diumenge, 5 de desembre de 2010

Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle de los Caídos (1951). Us dóna aquesta referència una pista de les meves dificultats amb el personatge?

Ara es publica un llibre sobre la seva figura i sobre els mosaïcistes  que van col·laborar amb el seu taller, obra de la historiadora Ana FernándezTessel·la a tessel·la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós, que recupera una grafia del nom de l'artista que comença a aparèixer, segons crec recordar, cap a mitjans anys cinquanta, no així en les nombroses referències periodístiques que el citen durant els anys quaranta, quan, amb poc més de 20 anys, assumeix importants responsabilitats polítiques en la gestió cultural i artística de la ciutat com a membre destacat de l'aparell local del règim franquista.

Santiago Padrós amb Eugeni d'Ors
És evident que la vàlua d'un artista no pot mesurar-se per les seves filiacions polítiques, però és que més enllà de la curiositat de fer servir una tècnica singular per inusual (i amb un estil volgudament classicista, inspirat en els mosaics romans i sense la gràcia estèticament subversiva del trencadís modernista), jo trobo Padrós artísticament molt mediocre, i crec que la seva rellevància en el Panteó artístic local és una cuidada construcció fabricada des de les posicions de poder que va ocupar. No deixa de ser curiós que alguna de les  biografies de Padrós, com la que figura en un web dedicat al Valle de los Caídos [el web www.cuelgamuros.com ha estat despublicat i hem canviat les fotografies inicials d'aquest article] , expliqui, sense gaire manies, la seva meteòrica carrera (1942-43) a la Universitat de Barcelona i el seu posterior periple formatiu per l'Alemanya nazi, incloent-hi una beca de la Fundació Alexander Von Humboldt, que entre 1925 i 1945 va ser una eina del Reich alemany per promoure l'alineament ideològic pro-nazi de joves científics i artistes de tota Europa (ben diferent, doncs, de l'actual Fundació Alexander Von Humboldt, que va ser refundada el 1953 pel govern federal alemany).

Mosaic de Padrós al Valle de los Caídos
Això no té per què restar interès a l'obra d'Ana Fernández, sobretot si, com sembla, la historiadora ha dedicat una part important del llibre a recuperar la memòria dels que van treballar per a Padrós. Sí em sembla important, però, no oblidar el context històric en el qual es va desenvolupar la seva carrera, per posar allà on toca l'exclamació que va fer davant meu un historiador local, astorat pel meu escepticisme sobre la vàlua artística del personatge: "Però si ha estat un dels més importants mosaïcistes de l'Estat!", cosa que segurament és certa per dos motius evidents. El primer és que el mosaic com a tècnica artística ha tingut poquíssims practicants durant el segle XX amb posterioritat a la seva freqüent aplicació en l'arquitectura modernista. El segon és que la Guerra Civil va provocar no només la sortida a l'exili de molts artistes, sinó un anorreament de la modernitat i una desvinculació total de l'art que es feia a Catalunya i a Espanya dels corrents de la contemporaneïtat de l'època, una connexió que no es va recuperar fins els anys seixanta.

A Padrós el va consagrar com artista Eugeni d'Ors, tot convidant-lo a un Saló dels Onze, i el va popularitzar una obra faraònica i de mal gust erigida a major glòria de la "Cruzada Nacional". El mateix Ors que va acusar Jacint Morera de plagi perquè va proposar al Saló una relectura d'El Greco que no es va entendre, i el mateix monument on van deixar suor i sang milers de presoners republicans a qui es va fer pagar amb treballs forçats la seva fidelitat a la legalitat republicana. Tot un poema, no?

1 comentari:

Anònim ha dit...

La vàlua de Santiago Padrós com a mosaïcista, tal i com l’autora del llibre Tessel•la a Tessel•la. Els mosaïcistes del taller de Sant-Yago Padrós ens explica, no pot ser considerada d’esplèndida ni de mediocre, ja que Padrós, malgrat firmava com a autor, no fou mai un mosaïcista, sinó, simplement, el dissenyador de les obres musives que els seus artesans manufacturaven, destacant, entre els que van treballar al seu obrador de Terrassa, Ferruccio de Biasu i Fernando Plaja