25 de novembre: contra la violència envers les dones

Us tenim abandonats, però no oblidats. Us proposo una reflexió reivindicativa a partir d'una obra literària. La trobareu aquí:

"Contra la violència de gènere"
...

En, de, a, per...

Un efecte imprevist de la crisi: irritació gramatical! El centre de Terrassa és ple de cartells que ofereixen locals comercials que s'han quedat buits en els darrers mesos. Alguns perquè el negoci no debia anar prou bé, d'altres perquè, arribat el moment de retirar-se, els propietaris no tenien hereus que vulguessin continuar amb l'establiment de tota la vida. Aquest és el cas de la Llibreria Gorina, per exemple, que va tancar el passat 31 de juliol (per a frustració meva, perquè em vaig distreure i no vaig poder comprar cap de les estilogràfiques que tenien d'oferta!!!).

Però no és de comiats que vull parlar, sinó de tots aquests cartells que ofereixen locals "en lloguer", enlloc d'oferir locals "de lloguer" que és el que al meu entendre s'escau. Amb les definicions del diccionari a la mà no sembla que la primera fórmula s'ajusti a l'ús nautral de la proposició "en" en català. Aquesta indica l'espai on es desenvolupa l'acció o el fet descrit (Hi ha moltes botigues en aquesta plaça), el temps en el qual l'acció succeeix (Ha fet tots els deures en una tarda), la direcció d'un desplaçament (Anirem en aquella ermita), forma part de locucions adverbials que ens indiquen un estat (en aparença, en dejú...) o una acció causal (En entrar a la sala va veure-la, Va entrebancar-se en sortir) i, finalment, la preposició "en" introdueix l'objecte (nom o infinitiu, la forma nominal del verb) sobre el qual recau l'acció d'alguns verbs: 'Entossudir-se en una idea', 'Enraderir-se en un treball'...

Com a locució adverbial que indica un estat, "en lloguer" fa aigues. Per mi queda clar que si una por dir que "viu de lloguer", és obvi que un pis buit que s'anuncia està (és) "de lloguer". El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'altra banda, donacom a forma correcta "a lloguer" en frases com 'Donar un pis a lloguer' o 'Agafar un pis a lloguer'.

Tot, en definitiva, sembla dir-nos que "en lloguer" és una adaptació un xic forçada del castellà "en alquiler", que dit sigui de pasada, en altres contrades té un ús menys freqüent que el més actiu "se alquila". Com ara hi ha abundoses oportunitats per errar i encertar, penso que les agències immobiliàries poden arribar a fer de l'ús de les preposicions adients un tret d'imatge de marca. Fins i tot rebutjant l'impronunciable "en lloguer", els queda "a lloguer", "de lloguer", "per llogar" i "es lloga". Tria i remena!
...

Per amor a l'art. Volum II

Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.

És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...

Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns Jocs Florals humorístics, com els que organitzava la Penya dels Ximples, o les seves quotidianes vetlllades musicals.

Un dia m'explicava en Màrius Samarra, destacat ximple, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai Operación Triunfo!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.

Només en un ambient cultural (o podríem dir anticultural) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la Biennal de Pintura que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de Dau al Set exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres anti-pictòriques que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com Tàpies, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".

El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el Diari de Terrassa, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.

Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.
...

Néixer a Terrassa

Com compro més diaris dels que les meves múltiples obligacions em permeten llegir i sóc de les que encara troba utilitats domèstiques diverses al paper premsa, tinc per costum "repescar" amb unes quantes setmanes de retard (mentre feinejo a la cuina, al bany, al racó de la galeria on viu el gos...) notícies que m'havien passat inadvertides.

Va cridar la meva atenció una notícia a El País sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema underground català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: "Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente." Així ho afirmava Martí Rom, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.

La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'Antoni Padrós, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.

Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!

Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta (2003):

"actualmente, la perspectiva de un cine experimental en España se ha cerrado totalmente, ya que no se dan las condiciones germinadoras propicias para el renacimiento de este fenómeno, y lo que es más importante, no se considera necesario".

Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la perifèria pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.

Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?
...

