Semblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.
Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...
diumenge, 15 de febrer del 2009
dissabte, 27 de desembre del 2008
Consell de la Cultura i les Arts
Durant les primeres setmanes de desembre s'ha dut a terme la constitució d'algunes de les diverses taules sectorials que han de permetre que les veus de diferents persones i entitats que treballen en la cultura terrassenca (i en especial les de la societat civil) arribin al nou Consell Municipal de la Cultura i les Arts de Terrassa. Aquest organisme —perfilat políticament el 2005, però no posat en marxa fins ara— aspira a ser una eina per promoure la participació ciutadana en l'elaboració i execució de les polítiques culturals municipals i un instrument per a la coordinació entre els diversos agents, públics i privats, que intervenen en aquestes polítiques.
Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'arts visuals i plàstiques —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés Punt de partida desenvolupat al llarg de l'any 2008.
Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de Processos Oberts a Interferències, des de Criteri d'Art a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.
Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.
Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de Punt de partida a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de formació-producció-exhibició-consum, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera indústria cultural i que oblida al meu parer d'altres aspectes més filosòfics. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?
I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.
...
Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'arts visuals i plàstiques —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés Punt de partida desenvolupat al llarg de l'any 2008.
Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de Processos Oberts a Interferències, des de Criteri d'Art a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.
Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.
Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de Punt de partida a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de formació-producció-exhibició-consum, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera indústria cultural i que oblida al meu parer d'altres aspectes més filosòfics. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?
I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.
...
diumenge, 14 de desembre del 2008
Una recomananció
Als qui escribiu comentaris copiant articles aliens, us resultaria força més pràctic fer-ho emprant un enllaç a l'original. Per exemple, el citat article de Xavier Sala i Martin a què fa referència un dels comentaris a l'entrada anterior es troba íntegre a http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html. Fent-ho així podem conèixer, a més del continugt, la font i el context de publicació, i també alleugerir els comentaris, que quan són excessivament llargs es fan il·legibles.
Tampoc estaria malament que els comentaristes us presentessiu.
...
Tampoc estaria malament que els comentaristes us presentessiu.
...
diumenge, 2 de novembre del 2008
Oco!
El Mercat de Música Viva de Vic, a finals de setembre, i la Fira Mediterrània de Manresa, aquest darrer cap de setmana, ens han donat l'oportunitat de fer un tast del directe d'Oco!, el darrer disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, publicat aquest estiu, i que es presentarà a l'Auditori de Barcelona el proper 21 de novembre.
Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.
Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.
Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.
No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".
Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...
Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.
Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.
No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".
Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...
Tres consideracions que son quatre
- Diuen que hi ha a Terrassa una petita controvèrsia sobre la possibilitat que la colla dels Minyons participi a competicions castelleres. A mi em va agradar saber, fa ja uns quants anys, que es negaven a participar en concursos i a actuar a places de braus. Ja en tenim prou de gimnàstica dels mals instints amb els esports competitius.
- Per què TV3 diu que ens informa d’allò que passa al món i de per què passa si els seus noticiaris van carregats de trivialitats?
- Per què els mitjans centralistes (barcelonins) negligeixen sistemàticament totes les notícies sobre activitats culturals de Terrassa (excepte el jazz, i ves a saber quan costa aquesta excepció)?
Us ha agradat el meu hat-trick de consideracions? No? Doncs a mi tampoc m’agrada l’expressió hat-trick. Per què no dir directament trio? Però es veu que als mitjans catalans ha fet fortuna, fins i tot ha donat nom a un programa esportiu de TV3 i sembla que ningú no s’hagi queixat. Imagineu-vos si la ximpleria dels periodistes esportius hagués arribat fins al punt d’enamorar-se d’una paraula castellana: «Tripleta Barça». Quin escàndol llavors, oi?.
...
...
dissabte, 1 de novembre del 2008
La civilització
De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.
Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.
Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.
Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.
Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:
Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.
L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.
Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.
Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...
Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.
Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.
...
Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.
Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.
Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:
Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.
L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.
Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.
Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...
Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.
...
dijous, 18 de setembre del 2008
Maleït estiu!
