Vicenç Villatoro, que ha arrencat la seva intervenció en el debat matinal de la COM amb un "jo el conec, aquest xicot", no podia ser més explícit: en la seva opinió, Joan Manuel Tresserras, el nou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat era fins ara "un professor mediocre d'una matèria inenarrable". L'escriptor i periodista terrassenc ha deixat, doncs, ben clar que ell no confia massa en les capacitats d'aquest professor universitari, especialitzat en l'estudi del binomi mitjans/identitat, per impulsar la cultura del país.
Jo tampoc tinc clar si el que necessita el país és un debat identitari en temes culturals i en la gestió dels mitjans de comunicació públics. La Fira de Frankfurt esdevindrà una prova de foc. Hi anirem amd una exposició de la literatura que es fa a Catalunya sense l'Eduardo Mendoza, per exemple? No sembla possible, oi? Però és fàcil caure en la temptació d'una visió reduccionista, que negui la pertinença a la cultura catalana a tota creació que no utilizi el català com a llengua vehicular, encara que sigui feta aquí i per artistes d'aquí.
Però no serà negant l'existència de la convivència i la interinfluència de les dues llengües (català i castellà) que impulsarem la cultura catalana.
Per mi Tresserres és, sobretot, una gran incògnita. Amb el Mascarell una sabia què pensar i què esperar. La seva aposta per impulsar una modernització de la gestió cultural des del suport a la millora d'infraestrutures, el seu compromís en crear un marc favorable al desenvolupament de les indústries culturals i la iniciativa privada, eren prou conegudes per la seva trajectòria a l'Ajuntament de Barcelona, i al capdavant de la Conselleria ha mantingut la mateixa línia. Sota el seu mandat —encara que el projecte venia de lluny— s'ha iniciat a Terrassa una de les grans operacions culturals que poden marcar el futur de la nostra ciutat: la recuperació del Teatre Principal, en el marc de la creació del Centre d'Arts Escèniques, encotillat avui encabit en les estretors i limitacions del Teatre Alegria.
Caldrà esperar i observar, perquè no hi ha cap llei, ni escrita ni memoritzada, que digui que un "professor mediocre" no pugui ser un bon gestor.
3 comentaris:
La cultura catalana utilitza la música, la pintura, l'escultura, el vídeo-art, l'arquitectura, la dansa, el web-art, entre moltes altres "llengües vehiculars", però la literatura catalana utilitza una llengua vehicular. I això no és reduccionisme: el senyor Eduardo Mendoza és un escriptor català d'expressió preferentment espanyola, com el senyor James Joyce era una escriptor irlandès d'expressió anglesa.
Posats a fer reduccionismes, preguntat per la (no)presencia de la literatura catalana o les altres perifèriques de l'estat quan es convida "Espanya" a un sarau d'aquest tipus.
La creació del Mendoza i dels altres escriptors catalans d'expressió castellana no necessita plataformes com la de Frankfurt per projectar-se al món, està ben emparat per la potència del món editorial en espanyol i les seves estratègies industrio-culturals. En canvi per la creació en català pot ser una oportunitat única.
I per cert, el projecte del Principal va començar a caminar durant el mandat de la "gran" Caterina Mieras al Departament de Cultura. I per cert, també, que aquest professor "mediocre" té un llibre publicat anomenat "Cultura de masses i posmodernitat" on jo no hi he sabut trobar per enlloc aquest "reduccionisme identitari" que li pressuposes.
Ep, que jo no li pressuposo res, al Tresserres!! He dit que per mi és una incògnita.
I sí, segurament és cert que Mendoza i companyia no necessiten Frankfurt per promocionar-se, però no estic tan segura que la literatura catalana (i em refereixo a la feta en català) no necessiti presentar-se "en context", com a part d'un teixit cultural complex, contradictori, plural i divers... amb tot el que això suposa... O potser no. No tinc la resposta clara, però intueixo (tampoc ho sé del cert) que els irlandesos no deixen de banda Joyce quan fan recompte de la seva literatura.
Segons sembla, Vicenç Villatoro creu que el nou Conseller és "un professor mediocre d'una matèria inenarrable" i no confia massa en les capacitats d'aquest professor universitari, especialitzat en l'estudi del binomi mitjans/identitat, per impulsar la cultura del país.
Com a mínim és una opinió divertida, sobre tot si tenim en compte que, segons m'ha informat un ocellet, l'Aleix Villatoro, fill del Vicenç, és un dels nous càrrecs incorporats a Cultura (Cap de Relacions Institucionals del Departament).
Publica un comentari a l'entrada