Un Dia per a l'Esperança

El proper dissabte 18 d'abril, la Plaça Vella acollirà una nova edició a Terrassa de la festa anual d'Intermón Oxfam Un Dia per a l'Esperança, que aquest any se centra sobre l'acció humanitària d'aquesta organització als camps de refugiats de l'est del Txad i, en concret, en el seu suport als drets d'assistència i protecció de les dones refugiades.



Jo treballo a Intermón Oxfam des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.

La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'Antílops de Henning Mankel al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.

El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.
...

Una creu per al Jaume

Dimarts es feia pública la merescuda concessió de la Creu de Sant Jordi al terrassenc Jaume Canyameres, actiu promotor de la cultura terrassenca des de fa més de 40 anys i que ha jugat un paper cabdal en la recuperació de figures com Agustí Bartra, Anna Murià, Josep Bartolí i, ja més recentment, Antoni Peyrí. President d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en els primers anys de la meva vinculació a l'entitat, ara que jo mateixa ocupo aquest càrrec miro amb atenció la seva trajectòria per extreuren el millor mestratge.

Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per portar a casa els artistes transterrats no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per reconnectar la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.

Fa ja uns dies, l'amic Joan Alcaraz publicava al seu bloc A la brasa i al caliu, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta ("Bartra, tot energia") que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre Conversa amb Bartolí, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: "Són gent que hem perdut i que ens han fet falta. Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."

Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: Felicitats i gràcies, Jaume!!!
...

Antílops

L'escriptor suec Henning Mankell s'estima l'Àfrica, on passa la meitat de l'any, en concret a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Maputo. L'èxit i el reconeixement internacional l'ha obtingut amb el seu detectiu, Wallander, però entre les seves novel·les també hi ha El cerebro de Kennedy (no sé si té traducció al català, jo la vaig llegir en l'edició de Tusquets), on denuncia l'explotació a què són sotmesos els africans que són utilitzats com a conillets d'indies per les empreses farmacèutiques occidentals, en "experiments clínics" secrets que més aviat semblen les tortures executades pels nazis en els camps de concentració de la II Guerra Mundial.

El cerebro de Kennedy et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. Antílops, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.

Però a Antílops hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a El cerebro... i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.

Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.

Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment transparents. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.

Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.
...

Amics de les Arts a Facebook

Semblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.

Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...

Consell de la Cultura i les Arts

Durant les primeres setmanes de desembre s'ha dut a terme la constitució d'algunes de les diverses taules sectorials que han de permetre que les veus de diferents persones i entitats que treballen en la cultura terrassenca (i en especial les de la societat civil) arribin al nou Consell Municipal de la Cultura i les Arts de Terrassa. Aquest organisme —perfilat políticament el 2005, però no posat en marxa fins ara— aspira a ser una eina per promoure la participació ciutadana en l'elaboració i execució de les polítiques culturals municipals i un instrument per a la coordinació entre els diversos agents, públics i privats, que intervenen en aquestes polítiques.

Qui signa aquestes ratlles participa en representació d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en la comissió d'arts visuals i plàstiques —a la qual s'afegeixen sengles grups que debatran sobre patrimoni històric, música, arts escèniques, cultura popular, lectura pública i literatura, i indústries culturals— que, al contrari del que passa en d'altres àmbits, es constitueix amb el gran avantatge de comptar amb un instrument de treball d'enorme valor, com és el document elaborat dins del procés Punt de partida desenvolupat al llarg de l'any 2008.

Confesso un cert escepticisme inicial, que el resultat refuta, ja que l'anàlisi que s'ha dut a terme de l'estat de les arts plàstiques a la ciutat era necessari, ha estat honest i participatiu, i aporta molta informació sobre el sentir dels creadors i dels diversos agents culturals que ens movem en aquest àmbit, especialment pel que fa a la creació contemporània. Cal, en primer lloc, felicitar l'Ajuntament per promoure un estudi que posa a debat totes les seves iniciatives dels darrers anys —des de Processos Oberts a Interferències, des de Criteri d'Art a l'estratègia de comunicació— i ho fa preguntant a propis i estranys i publicant fins i tot les posicions més crítiques, cosa no massa habitual en l'Administració.

