GARUM
Apreciada salsa de la antigüedad obtenida a partir de intestinos, hipogastrios, gargantas, fauces de atún, escombro o esturión, mezclados con peces de pequeño tamaño, todo ello expuesto al sol en salmuera por espacio de dos meses. El garum se tomaba solo o mezclado con vino, con agua, con aceite y hasta con vinagre. Galeno lo recomendaba contra la anemia por sus virtudes curativas. La producción de esta salsa constituyó una pujante industria en las costas mediterráneas del S y SE de la Península Ibérica. Si hemos de creer a Plinio (n. h. XXX, 1, 9), el garum de las pesquerías de Carthago Spartaria (Cartagena) obtenido con visceras de caballa (Scomber scombrus), conocido con el nombre de sociorum, era el mejor de su tiempo, afirmando además que «dos congrios (3,25 litros) no se pagan con menos de mil monedas de plata. A excepción de los ungüentos no hay licor alguno que se pague tan caro, dando su nobleza a los lugares de donde procede». [...]
Francisco Brotons Yagüe, "Garum", Gran Enciclopedia de la Región de Murcia, volumen 4. Ayalga Ediciones, Murcia, 1994. Página 316.
...
dissabte, 24 de març del 2007
The language of the Lord
THE LANGUAGE OF THE LORD
...al cabo de un tiempo, aconteció que Caín presentó al Señor en ofrenda los más hermosos frutos de su cosecha; asimismo le ofreció Abel los más robustos recentales de su rebaño.
Y el Señor miró con agrado a Abel y a su ofrenda, pero de Caín y de su ofrenda no hizo caso, por lo que Caín se sintió deprimido sobremanera.
Y, con el semblante abatido, le preguntó al Señor:
—¿Acaso mi maldad es tan grande que no merezco tu mirada?
Y le respondió el Señor con toda su cólera:
—Once again! What are you saying? I don’t understand you! Why haven’t you learnt the Language? Look, I can understand this other servant. If you can’t speak like him, shut up when I’m present, because till then you’ll be a despicable animal, a beast without reason. *
Y, después de estas palabras, el Señor lo echó de su dominio. Y colocó ante la puerta un guardián armado con una espada de fuego para impedir que volviera ante su presencia.
Y Caín, confuso, marchándose de allí, vagó errante sobre la tierra hasta que, al cabo de no mucho tiempo, desesperado, se arrebató la vida.
Ese hecho acaeció en un paraje que, desde entonces, es llamado Death Beast’s Country y en el que, aún hoy, habitan sus descendientes.
- - -
* —¡Otra vez! ¿Qué dices? ¡No te entiendo! ¿Cómo es que no has aprendido a hablar la Lengua? Mira, a ese otro siervo sí que se le entiende. Si no hablas como él, cállate en mi presencia, pues hasta entonces para mí serás como un animal despreciable, una bestia carente de razón.
...al cabo de un tiempo, aconteció que Caín presentó al Señor en ofrenda los más hermosos frutos de su cosecha; asimismo le ofreció Abel los más robustos recentales de su rebaño.
Y el Señor miró con agrado a Abel y a su ofrenda, pero de Caín y de su ofrenda no hizo caso, por lo que Caín se sintió deprimido sobremanera.
Y, con el semblante abatido, le preguntó al Señor:
—¿Acaso mi maldad es tan grande que no merezco tu mirada?
Y le respondió el Señor con toda su cólera:
—Once again! What are you saying? I don’t understand you! Why haven’t you learnt the Language? Look, I can understand this other servant. If you can’t speak like him, shut up when I’m present, because till then you’ll be a despicable animal, a beast without reason. *
Y, después de estas palabras, el Señor lo echó de su dominio. Y colocó ante la puerta un guardián armado con una espada de fuego para impedir que volviera ante su presencia.
Y Caín, confuso, marchándose de allí, vagó errante sobre la tierra hasta que, al cabo de no mucho tiempo, desesperado, se arrebató la vida.
Ese hecho acaeció en un paraje que, desde entonces, es llamado Death Beast’s Country y en el que, aún hoy, habitan sus descendientes.
- - -
* —¡Otra vez! ¿Qué dices? ¡No te entiendo! ¿Cómo es que no has aprendido a hablar la Lengua? Mira, a ese otro siervo sí que se le entiende. Si no hablas como él, cállate en mi presencia, pues hasta entonces para mí serás como un animal despreciable, una bestia carente de razón.
Jorge F. Fernández
_____________________________________________________
Jorge F. Fernández és terrassenc.
divendres, 23 de març del 2007
Gastronomia exòtica? (1)
GARUM SOCIORUM
Era un condimento, elaborado a base de pescado, de origen griego y adoptado con entusiasmo por la gastronomía romana.
