I així amb cada un dels punts. I cap dels punts verament necessaris que havíem esmentat.
És la perversió de l’escola: no una ”educació de l’esperit” entesa a la manera humanista, sinó la “educación del espíritu nacional”, on “nació” s’hauria de substituir per una altra cosa (model econòmic?, consum?).
Educar no hauria de ser convertir un individu en una peça vàlida per a la col·locació que el sistema necessita (vegeu models soviètic, maoista, el formiguer i el rusc, o 1984 i Un món feliç, per exemple). Als EE.UU, una tesi arriba a la conclusió que en aquell país l’escola ensenya als adolescents a obeir i consumir. No puc resumir tot el que hauria de ser l’escola. Pares i professors encara ho saben, segurament. Però educar en l’alegria, en el “camp de la llibertat”, que passa per la possibilitat de poder “rebutjar”, en el pensament ètic (no en la inserció en una moral dictada) i el sentiment estètic, en la individual i lliure participació en la col·lectivitat, en el maneig dels mil dolors connaturals (vegeu les dades de la progressió en la salut emocional dels “nostres” joves, i després Ciceró, Montaigne, qualsevol clàssic: “Filosofar és aprendre l’art de morir”) i les mil alegries de viure. També en les habilitats i coneixements tècnics, és clar. Tot això és fonamental. Aprendre a veure per un mateix que “ser tonto i tenir un bon treball, heus ací la felicitat” (escriu el poeta G. Benn, i ho recull, recentment, Sloterdijk) no és veritat. Tot això que els savis de la tribu, o els que han sabut escriure aquesta aventura humana, ens diuen des dels seus freds marbres, o vivents encara. I que s’estudiava, sobretot, a les assignatures d’humanitats. Assignatures que, de nou simptomàticament, desapareixen progressivament (es dissimuli com es dissimuli) dels nous plans. La perversió de l’escola.
“La catàstrofe ja s’anunciava en l’embrutiment de la llengua”, escriu Joseph Roth, el 1937, quan ja parla d’Apocalipsi a Alemanya. Karl Kraus, un dels fundadors del pensament més lúcid d’Europa, culpava de la catàstrofe de la primera Gran Guerra l’embrutiment del llenguatge i el seu ús periodístic (“La humanitat acabarà amb un titular de diari”). La poesia, la literatura, des de 1945, ha intentat donar veu a les víctimes d’Auschwitz, Stalingrado, Hiroshima, Sibèria, Dresde, Armènia, Congo... Al seu crit i al seu silenci. Veure com pot parlar encara un ésser humà, “si això és un home”. En canvi, la dominació està usurpant la llengua de l’individu per parlar. Per parlar (no repetir) amb si mateix, amb el seu dolor, la seva alegria, el seu déu o el seu no-res, i al seu través amb la comunitat. I aquesta usurpació es realitza, també, des de l’escola. Vegeu com a darrer exemple els informes i cartes que especialistes i professors estan enviant al Departament (cartes mortes: cap diari dels de “gran tirada” no les ha volgudes publicar, anava a dir “increïblement”,per més signatures insignes que les acompanyaven) sobre la reducció d’hores de llengua i de literatura, sobretot, filosofia, història..., al batxillerat. Potser la cultura quedarà per a individus que, al marge de l’escola, la interioritzin i “s’organitzin en col·lectius monàstics” (B. Noël).
Es faran lleis, no canviarà el que ha de canviar. L’Àrea de Guisona tindrà el seu institut, i els professors passaran hores justificant l’acompliment de programes i omplint papers on els tants per cents siguin indicadors d’èxit escolar, davant de directives alienes i de votants quan toqui. És el vell acudit: “Doctor, vaig venir perquè tenia molta tos i em va receptar un laxant per a cavalls!” “No em vaig equivocar... Provi, provi, si no, de tossir ara...” Perquè aparentar té més lletres que ésser (K. Kraus).
...
No vol ser desesperança sinó ràbia, aquest discurs. Si la llibertat és vençuda, “tota la terra en sofreix. / Sí, però l’esperança meravellosa traspassa.” És Carles Riba. Que, com Kraus, està sent foragitat de les aules. Perquè encara sóc professor, vull apostar per l’esperança que “a la força més forta que estreny o que inunda” (encara Riba), sapiguem oposar “raó i escomesa”. “Per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-nos humans.”
Josep Lluís Badal
Una obra molt característica de l'estil de pintura practicat per Bassam Kanaan
Bassam Kanaam, la seva companya i la seva filla (1985).