Es pot estar o no d'acord amb les conclusions del document, però la seva sola redacció ja és meritòria. A mi, per posar un exemple, em sembla qüestionable que la reflexió no reculli pràcticament cap referència a la necessària articulació entre la promoció de la creació contemporània i la gestió del patrimoni artístic local i la seva museografia, com si la incorporació d'obres d'art dels joves creadors a les col·leccions públiques no fos una eina que ha mostrat la seva eficàcia tant en la creació de públics —un dels objectius de la proposta— com en la dinamització d'un mercat l'existència del qual s'ha de reconèixer com a necessària si es planteja, com es fa, com a feblesa del sector l'escassa professionalització dels artistes.

Hi ha molta més atenció en l'esmentat document de Punt de partida a l'articulació entre creativitat contemporània i educació, però tot el discurs està una mica massa esbiaixat cap a un cicle de formació-producció-exhibició-consum, un esquema que sembla mirar les arts visuals i plàstiques com una mera indústria cultural i que oblida al meu parer d'altres aspectes més filosòfics. És "contemporani" el que s'està fent ara, o només aquella creació que respon a uns determinats paràmetres de "contemporaneïtat"? Com es connecta l'art terrassenc amb el que passa fora? Com s'articulen els agents privats i públics? Com es fomenta el diàleg intergeneracional i entre disciplines (al document es parla breument de música i cinema, però no es diu pràcticament res ni de fotografia, ni de noves tecnologies)? En el context de la globalització i la interconnectivitat universal ¿és realment una amenaça, com diu el document, que els artistes terrassencs marxin a d'altres ciutats?

I, tanmateix, per molts que siguin els aspectes millorables de l'anàlisi i els qüestionaments possibles al pla proposat, el document és una base fantàstica perquè des de la nova comissió puguem treballar. Un repte prou interessant del que aniré comentant els avenços.
...

Una recomananció

Als qui escribiu comentaris copiant articles aliens, us resultaria força més pràctic fer-ho emprant un enllaç a l'original. Per exemple, el citat article de Xavier Sala i Martin a què fa referència un dels comentaris a l'entrada anterior es troba íntegre a http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html. Fent-ho així podem conèixer, a més del continugt, la font i el context de publicació, i també alleugerir els comentaris, que quan són excessivament llargs es fan il·legibles.

Tampoc estaria malament que els comentaristes us presentessiu.
...

Oco!

El Mercat de Música Viva de Vic, a finals de setembre, i la Fira Mediterrània de Manresa, aquest darrer cap de setmana, ens han donat l'oportunitat de fer un tast del directe d'Oco!, el darrer disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, publicat aquest estiu, i que es presentarà a l'Auditori de Barcelona el proper 21 de novembre.

Com ells mateixos expliquen en la presentació de l'espectacle, Oco! és l'expressió que es fa servir a les Terres de l'Ebre per advertir algú d'un perill imminent, i el grup tortosí utilitza aquí la música i la ironia de les seves lletres per advertir-nos sobre amenaces del nostre temps, com el canvi climàtic o l'especulació immobiliària. Hi ha també, com en discs anteriors, temes on es barregen un punt de melangia pels temps perduts i una mirada irònica sobre el món que ens deixen aquests canvis, com el Tren Banyero, que amb un gens melangiós ritme de rumba ens recorda el desaparegut ferrocarril que unia Terol amb les platges del Delta. Els seguidors dels Quicos ja sabem que els trens són ─com diria Machín─ una debilidad del grup, que ja han expressat a ritme de salsa (Torna el Carrilet) i de vals (El Carrilet de la Cava). Aquí la rumba es barreja sense solució de continuïtat amb una jota que fa de contrapunt sentimental a la celebració festiva del record.

Aquesta diversitat d'estils musicals que el grup combina amb les formes tradicionals del folklore de la seva terra són una de les característiques distintives de les seves creacions i marca l'originalitat de la seva proposta en el marc de la música tradicional catalana. A Oco! no hi ha només rumba i jota, hi ha també fandango (Fandango de la Fresneda), bolero (Diuen que lo peix és car), cançons de batre (Lo preu de dormir tranquil), albaes valencianes (Una casa per a viure) i composicions originals tan interessants com difícils de classificar, com la que dona títol al disc, divertida i trepidant. I sobretot hi ha uns magnífics arranjaments on els ritmes tradicionals s'enriqueixen amb una bateria de pulsió funky, els solos de guitarra i baix tenen resonàncies jazzístiques i l'acordió ens pot portar una evocació arabitzant. Aquest instrument té una notòria presència al disc, en detriment dels teclats que primaven en peces anteriors, reforçant així una sonaritat evocadora de festes de carrer i balls populars.

