dilluns, 1 de setembre del 2008

Institucions i entitats (2)

FESTA FOTRE

Professionalitzar o mantenir l'esperit voluntari: heus aquí el dilema. El país té una xarxa d'entitats carregades d'il·lusió, que no sempre troben el suport institucional que es mereixen.

S'han organitzat centenars de festes majors aquests dies a Catalunya. Milers de ciutadans hi han dedicat hores i talent, com el dediquen tot l'any a gestionar esplais, grups de cultura popular, teatre d'aficionats, carnavals, o el que calgui. Sovint al darrere hi ha encara la mateixa gent que s'ho va haver d'inventar tot als setanta, quan tot estava per fer. A vegades són els seus fills, biològics o espirituals, hereus de l'empenta que demostra que gairebé tot és possible si hi poses imaginació i hores. Gent que porta a l'ADN l'esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena, i si se'ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.

És hora de consolidar estructures, molts ajuntaments han incorporat tècnics de cultura o de joventut preparadíssims, hi ha subvencions previstes, i caldria esperar que les entitats de lleure estiguessin en un moment dolç, però moltes estan en crisi. Al darrere, en algun cas, hi ha un tic preocupant dels poders: regidors que prefereixen administrar els diners creant serveis nous o contractant directament espectacles en lloc de donar subvencions justes i suport tècnic a les entitats que s'han cuidat d'això tota la vida. Així poden inaugurar l'acte i emportar-se el mèrit d'una activitat pagada per tothom, i s'estalvien l'esperit crític que solen tenir els líders de grups de joves, o les entitats veïnals. A vegades ho fan explícit: "Com vols que ajudi aquesta associació, si tot el dia es fiquen amb nosaltres?". Així hi ha esplais que han de tancar, o carrers que es deixen de guarnir, per una cosa tan senzilla com no disposar d'un local.

El país ha avançat gràcies a l'encert d'iniciatives altruistes que sovint no sap consolidar. Fem alguna moguda gran, de tant en tant, i estem cofois perquè ens sembla que hem avançat tres passes, però després reculem un centímetre diari per manca de constància. La solució és fàcil de dir però complexa d'aplicar: l'equilibri entre amateurisme i professionalitat, la il·lusió i les ganes de l'aficionat amb l'estabilitat i coneixements de l'expert. Però mentre busquem la fórmula màgica seria suïcida donar l'esquena als esperits compromesos, als pencaires de sempre, als que treballen de franc perquè puguis fotre festa. Si mai es desanimen, fes-te fotre.

Carles Capdevila, Avui, 27 d'agost de 2008.
...

5 comentaris:

Adela Farré ha dit...

Aquest és un debat ja quasi tan vell com estèril, que va ser especialment punyent fa 30 anys, quan els antics gestors i activistes de la cultura antifranquista feta des de les entitats van convertir-se en responsables polítics culturals amb més diners a les mans dels que mai havien tingut.

Ara l'autèntic debat no és si em donen una subvenció per fer la Festa Major o me la munta el regidor de torn (engalanar carrers, construir falles o constituir un grup de bastoners pot ser una gran obra col·lectiva -sobretot si el seu missatge inclou un corrosiva crítica al poder que depassi el lloc comú-, i la participació és, sens dubte, un bé social a promoure, però tot això té més a veure amb la política que amb la cultura).

L'autèntic debat és quina cultura promouen (quins productes culturals genera la seva gestió) l'Administració pública i les entitats de la societat civil en el marc de la cultura-espectacle i la banalitat globalitzada en què vivim.

El debat que se'ns planteja en l'article de l'Avui és entre dues formes d'entendre la gestió d'allò públic, però l'autèntic debat cultural rau en la tensió entre el subjecte i la col·lectivitat, entre la llibertat de l'individu i el bé comú, entre l'esforç per trobar noves maneres de mirar el món i el conformisme col·lectiu d'una societat satisfeta d'ella mateixa (tot i que, segons diuen, ara mateix "perplexa").

Anònim ha dit...

No logro comprender de dónde sacamos los catalanes la paciencia y el estómago para aguantar lo que estamos aguantando desde la famosa transición.


Si reclamamos unos papeles robados a punta de pistola se nos acusa de romper la unidad de archivo pero ¿acaso no se rompió primero la unidad de archivo de la Generalitat cuando fueron expoliados?