Se trataba de una salsa elaborada con pescados, de trabajosa realización, cuyo resultado final dependía tanto de la calidad de los pescados empleados como del esmero de su elaboración. Parece ser que la máxima calidad se obtenía cuando el pescado que se empleaba era la caballa. El poeta hispano-latino Marcial, que por otra parte abominaba del sabor de esta salsa, escribía: "Recibe esta salsa preciosa, regalo que debes tener en mucho aprecio, pues se trata de la primera sangre del escombro que está expirando". El "escombro" era el nombre latino que designaba a la caballa.
Mediante textos latinos fragmentarios se ha podido reconstruir la elaboración del garum, que, más o menos, era así: se empezaba preparando un liquamen. Para ello, a las caballas frescas se les despojaba de las cabezas y las entrañas y se desespinaban. Se juntaban las mollas de la caballa fresca con las entrañas y se colocaban en un recipiente de barro con salmuera, batiéndose hasta que quedaba una pasta homogénea. Ocasionalmente, pero con detrimento de la calidad, se le podían añadir otras especies de pescado, pequeño y en poca cantidad. Una vez obtenida la pasta, muy fina, se ponía al sol para que el calor la redujera y la espesara. Cuando ya estaba convenientemente espesa, se introducían en el recipiente una especie de cestos de mimbre, cerrados finamente tejidos y se dejaban caer hasta el fondo. La función de estos cestos era hacer de tamiz para separar la flor del liquamen. La parte de la pasta que se introducía en el interior del cestillo era el garum, que se envasaba para reexpedirlo a los mercados. Con el resto del liquamen que no había servido para el garum se obtenía una pasta de inferior calidad, denominada allec, que se usaba de manera análoga al garum, pero más barata. Para poder ser usado en la comida, el garum era rebajado de alguna manera. Si se disolvía en agua se le denominaba "hidrogarum"; si era en vino, se le denominaba "ornagarum", y si la materia empleada era el aceite, el nombre era "oleogarum".
En las mesas romanas, el garum de más alto precio era el de Cartagena. Una sociedad de quírites romanos, conocedores de la riqueza de escombrarías que había en torno a Cartagena, y de su exquisita calidad, constituyó una sociedad, que construyó una factoría en Cartagena, para elaborar el garum y reexpedirlo a Roma.
Cuidadosamente elaborado y con materia prima de primera calidad, el garum sociorum, nombre comercial del garum cartagenero, se vendía en el mercado romano a precios astronómicos.
Eugenio Martínez Pastor, Gastronomía de Cartagena, segunda edición aumentada y corregida. Fundación Emma Egea, Cartagena, 1995. Página 52.
...
Era un condimento, elaborado a base de pescado, de origen griego y adoptado con entusiasmo por la gastronomía romana.
Se trataba de una salsa elaborada con pescados, de trabajosa realización, cuyo resultado final dependía tanto de la calidad de los pescados empleados como del esmero de su elaboración. Parece ser que la máxima calidad se obtenía cuando el pescado que se empleaba era la caballa. El poeta hispano-latino Marcial, que por otra parte abominaba del sabor de esta salsa, escribía: "Recibe esta salsa preciosa, regalo que debes tener en mucho aprecio, pues se trata de la primera sangre del escombro que está expirando". El "escombro" era el nombre latino que designaba a la caballa.
Mediante textos latinos fragmentarios se ha podido reconstruir la elaboración del garum, que, más o menos, era así: se empezaba preparando un liquamen. Para ello, a las caballas frescas se les despojaba de las cabezas y las entrañas y se desespinaban. Se juntaban las mollas de la caballa fresca con las entrañas y se colocaban en un recipiente de barro con salmuera, batiéndose hasta que quedaba una pasta homogénea. Ocasionalmente, pero con detrimento de la calidad, se le podían añadir otras especies de pescado, pequeño y en poca cantidad. Una vez obtenida la pasta, muy fina, se ponía al sol para que el calor la redujera y la espesara. Cuando ya estaba convenientemente espesa, se introducían en el recipiente una especie de cestos de mimbre, cerrados finamente tejidos y se dejaban caer hasta el fondo. La función de estos cestos era hacer de tamiz para separar la flor del liquamen. La parte de la pasta que se introducía en el interior del cestillo era el garum, que se envasaba para reexpedirlo a los mercados. Con el resto del liquamen que no había servido para el garum se obtenía una pasta de inferior calidad, denominada allec, que se usaba de manera análoga al garum, pero más barata. Para poder ser usado en la comida, el garum era rebajado de alguna manera. Si se disolvía en agua se le denominaba "hidrogarum"; si era en vino, se le denominaba "ornagarum", y si la materia empleada era el aceite, el nombre era "oleogarum".