Una diversitat i riquesa musical ─i això és potser el més interessant─ que està sempre al servei de la crítica social que, com no es cansen de repetir el Quicos, és l'esperit original de la jota: fer una crónica irònica de la realitat per denunciar-ne els abusos i les contradiccions. Res d'això és nou en el treball del grup tortosí, però Oco! resulta, en tot cas, una reactualització brillant del millor del seu estil.

No hi ha, és veritat, en aquest disc cap peça tan subtilment lírica com Pregunteu-li a l'olivera ─guardonada com el millor tema folk de 2004 en els premis Enderrock─, inclosa en l'anterior disc del grup, No es pot viure! Però el conjunt, molt equilibrat, resulta potser més dinàmic i festiu que el precedent. Algunes peces, com El preu de dormir tranquil ─extraordinàries les veus quasi a capella de Quico (Artur Gaya) i el Noi (Quique Pedret) sobre el ritme marcat per una gerra, uns cascabells de cavalleria, una pedra fregant i picant l'aixada i la pulsió del contrabaix─ encara necessiten treball per ser en el directe tan brillants com en el disc; tanmateix, cap afeccionat al treball dels Quicos, a la música d'aprop de l'Ebre i, especialment, a la jota quedarà decebut. No endebades el disc es tanca amb un homenatge al mestres joteros ─Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya, Caragol...─ en el qual Gaya i Pedret mostren el seu domini dels diferents estils "dels antics".

Si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, ja ho sabeu, el 21 a l'Auditori.
...

Tres consideracions que son quatre

1. Diuen que hi ha a Terrassa una petita controvèrsia sobre la possibilitat que la colla dels Minyons participi a competicions castelleres. A mi em va agradar saber, fa ja uns quants anys, que es negaven a participar en concursos i a actuar a places de braus. Ja en tenim prou de gimnàstica dels mals instints amb els esports competitius.


2. Per què TV3 diu que ens informa d’allò que passa al món i de per què passa si els seus noticiaris van carregats de trivialitats?


3. Per què els mitjans centralistes (barcelonins) negligeixen sistemàticament totes les notícies sobre activitats culturals de Terrassa (excepte el jazz, i ves a saber quan costa aquesta excepció)?

Us ha agradat el meu hat-trick de consideracions? No? Doncs a mi tampoc m’agrada l’expressió hat-trick. Per què no dir directament trio? Però es veu que als mitjans catalans ha fet fortuna, fins i tot ha donat nom a un programa esportiu de TV3 i sembla que ningú no s’hagi queixat. Imagineu-vos si la ximpleria dels periodistes esportius hagués arribat fins al punt d’enamorar-se d’una paraula castellana: «Tripleta Barça». Quin escàndol llavors, oi?.

...

...

La civilització

De sobte m'he adonat, parlant amb aquesta dona davant d'una escultura d'Albert Novellon, com se m'escapa de les mans el concepte de civilització. Vaig les formes polièdriques sorgint de la pedra nua, natural, rugosa i aspra, i a mi se m'obre davant dels ulls el camí del perfeccionament personal que ens ofereix la cultura, l'educació; sí, a la manera noucentista potser en la meta, però no pas en el procés, perquè veig sorgir igual aquesta bellesa del marbre negre ─una gran pedra d'aparença vulgar que ningú més que l'artista endevinaria capaç de contenir tanta perfecció en el seu ventre fred─ que del conglomerat rogent, fill pobre de la riera.

Per a mi, això és la civilització, com ho era saber descobrir el cor sagnant del rigor formal, de la rigidesa social, en aquella obra amb què Albert Novellon va guanyar la darrera Biennal Ciutat de Terrassa, l'any 1975.

