Fa cosa d’un any, més o menys, el sistema d’obertura centralitzada del meu cotxe va deixar de funcionar. Feia un temps que fallava esporàdicament i, de sobte, un dia, va espatllar-se de tot. El vaig portar, és clar, al taller del concessionari, on, després de tenir-lo diversos dies
en observació, per tota resposta van dir-me: “a la clau no li passa res, el problema és que s’ha desprogramat el mecanisme que porta a dins el cotxe”. Després de quedar literalment estabornida pel preu del mecanisme en qüestió, vaig decidir que obriria i tancaria el meu vehicle fent servir allò que sempre hem hagut de menester per obrir i tancar portes, és a dir, el pany.
I jo era feliç així fins que, fa uns dies, mentre posava benzina, vaig tocar casualment el botó de la clau i... caram! ...el mecanisme d’obertura centralitzada torna a funcionar perfectament!
Després de donar-li unes quantes voltes, el meu esperit cartesià continua convençut que les coses que es
desprogramen no es tornen a programar soles, i arribo a la conclusió que el meu mecànic (no us diré el nom, només que tinc un Peugot) no tenia ni idea de perquè no funcionava la clau i es va limitar a imaginar una explicació plausible, de la qual, òbviament, no tenia cap prova, però que hagués pogut suposar-li una interessant facturació si jo hagués optat per substituir el mecanisme. La broma m’hagués sortit força cara, i tot per a res.
De vegades,
als polítics els passa el mateix que als mecànics: saben que una cosa no funciona, però no tenen ni idea de què és el que falla. Tanmateix, com passa amb els mecànics, els llauners i els metges, ningú de nosaltres acceptaria que no ens proposessin una solució. Així que en proposen una. Però si no l’encerten, qui hi sortirà perdent?
A Terrassa, la cultura, almenys aparentment, funciona: hi ha moltes entitats actives, hi ha exposicions interessants, temporada de concerts, un dels festivals de jazz més importants d’Europa, temporada de teatre i de dansa, iniciatives per fomentar l’art contemporani, publicacions, cicles de poesia, fins i tot un Centre d’Arts Escèniques i, des de la primera pedra d’ahir a la tarda, tenim en marxa el projecte de recuperació del Teatre Principal... Una altra cosa és qui impulsa aquesta activitat cultural —i no vull dir qui la paga, que no és ben bé el mateix— o dit d’una altra manera, quin projecte polític hi ha al darrera de la cultura impulsada des de l’Administració (Ajuntament) i com s’articula amb el treball dels promotors privats (siguin entitats sense ànim de lucre, empreses o caixes).
Perquè jo sóc de les que creu que al darrera d’una acció política —del tipus que sigui, des de donar, o denegar, una subvenció fins a crear un centre dramàtic— hi ha d’haver un projecte polític. I a mi, de vegades, m’ha costat veure quin projecte polític hi ha per a la cultura terrassenca, cosa que contrasta, per exemple, amb la claredat diàfana amb què està definida l’aposta educativa, basada en l’impuls d’un campus universitari amb la imatge com a eix vertebrador.
En cultura, la línia no està tan clara i, sobretot, no sé si algú s’està plantejant els reptes que tenim davant: integrar a la dinàmica cultural de la ciutat els
nous terrassencs —i no vull dir només els immigrats, sinó també aquest munt de persones que dormen aquí però consumeixen cultura a Barcelona—; fomentar la creació i no només la representació/exhibició; connectar la cultura local amb el que passa fora i els nous corrents de pensament; millorar l’accés als recursos i a la història cultural de la ciutat a través de les noves tecnologies...
En qualsevol cas, l’opció de
Pere Navarro d’apostar per persones vinculades a entitats històriques de la ciutat a l’hora de presentar una llista per a les properes eleccions fa pensar que el projecte polític cultural de partit no existeix, o és molt feble. Jo crec en la societat civil —la meva trajectòria a Amics de les Arts i Joventuts Musicals ho demostra— però crec que a la societat a cadascú li correspon el seu paper, de la mateixa manera que crec que no es pot fer una cultura progressista des de les cases regionals i les entitats conservadores.
Però, ves a saber, igual premem el botó i la clau funciona.