Com si no n'hi hagu
és hagut prou de perdre els amics Johnny Griffin i el Pere Prat, i l'Isidre Òdena, el 22 d'agost va morir també Peer Wyboris, el bateria que durant anys va ser el suport rítmic de Tete Montoliu. Jo no ho explicaré pas millor de com ho va fer Chema García a El País, així que us convido a llegir el seu article.
(c) Miquel Carol / Jazz Terrassa
...
és hagut prou de perdre els amics Johnny Griffin i el Pere Prat, i l'Isidre Òdena, el 22 d'agost va morir també Peer Wyboris, el bateria que durant anys va ser el suport rítmic de Tete Montoliu. Jo no ho explicaré pas millor de com ho va fer Chema García a El País, així que us convido a llegir el seu article.(c) Miquel Carol / Jazz Terrassa
...
dijous, 4 de setembre del 2008
Ha mort Isidre Òdena
Aquest passat mes d’agost ha mort Isidre Ódena i Daura, el degà dels pintors terrassencs.
Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.
Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.
Miquel Mallafré va descriure així la seva pintura: «...és com un himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la figuració perpètua, poètica i alliberadora en què les línies i els colors ja no són objectes absoluts, sinó mitjans per obtenir una més gran densitat imaginativa».
No oblidarem mai la figura elegant i silenciosa d'Isidre Òdena.
...
dilluns, 1 de setembre del 2008
Institucions i entitats (2)
FESTA FOTRE
Professionalitzar o mantenir l'esperit voluntari: heus aquí el dilema. El país té una xarxa d'entitats carregades d'il·lusió, que no sempre troben el suport institucional que es mereixen.
S'han organitzat centenars de festes majors aquests dies a Catalunya. Milers de ciutadans hi han dedicat hores i talent, com el dediquen tot l'any a gestionar esplais, grups de cultura popular, teatre d'aficionats, carnavals, o el que calgui. Sovint al darrere hi ha encara la mateixa gent que s'ho va haver d'inventar tot als setanta, quan tot estava per fer. A vegades són els seus fills, biològics o espirituals, hereus de l'empenta que demostra que gairebé tot és possible si hi poses imaginació i hores. Gent que porta a l'ADN l'esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena, i si se'ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.
És hora de consolidar estructures, molts ajuntaments han incorporat tècnics de cultura o de joventut preparadíssims, hi ha subvencions previstes, i caldria esperar que les entitats de lleure estiguessin en un moment dolç, però moltes estan en crisi. Al darrere, en algun cas, hi ha un tic preocupant dels poders: regidors que prefereixen administrar els diners creant serveis nous o contractant directament espectacles en lloc de donar subvencions justes i suport tècnic a les entitats que s'han cuidat d'això tota la vida. Així poden inaugurar l'acte i emportar-se el mèrit d'una activitat pagada per tothom, i s'estalvien l'esperit crític que solen tenir els líders de grups de joves, o les entitats veïnals. A vegades ho fan explícit: "Com vols que ajudi aquesta associació, si tot el dia es fiquen amb nosaltres?". Així hi ha esplais que han de tancar, o carrers que es deixen de guarnir, per una cosa tan senzilla com no disposar d'un local.
El país ha avançat gràcies a l'encert d'iniciatives altruistes que sovint no sap consolidar. Fem alguna moguda gran, de tant en tant, i estem cofois perquè ens sembla que hem avançat tres passes, però després reculem un centímetre diari per manca de constància. La solució és fàcil de dir però complexa d'aplicar: l'equilibri entre amateurisme i professionalitat, la il·lusió i les ganes de l'aficionat amb l'estabilitat i coneixements de l'expert. Però mentre busquem la fórmula màgica seria suïcida donar l'esquena als esperits compromesos, als pencaires de sempre, als que treballen de franc perquè puguis fotre festa. Si mai es desanimen, fes-te fotre.
Carles Capdevila, Avui, 27 d'agost de 2008.
...
Professionalitzar o mantenir l'esperit voluntari: heus aquí el dilema. El país té una xarxa d'entitats carregades d'il·lusió, que no sempre troben el suport institucional que es mereixen.