Jo veig tota l'obra de Novellon com l'esforç de pensar el món, amb rigor i capteniment, sense deixar que l'abstracció i les idees, necessàries per avançar com a comunitat, ens facin oblidar que tenim els peus arrelats a la terra, que l'obra humana ─aquest treball pacient i rigorós que extreu cilindres perfectes o la tersa pell d'una verge del cor del marbre─ ha de ser humil, perquè no som més que dipositaris dels colors i les textures, dels ritmes i les vibracions de la natura.

Però la meva interlocutora veu aquest pensament en forma d'hexàgon sorgit del cor de la pedra no a la meva manera, com una promesa, sinó com una amenaça. Les arestes com un ganivet. I valora les formes inacabades com una victòria de la naturalesa sobre cubs, cercles i dodecàedres. I tot i que l'artista, que l'escolta, no sembla estar-hi d'acord, el títol de la mostra, Núvols d'acer, sembla contenir una contradicció feixuga.

Busco alguna resposta en els poemes d'en Feliu Formosa, els quinze tannkas que acompanyen les quinze pintures i les quinze escultures de Novellon en el llibre d'igual títol que la mostra. Però no em donen pas una resposta, si de cas més incògnites:

Rera els turons
propers s'alcen els riscos
de la muntanya
sagrada que enarbora
tants ancestrals enigmes.

L'obertura de la temporada d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals ens ha deixat, doncs, un octubre ple a vessar de noves preguntes. La primera mostra, la de Xavi González, trencava en l'arrencada el que esperàvem d'ell, amb una obra nova i espectacular. Diferent. Una obra impactant on les persones ─dones, nens, criatures vulnerables─ agafen tot el protagonisme.

Hi ha un dolor immens en la nova obra de González, una tristor punyent, on resulta difícil trobar una espurna d'esperança, malgrat la resolució dels vius per seguir vivint, l'impuls de la vida per perpetuar-se. González retrata les víctimes, els marginats, en el buit immens, lluny de la civilització, o amagades en les seves clavegueres.


Les obres, de grans dimensions, i el seu tema impressionen tant com la depurada tècnica pictòrica. La riquesa de matisos d'una gamma reduïda a l'ocre, el banc i el negre, el joc de gruixos i transparències, les superfícies texturades a base de gratar i lluitar contra la matèria, la perfecció del dibuix que es revela en petits detalls, com l'escorzo de la mà que aquest nen que ens mira estira cap a nosaltres...

Mentre torno a mirar el quadre on un home esventrat ocupa el centre de la composició, i un altre hi furga com un voltor, em pregunto si aquestes dues mostres, tan diferents, no són en realitat complementàries: pura vida, pobra i maldestra, miserable però perseverant versus el pensament que ens eleva lluny de la realitat mundana, cap als núvols.

Em pregunto a qui fereixen les arestes de la nostra civilització.


...

Maleït estiu!

Com si no n'hi hagués hagut prou de perdre els amics Johnny Griffin i el Pere Prat, i l'Isidre Òdena, el 22 d'agost va morir també Peer Wyboris, el bateria que durant anys va ser el suport rítmic de Tete Montoliu. Jo no ho explicaré pas millor de com ho va fer Chema García a El País, així que us convido a llegir el seu article.

(c) Miquel Carol / Jazz Terrassa
...

Ha mort Isidre Òdena

Aquest passat mes d’agost ha mort Isidre Ódena i Daura, el degà dels pintors terrassencs.

Va néixer el 1910 al barri de Sant Pere de Terrassa i el 1927 va presentar la seva primera exposició al seu mateix estudi, local que simultàniament va convertir-se en el primer estatge d’Amics de les Arts. Durant els primers anys de la seva vida es va relacionar amb artistes plàstics com Josep Rigol, Ramon Cortés, Joaquim Mir, Joaquín Torres García i Julio González.

Miquel Mallafré va descriure així la seva pintura: «...és com un himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la figuració perpètua, poètica i alliberadora en què les línies i els colors ja no són objectes absoluts, sinó mitjans per obtenir una més gran densitat imaginativa».

No oblidarem mai la figura elegant i silenciosa d'Isidre Òdena.

...

Institucions i entitats (2)

FESTA FOTRE

Professionalitzar o mantenir l'esperit voluntari: heus aquí el dilema. El país té una xarxa d'entitats carregades d'il·lusió, que no sempre troben el suport institucional que es mereixen.