Si queremos buenas vías de circulación tenemos que hacerlas de peaje porque nuestros impuestos se dedican a construir autovías gratuitas en el resto de España.

Del tema del tgv es mejor no hablar, 20 años tarde y encima tlv (tren lenta velo- cidad). En cuanto a cercanías, mas de 30 años sin invertir en mantenimiento y ahora pasa que todo se cae de puro viejo.

Si queremos una buena sanidad hemos de apuntarnos a mutuas privadas porque los dineros no llegan para la pública por una financiación deficiente.

Nuestros pueblos y ciudades tienen unos porcentajes altísimos de inmigración pero no podemos gestionar políticas adecuadas porque esto ha de hacerse a 600 km de distancia.

Tres cuartos de lo mismo con nuestros puertos y aeropuertos ahogados para mantener la hegemonía de barajas sobre los demás. Para ir de Barcelona a Roma hay que pasar por Madrid.

No podemos dar pensiones complementarias a nuestros pensionistas para compensarles la diferencia del IPC respecto a otras partes de España porque "rompemos la unidad de mercado".

Cuando de forma totalmente democrática, siguiendo escrupulosamente las normas, con una mayoría parlamentaria del 90%, nos atrevemos a proponer una revisión de nuestro estatuto, sale a la calle toda la caverna de la intolerancia y el inmovilismo, enarbolando el Santo Cristo Mayor, boicotean nuestros productos (esto sí es romper la unidad de mercado), vociferan e insultan los jomeinis integristas del nacionalismo español más rancio desde emisoras "evangélicas" y prensa afín y amenazan con sacar los tanques a la calle amparados en un extraño artículo de nuestra constitución que niega el poder a los estamentos democráticos para dárselo a unos militares que encima cobran de nuestros impuestos.

El presidente de los jueces declaró en su día que nuestro idioma, más antiguo que el castellano, con reconocimiento oficial en España y Europa es una simple cuestión folclórica. Luego se sacan de la manga un "manifiesto para la defensa del castellano" que es un panfleto contra las demás lenguas oficiales. Viva la cultura.

¿Nadie se acuerda ya que Cataluña es "socio fundador de España"?. Aragón, Cataluña, Castilla, Isabel, Fernando, tanto monta, monta tanto. ¿Por qué razón España ha sido y ha de ser "castellanizada"? ¿Por qué no "aragonizada" o "catalanizada" o no tenemos el 50% de derecho como socio fundador?.

Cuando uno crea una sociedad y los otros socios se dedican a agredirle continuamente, lo mejor es marcharse y buscarse la vida por cuenta propia.

Anònim ha dit...

Ira de la progressia catalana contra la revista britànica de centreesquerra The Economist. Jo no hi he tingut mai gaire fe: la setmana passada, sense anar més lluny, demanaven el vot per Barack Obama.

Anònim ha dit...

Al·lucinants les mentides que explica el reportatge de The Economist sobre Catalunya i Espanya. He anat a llegir-lo perquè he sentit que titllava Pujol de cacic i que el ficava al mateix sac que Fraga, però la veritat és que tot l'article és un paradigma de la desinformació. Decebedor que vingui d'una revista amb tant de presitigi, ja no et pots refiar del rigor de ningú. L'any passat va vendre 1.3 milions d'exemplars per setmana. La gent -i suposo que és gent d'un cert nivell o sigui que encara és pitjor- llegirà aquesta mena de resum extremadament tendenciós de la informació que donen els mitjans espanyols. Ve a dir que el sistema polític espanyol està massa descentralitzat i que nosaltres som uns inconformistes. Jo us n'he traduït les parts que m'han semblat més ofensives, però si enteneu l'anglès us recomano que el llegiu sencer. Quan en tindreu prou?

"Actualment els governs regionals tenen la competència en escoles i universitats, salut, serveis socials, cultura, desenvolupament urbà i rural i, a alguns llocs, també controlen la policia. [Sí, de vegades ens deixen sortir a berenar però hem de demanar-los la setmanada]. Però està quedant clar que fins i tot havent resolt alguns problemes, la descentralització n'ha creat d'altres."