En las mesas romanas, el garum de más alto precio era el de Cartagena. Una sociedad de quírites romanos, conocedores de la riqueza de escombrarías que había en torno a Cartagena, y de su exquisita calidad, constituyó una sociedad, que construyó una factoría en Cartagena, para elaborar el garum y reexpedirlo a Roma.
Cuidadosamente elaborado y con materia prima de primera calidad, el garum sociorum, nombre comercial del garum cartagenero, se vendía en el mercado romano a precios astronómicos.
Eugenio Martínez Pastor, Gastronomía de Cartagena, segunda edición aumentada y corregida. Fundación Emma Egea, Cartagena, 1995. Página 52.
...
dijous, 22 de març del 2007
VII Premi Bartra de poesia
VII PREMI CIUTAT DE TERRASSAAGUSTÍ BARTRA DE POESIA
L'Ajuntament de Terrassa, amb la col·laboració de l'entitat local Amics de les Arts i Joventuts Musicals, convoca el premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia catalana.
El premi es convoca biennalment i s'atorga a un llibre de poemes inèdits i escrits en català, d'una extensió no inferior a 250 versos.
La convocatòria d'enguany es regirà per les següents bases:
BASES
1. Es convoca el VII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra dedicat a un llibre de poemes en català.
2. Les obres aspirants a aquest premi hauran de ser originals i inèdites, escrites en català. L'extensió haurà de ser la normal d'un volum d'aquestes característiques i, en qualsevol cas, no inferior a 250 versos.
3. Els originals hauran de presentar-se mecanografiats i per quintuplicat, i s'hi farà constar el nom i l’adreça de l’autor. Si aquest desitja presentar l’obra amb pseudònim, haurà de fer constar les dades personals en una plica, a l'exterior de la qual s’indicarà clarament el pseudònim emprat.
4. Els originals s’adreçaran fins al 8 de setembre de 2007 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals (apartat de correus 426, 08220 Terrassa) indicant en el sobre "Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra". El veredicte del jurat es farà públic en el marc d'un acte organitzat per l'Ajuntament de Terrassa el dia 8 de novembre de 2007. L'esmentat veredicte serà inapel·lable.
5. El premi consisteix en la publicació en edició comercial del llibre guanyador. L'Ajuntament de Terrassa facilitarà la publicació de l’obra en regim de coedició amb Edicions Proa. L’obtenció del premi no implica la renuncia dels drets d'autor per part del guanyador, ni de la primera edició ni de les successives.
6. El premi podrà declarar-se desert si les obres presentades no reuneixen, al parer del jurat, mèrits suficients o no s'ajusten a les característiques de la convocatòria. El premi es indivisible. Si escau, però, el jurat podrà fer mencions honorífiques a altres obres presentades.
7. El jurat de la convocatòria de 2007 està format per Sam Abrams, Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi Llavina i Jordi F. Fernández.
8. L'organització es compromet a mantenir l'anonimat de les obres no guanyadores, les quals es podran retirar dels locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals (carrer de Sant Pere, 46, 1r. 08221 Terrassa) en el termini de dos mesos des de l’atorgament del premi. Passats aquests dos mesos, els originals seran destruïts i convertits en paper reciclat.
9. La presentació dels originals suposa l'acceptació íntegra d'aquestes bases i condicions generals, així com dels drets i obligacions que se'n deriven.
Terrassa, març de 2007
Pierre Corneille
Mirall de Glaç, el grup literari d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, ha publicat recentment Poesies galants un recull de poemes de Pierre Corneille traduits per Jordi Parramon.
Si no rebeu habitualment les publicacions de Mirall de Glaç, podeu demanar un exemplar d'aquesta edició a jfff@telefonica.net.
CANÇÓ
El vostre esguard, que m'encisa,
no té un objectiu joiós:
testa calba i barba grisa
no són bon àpat per vós.
Plaure-us fóra una alegria,
però deixem-nos d'enganys:
Iris, de que us serviria
un galant de cinquanta anys?
Tot allò que us fa adorable
només em sap alarmar.
Us trobo massa estimable
per poder-vos estimar.
El meu desig no és gens fútil,
són ben ferms els meus afanys,
però és sols un moble inútil
un galant de cinquanta anys.
Si la mà no és ben armada,
si res no rutlla com cal,
val més tocar a retirada
abans que emprendre un assalt.
L'amor no atorga cap gràcia
als que lluiten pels seus danys
i es riu de la vana audàcia
dels galants de cinquanta anys.
CHANSON // Vos beaux yeux sur ma franchise / n'adressent pas bien leurs coups: / tête chauve et barbe grise / ne sont pas viande pour vous. / