diumenge, 2 de novembre de 2008

Tres consideracions que son quatre


  1. Diuen que hi ha a Terrassa una petita controvèrsia sobre la possibilitat que la colla dels Minyons participi a competicions castelleres. A mi em va agradar saber, fa ja uns quants anys, que es negaven a participar en concursos i a actuar a places de braus. Ja en tenim prou de gimnàstica dels mals instints amb els esports competitius.

  2. Per què TV3 diu que ens informa d’allò que passa al món i de per què passa si els seus noticiaris van carregats de trivialitats?

  3. Per què els mitjans centralistes (barcelonins) negligeixen sistemàticament totes les notícies sobre activitats culturals de Terrassa (excepte el jazz, i ves a saber quan costa aquesta excepció)?

Us ha agradat el meu hat-trick de consideracions? No? Doncs a mi tampoc m’agrada l’expressió hat-trick. Per què no dir directament trio? Però es veu que als mitjans catalans ha fet fortuna, fins i tot ha donat nom a un programa esportiu de TV3 i sembla que ningú no s’hagi queixat. Imagineu-vos si la ximpleria dels periodistes esportius hagués arribat fins al punt d’enamorar-se d’una paraula castellana: «Tripleta Barça». Quin escàndol llavors, oi?.

...


...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta proposta del PP en el sentit que cada escola pugui triar la llengua de l'ensenyament és ridícula. No passa enlloc. A Flandes poden triar entre neerlandès i francès? Al Ticino es pot triar cap altra llengua que l'italià? Al Vaud, cap altra que el francès. Parlo de països o d'estats petits que no es pot pas dir que siguin independents i a ningú li passa pel cap demanar que als seus fills l'ensenyin en una llengua diferent de l'estipulada per cadascuna d'aquestes comunitats. A Espanya, es pot triar res més que l'espanyol? Per què, doncs, nosaltres hem d'aguantar cada dos per tres la cançoneta dels qui prediquen l'atroç bilingüisme només per poder-se ells mantenir ferms en el seu monolingüisme castellà. Però si saben perfectament que l'actual llei és burlada cada dia per tants i tants professors, si més no a Secundària, que fan les seves classes en castellà i no passa res! Imagina't que aquest fos un país normal. Quants expedients s'haurien d'obrir diàriament a tots els professors que, estant-hi obligats per llei, no fan les classes en català? És el de sempre. Fem lleis i després no som capaços de fer-les complir. No es tracta pas de perseguir ni d'anatematitzar ningú, però en l'ensenyament, en la justícia, en el camp de l'audiovisual, en el comerç, en els sindicats i el món obrer cal aplicar allò que és sempre necessari perquè una llengua, i un país, no sucumbeixin i esdevinguin normals. A ells no els fa cap vergonya imposar, o intentar-ho si més no, el que anomenen lengua común. Per què, doncs, tenim por nosaltres de la paraula imposar, i de l'acció d'imposar? Malauradament, si no ens imposem, si transigim, aleshores se'ns imposaran ells, segur, més encara del que ja ho fan. I seran les absoltes, el comiat del somni.

Anònim ha dit...

He vist els treballadors de Nissan tallant la ronda litoral de Barcelona. Uns 1.500, eren. Portaven una pancarta escrita en castellà. Fa uns dies vaig sentir un dels seus representants: també parlava castellà. A mi això del castellà em seria del tot igual si Catalunya fos un país independent o, simplement, Madrid pagués el que es deu. Com que no és així, crec que té una certa importància. Tothom sap, hores d’ara, que els acomiadaments de la Nissan són deguts a dos factors. El primer és que el ministeri ha deixat caure la planta de Barcelona per defensar, ves quina casualitat, la de Valladolid. La segona és que, confiant en Madrid, Montilla ha tornat a badar i ha arribat quan ja estava tot fet. D’ara endavant, la Nissan desenvoluparà els seus models elèctrics a les plantes de Valladolid i de Tànger. Això vol dir que no només es perdran un miler de llocs de treball. Això vol dir que Catalunya quedarà apartada de la revolució elèctrica que es prepara en el camp dels cotxes petits i els transports públics. Com que no cal explicar els llocs de treball que es generen quan es poden liderar transformacions d’aquest abast, vaig al moll de l’òs de la qüestió. La pregunta que m’assalta és la mateixa que em venia al cap durant la vergonya de la renfe. Fins quan els catalans amb arrels a las resta de l’estat que encara voten en clau tribal ens mantindran lligats a la sangonera madrilenya? La pregunta admet molts matisos, però em sembla que ja s’entén.