[Malgrat la seva tesi, just després d'aquest paràgraf ennumera una sèrie de conseqüencies d'aquesta suposada descentralització que sí que considera positives. Però m'ho he saltat. Seguim.]

"Per fer-nos una idea de l'èxit de la descentralització, no hem d'anar fins a Catalunya o el País Basc sinó fins al sud. Durant els anys 70, Andalusia era més a prop de l'Àfrica que d'Europa- i no només geogràficament. Els obrers rurals vivien en semi-servitud i un de cada cinc adults era analfabet. Ara ha escurçat distàncies amb la resta d'Espanya en molts aspectes." [Sí, clar, gràcies a la centralització, burro]

"Tot això ha tingut un preu polític. Primer, ha fet renéixer un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o dit d'una altra manera, l'amo provincial, com remarca Antonio Muñoz Molina, un novel·lista punter. Pujol va governar a Catalunya durant 23 anys; Manuel Fraga, un antic ministre de Franco que va fundar el partit precursor del PP, va governar a Galícia 15 anys; i es diu que Manuel Chaves, un Socialista que presideix el govern regional d'Andalusia des del 1990, regna més que no pas governa" [Aquest home està molt però que molt confós].

"Però aquesta gran dosi de descentralització no ha aplacat els polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. I no ho ha fet perquè mai no van voler cafè per a tots: el volien tot per a ells en un intent de ser reconeguts com a diferents. Encara ho volen, no els importa que ara Espanya sigui un país extraordinàriament descentralitzat [uala el que ha dit!] en el qual els bascos, per exemple, gaudeixen d'un grau d'autonomia major que qualsevol altra regió europea. Les seves demandes fan difícil que es pugui traçar un joc estable i permanent de regles." [Aquí no hi ha regles, xaval, aquí el govern espanyol decideix i punt]

"Catalunya descendeix del regne medieval d'Aragó i es va rebel·lar contra Madrid el 1640 i el 1701. Però els nacionalismes català i basc són una creació de finals del segle XIX. Provenen de la industrialització, que les va convertir en les regions més riques del país acceptant immigrants de qualsevol altre lloc d'Espanya. Llavors, l'estat espanyol -a diferència del francès- no va tenir recursos per integrar el país, diu Antonio Elorza, un politòleg basc de la Complutense. [Per integrar el país? Per rematar la invasió, deu voler dir]. Altrament, Catalunya i el País Basc haurien estat contents amb Espanya igual que Llenguadoc o la Bretanya ho estan amb França." [Aquests van perdre i nosaltres encara aguantem. En tot cas, et saltes tot el franquisme de després. Així, patapam]

"Potser perquè la reclamació històrica sobre la condició de nació és poc ferma, la llengua s'ha convertit en una obsessió per als nacionalistes. Franco va prohibir l'ús públic del català, l'euskera i el gallec. La constitució va fer oficials aquestes llengües als territoris on es parlaven. A Catalunya, la política oficial de la Generalitat és la del bilingüisme, va ser-ho amb els nacionalistes (alguns dels quals són realment localistes) i ho és ara amb els socialistes. A la pràctica això significa que tot l'ensenyament primari i secundari es fa en català i que el castellà és impartit com a llengua estrangera. [Creu-t'ho, això]. El català també és la llengua del govern regional [sí, sobretot la del seu president]. Un espanyol que no parli gens de català no té gairebé cap possibilitat d'ensenyar en una universitat de Barcelona [Ha ha ha. I perdona, a UK es pot fer de mestre si no saps l'anglès?]. Una obra de teatre o una o pel·lícula en castellà no rebrà subvencions públiques. "Si no fem un gran esforç per conservar la nostra llengua pròpia, hi ha el risc que desaparegui", diu Mr. Mas." [Mr, li diu. Els anglesos sempre tan curosos en les formes. Et podrien matar amb un somriure després d'oferir-te una tassa de te].

"El dogmatisme lingüístic dels nacionalistes està provocant un contracop. Aquest any Savater, el filòsof, junt amb un grup divers de personatges públics que van des de Plácido Domingo fins a Iker Casillas, han signat un "manifest" en defensa del dret dels ciutadans a ser educats en castellà. La premsa socialista va acusar-los de "nacionalistes castellans". Però van tocar un nervi. [Creu-me que aquest nervi no paren de tocar-lo] Molts catalans creuen que el català estaria segur si es mantingués com a llengua vehicular a primària però que Catalunya guanyaria molt si es pogués escollir entre fer la secundària en català o en castellà." [Espanya, guanyaria, Espanya].