S'han organitzat centenars de festes majors aquests dies a Catalunya. Milers de ciutadans hi han dedicat hores i talent, com el dediquen tot l'any a gestionar esplais, grups de cultura popular, teatre d'aficionats, carnavals, o el que calgui. Sovint al darrere hi ha encara la mateixa gent que s'ho va haver d'inventar tot als setanta, quan tot estava per fer. A vegades són els seus fills, biològics o espirituals, hereus de l'empenta que demostra que gairebé tot és possible si hi poses imaginació i hores. Gent que porta a l'ADN l'esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena, i si se'ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.

És hora de consolidar estructures, molts ajuntaments han incorporat tècnics de cultura o de joventut preparadíssims, hi ha subvencions previstes, i caldria esperar que les entitats de lleure estiguessin en un moment dolç, però moltes estan en crisi. Al darrere, en algun cas, hi ha un tic preocupant dels poders: regidors que prefereixen administrar els diners creant serveis nous o contractant directament espectacles en lloc de donar subvencions justes i suport tècnic a les entitats que s'han cuidat d'això tota la vida. Així poden inaugurar l'acte i emportar-se el mèrit d'una activitat pagada per tothom, i s'estalvien l'esperit crític que solen tenir els líders de grups de joves, o les entitats veïnals. A vegades ho fan explícit: "Com vols que ajudi aquesta associació, si tot el dia es fiquen amb nosaltres?". Així hi ha esplais que han de tancar, o carrers que es deixen de guarnir, per una cosa tan senzilla com no disposar d'un local.

El país ha avançat gràcies a l'encert d'iniciatives altruistes que sovint no sap consolidar. Fem alguna moguda gran, de tant en tant, i estem cofois perquè ens sembla que hem avançat tres passes, però després reculem un centímetre diari per manca de constància. La solució és fàcil de dir però complexa d'aplicar: l'equilibri entre amateurisme i professionalitat, la il·lusió i les ganes de l'aficionat amb l'estabilitat i coneixements de l'expert. Però mentre busquem la fórmula màgica seria suïcida donar l'esquena als esperits compromesos, als pencaires de sempre, als que treballen de franc perquè puguis fotre festa. Si mai es desanimen, fes-te fotre.

Carles Capdevila, Avui, 27 d'agost de 2008.
...

Papers vells: un altre grup de Terrassa

Jo també he estat remenant papers vells, com l'Adela, i he trobat per casualitat una ressenya que feia força anys que buscava. Havia repassat les col·leccions de Canigó i Oriflama sense trobar-la. Estava mal fixat, es va publicar a Serra d'Or.

EL GRUP DE TERRASSA

El cineasta Antoni Verdaguer, l'ex-pintor Roc Alabern, l'ex-pintor Lluís Jové, acompanyat (sic) per l'estudiant d'enginyer Francesc Tudó i Tona Comas, han organitzat cerimonials molt interessants a Terrassa. Solemne transport d'un armari pels carrers. La reunió al volt de l'armari, sobre el mosaic de Santa Maria. L'obertura de l'armari, amb l'aparició d'un coixí amb la forma del bou escorxat de Rembrandt. L'obertura del bou, amb cremallera, que fa brotar serpentines. El coronament de tots els reunits amb serpentines. El repartiment de recordatoris fotocopiats. Escampada de paneres de plàstic per una plaça i crema, amb participació dels passants (sic), de pilons d'escuma de netejar en sec. Vol a la deriva d'enfilalls de globus sobre un llac. Sembra de plats de cartró i voleiadissa de plàstic transparent des d'un edifici de Bohigas. Tires de plàstic negre i pols de talc, per la Rambla.

Construcció d'un gran ànec de plàstic, de tres metres d'alçada, combinat amb cadires de dissenyador industrial, noia nua amb fregalls al cap que un ventilador agita, i home que es menja realment un diari esportiu.

Projecte: Embolicar amb plàstic groc el Cavall Bernat de Sant Llorenç.

Hem (sic) fet films en color de tots aquests actes.

Alexandre Cirici, «Noticiari d'Art», Serra d'Or, n. 152, 15 de maig de 1972.