S'han organitzat centenars de festes majors aquests dies a Catalunya. Milers de ciutadans hi han dedicat hores i talent, com el dediquen tot l'any a gestionar esplais, grups de cultura popular, teatre d'aficionats, carnavals, o el que calgui. Sovint al darrere hi ha encara la mateixa gent que s'ho va haver d'inventar tot als setanta, quan tot estava per fer. A vegades són els seus fills, biològics o espirituals, hereus de l'empenta que demostra que gairebé tot és possible si hi poses imaginació i hores. Gent que porta a l'ADN l'esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena, i si se'ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.
És hora de consolidar estructures, molts ajuntaments han incorporat tècnics de cultura o de joventut preparadíssims, hi ha subvencions previstes, i caldria esperar que les entitats de lleure estiguessin en un moment dolç, però moltes estan en crisi. Al darrere, en algun cas, hi ha un tic preocupant dels poders: regidors que prefereixen administrar els diners creant serveis nous o contractant directament espectacles en lloc de donar subvencions justes i suport tècnic a les entitats que s'han cuidat d'això tota la vida. Així poden inaugurar l'acte i emportar-se el mèrit d'una activitat pagada per tothom, i s'estalvien l'esperit crític que solen tenir els líders de grups de joves, o les entitats veïnals. A vegades ho fan explícit: "Com vols que ajudi aquesta associació, si tot el dia es fiquen amb nosaltres?". Així hi ha esplais que han de tancar, o carrers que es deixen de guarnir, per una cosa tan senzilla com no disposar d'un local.
El país ha avançat gràcies a l'encert d'iniciatives altruistes que sovint no sap consolidar. Fem alguna moguda gran, de tant en tant, i estem cofois perquè ens sembla que hem avançat tres passes, però després reculem un centímetre diari per manca de constància. La solució és fàcil de dir però complexa d'aplicar: l'equilibri entre amateurisme i professionalitat, la il·lusió i les ganes de l'aficionat amb l'estabilitat i coneixements de l'expert. Però mentre busquem la fórmula màgica seria suïcida donar l'esquena als esperits compromesos, als pencaires de sempre, als que treballen de franc perquè puguis fotre festa. Si mai es desanimen, fes-te fotre.
Carles Capdevila, Avui, 27 d'agost de 2008.
...
diumenge, 17 d’agost del 2008
Papers vells: un altre grup de Terrassa
Jo també he estat remenant papers vells, com l'Adela, i he trobat per casualitat una ressenya que feia força anys que buscava. Havia repassat les col·leccions de Canigó i Oriflama sense trobar-la. Estava mal fixat, es va publicar a Serra d'Or.
EL GRUP DE TERRASSA
El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.
Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.
Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.
Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.
Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.
I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...
EL GRUP DE TERRASSA
El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.
Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.
Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.
Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.
Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.
I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...
dissabte, 16 d’agost del 2008
Griffin: una dada interessant
Fa uns dies parlava del comiat d'un gran músic i gran amic de Terrassa, el saxofonista Johnny Griffin. Avui, posant ordre alguns dels meus papers —típica tasca d'una tarda d'agost més aviat fresca—, he trobat una dada interessant: el primer concert d'en Johnny a Terrassa va ser també el seu debut a Espanya, i va tenir lloc el 26 de març del 1972, en ocasió de la celebració del primer aniversari de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze.
Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.
Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...
Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.
Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...
dilluns, 11 d’agost del 2008
Premsa i cultura a l'era digital
Recordo que fa un parell d'anys discutia en un sopar amb Montserrat Busquet, directora de la Biblioteca Central de Terrassa i de la xarxa de biblioteques de la ciutat, sobre la conveniència de posar a l'abast de tots els internautes l'hemeroteca de publicacions locals de què disposa aquell centre de lectura i conservació. Feia la demanda pensant, sobretot, en els investigadors que sovint han de consultar exemplars dels diaris terrassencs per reconstruir la història de la nostra ciutat i que, evidentment, ho podrien fer de forma molt més còmoda des del seu ordinador. Però és que, a més, per a la conservació dels vells exemplars impresos en vulnerable paper premsa és sempre molt millor escanejar-los un sol cop amb la qualitat suficient i evitar-ne tant com sigui possible la manipulació.
Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.
Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.
Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.
Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.
Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...
Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.
Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.
Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.
Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.
Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...
dilluns, 4 d’agost del 2008
Institucions i entitats
Rellegint diaris endarrerits he trobat aquesta carta publicada al Diari de Terrassa del 8 de juliol d'enguany:
L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL
O així es deixa entendre segons una nova programació impulsada pel Consistori. Amb estupefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursions pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocinades per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge excursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, arrelada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.
No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropiar de les activitats que amb tanta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subvenció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entusiastes? O és que es vol desactivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes activitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fomentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?
Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.
D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?
Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?
¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?
¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?
Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».
És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...
L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL
O així es deixa entendre segons una nova programació impulsada pel Consistori. Amb estupefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursions pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocinades per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge excursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, arrelada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.
No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropiar de les activitats que amb tanta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subvenció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entusiastes? O és que es vol desactivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes activitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fomentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?
Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.
D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?
Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?
¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?
¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?
Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».
És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...
diumenge, 3 d’agost del 2008
Un poble mut...
Llegit al llibre Un poble mut (Cerdanyola del Vallès, 2005) de Jordi Condal & Kippelboy:
Als anys setanta, l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials. Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixalabrats, capaços de mentir amb un somrís a la boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.
«No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.» Interessant, oi?
...
Als anys setanta, l'arribada de la transició política aconseguí desactivar la poesia, la cançó, els moviments socials i la reflexió política. Avui els poders mediàtics, la publicitat i l'art de consum difonen amb una gran qualitat formal valors clarament asocials. Se'ns vol induir a creure que hem de deixar el món en mans d'eixalabrats, capaços de mentir amb un somrís a la boca, que ens menen a desastres ecològics i a guerres xenòfobes. A Catalunya, la burgesia dimiteix de la seva tradicional defensa del patrimoni artístic i cultural. No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.
«No ho diu enlloc que l'art més innovador hagi de mirar la societat que el sustenta amb els ulls tancats.» Interessant, oi?
...
dissabte, 2 d’agost del 2008
Flamenco en Terrassa
Sé de buena tinta que hace más o menos dos semanas estuvo de visita en Terrassa un gran cantaor de origen jerezano que residió en nuestra ciudad hace unos años: José Galán El B¡zco de los Camarones. ¿Han oído ustedes hablar de él?(¿Se ha preocupado alguien de historiar los esfuerzos de los aficionados locales al flamenco para poder disfrutar de esa música con dignidad?)
...
El Bizco de los Camarones durante una
actuación en Ubrique el 2004.
actuación en Ubrique el 2004.
...
Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?
Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?
(¿Recuerda alguien todavía que en Amics de les Arts hubo hace ya bastantes años una gran afición al flamenco, que en la Terrassa "culta" hubo en otros tiempos una gran sensibilidad ante el flamenco?)
Y para que quienes lo ignoren todo sobre el arte de El Bizco, les transmitiré un comentario que me hizo Antonio Pérez Roldán: «La primera vez que lo vi actuar, creí que no iba a poder acabar de cantar, que se iba a desmoronar en el escenario, que se iba a desgarrar de un momento a otro, de arriba a abajo, de tan apasionado».
(¿Hay lugar para el flamenco en nuestro mundo cultural, en un mundo tan amigo de la banalidad y el cinismo y tan enemigo de la pasión y el desgarro?)
...
...
dimecres, 30 de juliol del 2008
Radovan Karadzic i el “bon” rei Jaume I de Catalunya
Que els catalans considerin el rei Jaume I el personatge més important de la història de Catalunya dol, però s’accepta amb resignació. Qui podia esperar un resultat racional d’una enquesta estúpida?
Allò que resulta angoixant és, per exemple, llegir a Serra d’Or el resum d’una taula rodona organitzada per la mateixa revista amb motiu del vuitè centenari del naixement del dèspota.
Ja no cal parlar de Karadzic, oi? Tenim prou motius a casa per avergonyir-nos! Però no avergonyir-nos dels fets d’un sàtrapa de fa vuit segles, no, sinó de la covardia i/o la complicitat dels “intel·lectuals” d’ara.
......
Allò que resulta angoixant és, per exemple, llegir a Serra d’Or el resum d’una taula rodona organitzada per la mateixa revista amb motiu del vuitè centenari del naixement del dèspota.