Anònim ha dit...

Al·lucinants les mentides que explica el reportatge de The Economist sobre Catalunya i Espanya. He anat a llegir-lo perquè he sentit que titllava Pujol de cacic i que el ficava al mateix sac que Fraga, però la veritat és que tot l'article és un paradigma de la desinformació. Decebedor que vingui d'una revista amb tant de presitigi, ja no et pots refiar del rigor de ningú. L'any passat va vendre 1.3 milions d'exemplars per setmana. La gent -i suposo que és gent d'un cert nivell o sigui que encara és pitjor- llegirà aquesta mena de resum extremadament tendenciós de la informació que donen els mitjans espanyols. Ve a dir que el sistema polític espanyol està massa descentralitzat i que nosaltres som uns inconformistes. Jo us n'he traduït les parts que m'han semblat més ofensives, però si enteneu l'anglès us recomano que el llegiu sencer. Quan en tindreu prou?

"Actualment els governs regionals tenen la competència en escoles i universitats, salut, serveis socials, cultura, desenvolupament urbà i rural i, a alguns llocs, també controlen la policia. [Sí, de vegades ens deixen sortir a berenar però hem de demanar-los la setmanada]. Però està quedant clar que fins i tot havent resolt alguns problemes, la descentralització n'ha creat d'altres."

[Malgrat la seva tesi, just després d'aquest paràgraf ennumera una sèrie de conseqüencies d'aquesta suposada descentralització que sí que considera positives. Però m'ho he saltat. Seguim.]

"Per fer-nos una idea de l'èxit de la descentralització, no hem d'anar fins a Catalunya o el País Basc sinó fins al sud. Durant els anys 70, Andalusia era més a prop de l'Àfrica que d'Europa- i no només geogràficament. Els obrers rurals vivien en semi-servitud i un de cada cinc adults era analfabet. Ara ha escurçat distàncies amb la resta d'Espanya en molts aspectes." [Sí, clar, gràcies a la centralització, burro]

"Tot això ha tingut un preu polític. Primer, ha fet renéixer un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o dit d'una altra manera, l'amo provincial, com remarca Antonio Muñoz Molina, un novel·lista punter. Pujol va governar a Catalunya durant 23 anys; Manuel Fraga, un antic ministre de Franco que va fundar el partit precursor del PP, va governar a Galícia 15 anys; i es diu que Manuel Chaves, un Socialista que presideix el govern regional d'Andalusia des del 1990, regna més que no pas governa" [Aquest home està molt però que molt confós].

"Però aquesta gran dosi de descentralització no ha aplacat els polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. I no ho ha fet perquè mai no van voler cafè per a tots: el volien tot per a ells en un intent de ser reconeguts com a diferents. Encara ho volen, no els importa que ara Espanya sigui un país extraordinàriament descentralitzat [uala el que ha dit!] en el qual els bascos, per exemple, gaudeixen d'un grau d'autonomia major que qualsevol altra regió europea. Les seves demandes fan difícil que es pugui traçar un joc estable i permanent de regles." [Aquí no hi ha regles, xaval, aquí el govern espanyol decideix i punt]