"Hauria estat més fàcil per a totes les parts que Espanya hagués adoptat un sistema federalista el 1978. Això hagués establert unes regles clares i hagués alineat responsabilitats per gravar i per gastar. El Senat es podria haver convertit en un lloc on les regions estiguessin formalment representades i on poguessin resoldre les seves diferències, com al Bundesrat d'Alemanya. [Doncs mira, no va ser així] Però els nacionalistes catalans i bascos només acceptarien una confederació d'unes quantes "nacions". [És clar, és culpa nostra]. El PP també s'oposa al federalisme." [I el PSOE. Ho diu com si Catalunya hagués tingut algun cop l'opció de rebutjar una proposta federalista!]

"Diu Narcís Serra, que va ser vicepresident de González i ara porta Caixa Catalunya: "El gran projecte espanyol no està en perill, però és com una planta que exigeix una atenció constant". "És important que Catalunya es trobi còmoda en aquest projecte." El govern de Madrid podria tenir alguns gestos amb les regions, com ara traslladar a fora de la capital algunes agències reguladores o altres ens nacionals [home, deixar-nos de robar diners i llibertat seria un gest molt més amable que el que tu proposes]. I realment seria el final d'Espanya si els bascos, com el gal·lesos, tinguessin una selecció de futbol?" [No entens res. Però res eh].

Anònim ha dit...

Conferència de Pujol a la UPF,organitzada per la fa poc refundada FNEC en aquesta universitat. Arribo tard i m'he de quedar al fons de l'Auditori, que és ple de gom a gom. Li han posat per títol "Els reptes de l'educació al segle XXI", un títol de tot i res d'aquells que fa que, quan en surts, i per molt brillant que hagi estat el conferenciant, sempre et sembla que no n'has tret cap conclusió. Passa sovint, amb els títols així, i penso quepotser hauria valgut més la pena dir, simplement, "Jordi Pujol ve aparlar a la UPF", i au. Parla de tot menys del que teòricament havia de parlar, com no podia ser d'altra manera, i centenars d'estudiants el miren embadalits i amb un mig somriure als llavis. Jo vaig tenir moments de mirada enterbolida per les llàgrimes que no van acabar de caure. Sóc una bleda, és veritat i, a banda de com després cadascú es prendria la xerrada, durant aquella estona feia goig de veure una sala tan i tan plena de gent de la meva edat. Molts feien tota la pinta que no haurien votat Pujol mai a la seva vida i que potser els seus pares tampoc no ho havien fet mai, però reconeixen que l'expresident és un mestre. Per molt socialista que siguis, suposo que aquestes coses es veuen. Només cal comparar Pujol amb la resta de presidents que hem vist passar per la Generalitat.

Però el mestre es fa gran i després de la joia del principi, de ser amb tanta gent escoltant el president Pujol, va venir l'enyorança. Enyorança d'allò que jo tampoc vaig viure, perquè és cert que els meus anys no donen per gaire, mentre que el que hi havia dimarts al 'auditori de la UPF no era, tampoc, gens representatiu de la Catalunya d'avui. Enyor d'uns temps que no eren tan apàtics com ara, de la il·lusió, de l'esperança, de les ganes de fer país i no acabar-se'l mai. Penso, també, mirant fixament al president, que aquesta serà potser de les últimes vegades que el veuré fer una conferència: el veig bé, però temo que se'n cansi aviat per dedicar-se a escriure més i no sortir tant. I de sobte em ve la por i em sento orfe. I pot semblar estúpid, però és així. Potser ens vam acostumar massa a Pujol i és per això que ara tots els polítics ens semblen mediocres. I és clar que va fer coses mal fetes, i és clar que si s'ho hagués pensat millor Convergència no estaria com ara està. Però em fa feliç veure'l allà, dalt de la tarima, amb joves i joves escoltant-lo somrients i, sobretot, amb joves que encara pensen que no hi ha res perdut i que aquest país, malgrat les vergonyes, d'una manera o altra ens necessita.