Quina manera de divagar! Francesc-Marc Álvaro tira pilotes fora, Stefano Maria Cingolani avorreix esplèndidament, Toni Soler fa dues mitges gracietes i Anton M. Espadaler (quina tristor!) ens omple de referències alienes a la seva prudència i la seva saviesa.
Qui ens recordarà, doncs, si ells no ho fan, que el “bon” rei Jaume I va ser especialment cruel a la conquesta de Mallorca?
Qui ens farà saber que ell mateix va reconèixer ser el responsable de la mort violenta d’uns 25.000 musulmans de Medina Mayurqa?
Qui ens dirà que, segons altres testimonis, els exterminats van ser 40.000 dels 50.000 habitants de la ciutat?
Qui ens informarà de la virulència de l’epidèmia de pesta que es va desencadenar a conseqüència del carnatge?
Qui ens farà esgarrifar assabentant-nos que per voluntat reial el governador de l’illa, Ibn Abu Yahya, va morir després de ser torturat aferrissadament durant quaranta dies?
Qui es farà avergonyir acusant-nos d’enaltir un monstre que també va fer torturar fins a la mort el fill de tretze anys del governador de Mayurqa?
Ja no cal parlar de Karadzic, oi? Tenim prou motius a casa per avergonyir-nos! Però no avergonyir-nos dels fets d’un sàtrapa de fa vuit segles, no, sinó de la covardia i/o la complicitat dels “intel·lectuals” d’ara.......
dilluns, 28 de juliol del 2008
Amarga coincidència
És una amarga, i alhora dolça, coincidència que el gran saxofonista Johnny Griffin ens hagi deixat el mateix dia en què perdíem l'amic Pere Prat, l'afeccionat al jazz per antonomasia que tantes vegades l'havia aplaudit.Johnny Griffin, Jazzterrasman 2006, havia mantingut una llarga i rica relació amb la nostra ciutat. Habitual de la vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, on havia protagonitzat impagables sessions al costat del trio de Tete Montoliu, amb Eric Peter i Peer Wyboris, va ser també l'artífex, al costat de Dexter Gordon, d'un dels més memorables concerts de la història del Festival Jazz Terrassa, en el ja llunyà 1982.
Ens va tornar a visitar sovint, amb Hank Jones i el seu gran amic Eddie Lockjaw Davis (amb qui van ser coneguts com tough tenors tot i que 'dur' no em sembla un adjectiu que li escaigués bé al seu estil, més aviat vibrant i torrencial de notes i energia, però no de duresa), amb Kenny Drew i Roy Hargrove, amb George Coleman, Eric Alexander i Mulgrew Miller per homenatjar el seu amic Joe Henderson, el 2002.
Explica en Valentí Grau que, en temps de la vella Jazz Cava, un dia, creuant la Plaça Vella, en Johnny va quedar fascinat per la sonoritat de les tenores de la cobla que aquella tarda de dissabte, con tantes altres, tocava sardanes, i que va enfilar-se a la tarima a improvitzar amb els músics locals.
En Johnny era així. Un home càlid i d'una alegria contagiosa, expansiu amb els seus amics, el record dels quals una enfermetat li havia anat arrabassant en els darrers anys de la seva vida. El que no va poder
prendre-li la malaltia van ser les ganes de tocar, i la seva darrera actuació a Espanya, al Festival de Jazz de Torrent (València), estava programada per al passat 18 de juliol, només una setmana abans de la seva mort.T'enyorarem Johnny!!
Fotografies: © Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
...
dissabte, 26 de juliol del 2008
Bassam Kanaan, pintor terrassenc
Adela Farré acaba de publicar una entrada sobre la mort d'un personatge històric d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals i de l'ambient jazzístic terrassenc i jo fa pocs dies havia dedicat unes quantes entrades a alguns pintors terrassencs d'ara mateix.
Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.
Aquesta nova entrada meva aplegarà aquests dos temes: la mort d'una persona que ens era propera i la pintura local.
Una obra molt característica de l'estil de pintura practicat per Bassam Kanaan
La casualitat m'ha portat de descobrir la mort d'un pintor que va gaudir de certa fama a Terrassa fa un quants anys. Es tracta de Bassam Kanaan (24 de març de 1947 Latakia [Siria] - 11 de desembre de 2003 Granada).