"Catalunya descendeix del regne medieval d'Aragó i es va rebel·lar contra Madrid el 1640 i el 1701. Però els nacionalismes català i basc són una creació de finals del segle XIX. Provenen de la industrialització, que les va convertir en les regions més riques del país acceptant immigrants de qualsevol altre lloc d'Espanya. Llavors, l'estat espanyol -a diferència del francès- no va tenir recursos per integrar el país, diu Antonio Elorza, un politòleg basc de la Complutense. [Per integrar el país? Per rematar la invasió, deu voler dir]. Altrament, Catalunya i el País Basc haurien estat contents amb Espanya igual que Llenguadoc o la Bretanya ho estan amb França." [Aquests van perdre i nosaltres encara aguantem. En tot cas, et saltes tot el franquisme de després. Així, patapam]

"Potser perquè la reclamació històrica sobre la condició de nació és poc ferma, la llengua s'ha convertit en una obsessió per als nacionalistes. Franco va prohibir l'ús públic del català, l'euskera i el gallec. La constitució va fer oficials aquestes llengües als territoris on es parlaven. A Catalunya, la política oficial de la Generalitat és la del bilingüisme, va ser-ho amb els nacionalistes (alguns dels quals són realment localistes) i ho és ara amb els socialistes. A la pràctica això significa que tot l'ensenyament primari i secundari es fa en català i que el castellà és impartit com a llengua estrangera. [Creu-t'ho, això]. El català també és la llengua del govern regional [sí, sobretot la del seu president]. Un espanyol que no parli gens de català no té gairebé cap possibilitat d'ensenyar en una universitat de Barcelona [Ha ha ha. I perdona, a UK es pot fer de mestre si no saps l'anglès?]. Una obra de teatre o una o pel·lícula en castellà no rebrà subvencions públiques. "Si no fem un gran esforç per conservar la nostra llengua pròpia, hi ha el risc que desaparegui", diu Mr. Mas." [Mr, li diu. Els anglesos sempre tan curosos en les formes. Et podrien matar amb un somriure després d'oferir-te una tassa de te].

"El dogmatisme lingüístic dels nacionalistes està provocant un contracop. Aquest any Savater, el filòsof, junt amb un grup divers de personatges públics que van des de Plácido Domingo fins a Iker Casillas, han signat un "manifest" en defensa del dret dels ciutadans a ser educats en castellà. La premsa socialista va acusar-los de "nacionalistes castellans". Però van tocar un nervi. [Creu-me que aquest nervi no paren de tocar-lo] Molts catalans creuen que el català estaria segur si es mantingués com a llengua vehicular a primària però que Catalunya guanyaria molt si es pogués escollir entre fer la secundària en català o en castellà." [Espanya, guanyaria, Espanya].

"Hauria estat més fàcil per a totes les parts que Espanya hagués adoptat un sistema federalista el 1978. Això hagués establert unes regles clares i hagués alineat responsabilitats per gravar i per gastar. El Senat es podria haver convertit en un lloc on les regions estiguessin formalment representades i on poguessin resoldre les seves diferències, com al Bundesrat d'Alemanya. [Doncs mira, no va ser així] Però els nacionalistes catalans i bascos només acceptarien una confederació d'unes quantes "nacions". [És clar, és culpa nostra]. El PP també s'oposa al federalisme." [I el PSOE. Ho diu com si Catalunya hagués tingut algun cop l'opció de rebutjar una proposta federalista!]

"Diu Narcís Serra, que va ser vicepresident de González i ara porta Caixa Catalunya: "El gran projecte espanyol no està en perill, però és com una planta que exigeix una atenció constant". "És important que Catalunya es trobi còmoda en aquest projecte." El govern de Madrid podria tenir alguns gestos amb les regions, com ara traslladar a fora de la capital algunes agències reguladores o altres ens nacionals [home, deixar-nos de robar diners i llibertat seria un gest molt més amable que el que tu proposes]. I realment seria el final d'Espanya si els bascos, com el gal·lesos, tinguessin una selecció de futbol?" [No entens res. Però res eh].