I tot això, aquella gent ho feia sense rebre ni cinc cèntims. Li sortia bé de preu la promoció de les pràctiques artístiques contemporànies a l'Ajuntament de Terrassa d'aquella època, oi?
...

Griffin: una dada interessant

Fa uns dies parlava del comiat d'un gran músic i gran amic de Terrassa, el saxofonista Johnny Griffin. Avui, posant ordre alguns dels meus papers —típica tasca d'una tarda d'agost més aviat fresca—, he trobat una dada interessant: el primer concert d'en Johnny a Terrassa va ser també el seu debut a Espanya, i va tenir lloc el 26 de març del 1972, en ocasió de la celebració del primer aniversari de la Jazz Cava del carrer Sant Quirze.

Pels que no vau conèixer aquell local, podria valer la frase "allà va començar tot", cosa que tampoc és pas veritat, doncs el Club de Jazz d'Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, el que ara coneixem com Jazz Terrassa, va ser creat el 1959; és a dir, que l'any vinent cumplirà 50 anys.

Seguiré posant ordre als papers, a veure què en surt.
...

Premsa i cultura a l'era digital

Recordo que fa un parell d'anys discutia en un sopar amb Montserrat Busquet, directora de la Biblioteca Central de Terrassa i de la xarxa de biblioteques de la ciutat, sobre la conveniència de posar a l'abast de tots els internautes l'hemeroteca de publicacions locals de què disposa aquell centre de lectura i conservació. Feia la demanda pensant, sobretot, en els investigadors que sovint han de consultar exemplars dels diaris terrassencs per reconstruir la història de la nostra ciutat i que, evidentment, ho podrien fer de forma molt més còmoda des del seu ordinador. Però és que, a més, per a la conservació dels vells exemplars impresos en vulnerable paper premsa és sempre molt millor escanejar-los un sol cop amb la qualitat suficient i evitar-ne tant com sigui possible la manipulació.

Ja s'havia fet, aleshores, l'esforç de digitalitzar una part del fons, però amb una qualitat deficient i amb una tecnologia antiquada que exigia per a la seva consulta l'ús d'un programa espacial només disponible a la mateixa Biblioteca. També aleshores m'assegurava la directora que s'estava completant la posada en marxa de l'hemeroteca digital, que avui ja és una magnífica realitat, com es pot veure en l'enllaç aquí inclòs. Tanmateix és encara una Hemeroteca mancada, perquè no inclou els darrers 30 anys de la premsa local (de l'abril de 1977 fins a l'actualitat), és a dir, hi falta el Diari de Terrassa.

Puc entendre que aquest sigui un procés progressiu i que estigui previst anar incloent a l'hemeroteca digital d'altres publicacions (per exemple, tampoc hi figura la revista local Al Vent, publicació cabdal per conèixer la Terrassa del anys 80). Són centenars d'exemplars, dels que, probablement, fins a mitjan anys noranta només es disposava d'un exemplar en paper, d'un format que exigeix condicions especials per a la digitalització. El que resulta més difícil d'entendre és perquè no s'ha arribat a un acord amb el mitjà per disposar ja dels exemplars digitalitzats dels darrers anys, quan les noves tècniques d'impressió permeten obtenir de forma quasi automàtica una còpia en format pdf de qualsevol publicació.

Bé, de fet, em costa d'entendre que el mateix Diari de Terrassa no ofereixi al seu web un servei d'arxiu que permeti accedir a articles d'interès d'exemplars atrassats. Podria entendre que, com han fet d'altres mitjans, l'accés a l'arxiu fos un servei parcialment de pagament, sobretot pel que fa a les descàrregues (atesa la inversió tecnològica que cal fer per mantenir el servei); que només es pugués consultar el text en línia i per un període de temps limitat; o que, senzillament, s'arribés a un acord perquè fossin precisament les biblioteques públiques de la ciutat les que oferissin aquest servei. Qualsevol solució és bona, si dona accés a través d'Internet a la memòria recent de la ciutat de la qual és registre la premsa local.