Amb el Bassam vaig tenir certa relació cap a 1975 perque érem veïns (tots dos vivíem al carrer de la Torre) i coincidíem als Amics. Guardo d'ell un bon record. Sovint em preguntava què seria de la seva vida. Ara conec la resposta.
Bassam Kanaam, la seva companya i la seva filla (1985).
A continuació us poso un enllaç a la pàgina de Josep M. Francino a través de la qual m'he assabentat de la trista notícia:
...
Bassam, pintor terrassenc, olotí, català... Recordem-lo!
...
...
Adéu a Pere Prat
Ens ha deixat Pere Prat, i amb ell ha mort un bocí de la història viva del jazz a Terrassa. Amb ell ens deixa un dels pocs protagonistes que encara podíen explicar en primera persona l'arribada del jazz a la nostra ciutat de la mà del Hot Club, allà per 1936. Ell en recordava totes les anècdotes, fins i tot les més petites: com era la sala de ball del Restaurant Terrassa (avui botiga de roba, a la primera planta de l'edifici que va albergar el Cinema La Rambla), quant pagaven de lloguer per la gramola i els discs que hi solien escoltar (Duke Ellington, Louis Armstrong i King Oliver, l'orquestra de Fletcher Henderson amb Coleman Hawkinns...), que durant la guerra va organitzar un concert a Sant Cugat per als comandaments militars aplegant músics de diferents formacions del Hot Club i que els van pagar... amb rodons de pa!
Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".
Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.
Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.
Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.
Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...
Ell coneixia totes les anècdotes i li agradava explicar-les. I ho feia amb gràcia i generositat, i ho feia fins a altes hores de la nit, si s'abellia, perquè, com ell mateix explicava al llibre 25 anys Jazz Terrassa. Festivals 1982-2006: "Fa setanta anys que surto quasi cada nit, i fa setanta anys que les meves nits són per al jazz".
Tots els qui estimem el jazz i freqüentem la Nova Jazz Cava l'havíem vist assegut al fons, al costat de la cabina de so, sobre el tamboret que tenia reservat per dret propi. En Pere, a més de fundar el Hot Club d'abans de la guerra, havia estat soci fundador de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze el 1971, i mostrava orgullós el carnet que l'acreditava com a soci fundador d'aquell històric local i que durant més de 30 anys va portar de forma incansable a la seva cartera. El perfecte estat de conservació d'aquell document era una prova de la seva passió, però també de les qualitats d'home pulcre i delicat que el distingien. D'home també profundament fidel a allò que estimava.
Vaig tenir el privilegi de tenir a les mans els álbums amb retalls de diari i fotografies que en Pere conservava d'aquells primers anys del jazz a Terrassa, que em mostrés el racó de casa seva on guardava amb orgull papers i rastres de la seva passió i dels homenatges que havia rebut, el privilegi de ser distingida per la seva amistat i que em deixés manllevar-li records personals per escriure alguns dels meus textos, com l'assaig 70 anys de jazz a Terrassa que encapçala l'esmentat llibre.
Per això, anyoraré el Pere. I estic segura que a la Nova Jazz Cava, als Amics de les Arts i al Coro dels Amics —locals que visitiva cada tarda— molts anyoraran la seva figura menuda i el somriure dolç i sincer amb què saluda tothom des de darrera de les seves ulleres i el seu puro. Però també és veritat que, passat aquest primer moment d'astorament que produeix la mort d'un amic, el recordarem feliços, perquè ell ens ha deixat com a herència la felicitat d'una passió inasgotable i flotant en l'aire la satisfacció que va proporcionar-li.
Si hi ha un cel, segur que ara hi toquen jazz.
...
divendres, 18 de juliol del 2008
Pintors terrassencs d'ara mateix: Alfonso Cruz
La pintura és una tècnica tradicional desqualificada i desprestigiada pels circuits de la contemporaneïtat.
Què penseu vosaltres? Es mereix el desprestigi una pintura com aquesta? Té sentit al segle XXI considerar el prestigi un valor positiu? Com se sap qui està qualificat per qualificar? Com se sap qui té prou prestigi com per desprestigiar?
Potser se sap mirant aquell programa adoctrinament i publireportatges de TV3 al qual sovint es diu: "Cada vegada son més es catalans que..."?
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)