Algú em dirà que, bé, que sempre puc anar a la Biblioteca, per consultar un exemplar de la setmana passada, o de juliol de 1993, posem per cas, però jo crec que és responsabilitat de qui té la informació apropar-la tant com pugui als ciutadans. Quan un mitjà declara, com ho fa el DdT, que vol ser "dinamitzador de la comunitat a la qual es dirigeix, oferint-li un complert servei informatiu i també fent costat a iniciatives culturals, esportives i socials que enriqueixin la ciutat", facilitar l'accés a l'històric dels seus continguts a través de les noves tecnologies, i facilitar que Terrassa sigui una mica més global en el seu abast és, sens dubte, un repte a considerar.

Aquest, i augmentar els continguts en català, però això ja és tema per a una altra entrada.
...

Institucions i entitats

Rellegint diaris endarrerits he trobat aquesta carta publicada al Diari de Terrassa del 8 de juliol d'enguany:

L'AJUNTAMENT ES VOL APROPIAR DE LES ACTIVITATS DE LA SOCIETAT CIVIL

O així es deixa entendre segons una nova programació impul­sada pel Consistori. Amb estu­pefacció, alguns dels nostres consocis d’edat més avançada han rebut la propaganda que l’Ajuntament va enviar sobre un projecte de senderisme per a persones de més de 60 anys. Es tracta d’organitzar excursi­ons pels llocs més emblemàtics de l’entorn vallesà patrocina­des per l’administració local. L’activitat excursionista, però,té a la ciutat una tradició i una experiència de més de cent anys i gaudeix d’entitats que la promocionen i la potencien, tant en moments d’auge ex­cursionista com en èpoques de baixa afluència i de migradesa de recursos. Sens dubte, l’excursionisme és una activitat d’oci, lúdica i compromesa, ar­relada a la ciutat des de fa molt de temps i sempre, fins ara, ha estat a iniciativa de la societat civil, que s'ha organitzat per practicar-la i difondre-la.

No s’entén, per tant, que ara l’Ajuntament es vulgui apropi­ar de les activitats que amb tan­ta dignitat han portat a terme les entitats excursionistes terrassenques. Activitats que constitueixen la raó de ser d’aquestes entitats. O és que es vol aprimar encara més el pes associatiu que encara tenen les entitats? En els darrers temps s’ha llançat un discurs tremendista sobre si l’associacionisme i la societat civil perden força i capacitat a marxes forçades, i que tot es fa a cop de subven­ció. Com es pot entendre que ara el Consistori patrocini activitats que a Terrassa han estat sempre vinculades a l’esforç de persones anònimes però entu­siastes? O és que es vol desac­tivar la societat civil? Per què en lloc d’organitzar aquestes acti­vitats i fer la competència l’Ajuntament no es dedica a fo­mentar les entitats, molt sovint oblidades, que durant tant de temps han donat continuïtat a la pràctica excursionista i l’han fomentat entre els terrassencs, fins i tot en èpoques molt més fosques?

Centre Excursionista de Terrassa. Junta Directiva.

D’entrada he pensat que l’Ajuntament pot organitzar allò que li sembli convenient, però de seguida he reflexionat: ¿per què l’Ajuntament ha de promoure cap activitat semblant a alguna que ja estigui organitzant-se per una entitat?

Si l’Ajuntament creu que el CET no està obert a tota la ciutadania, ¿no seria millor negociar amb aquesta entitat la possibilitat de coorganitzar unes sortides per a les persones de certa edat obertes a socis i no socis?

¿És aquesta una situació que revela la implantació d’un criteri erroni sobre com entendre el servei institucional a la cultura local?

¿Es tracta d’afeblir la societat i l’associacionisme i de potenciar l’individualisme dels ciutadans a fi d'enfortir l’administració i tenir-ho tot lligat i ben lligat?

Al mateix exemplar del Diari de Terrassa llegeixo les declaracions de Narcís Serrat, "capgròs" de l'any 2008: «Siempre he dicho y quiero defender que la ciudad se enriquece de cultura, de color, de creatividad, gracias a las entidades no lucrativas, y por ellas entiendo tanto Amics de les Arts, Centre Excursionista, ateneus, como grupos de cultura popular. Son gente que crea cultura con una gran ilusión y sin cobrar un duro por ello».

És una apreciació objectiva, oi?, però segur que s'ha guanyat més d'una malevolença!
...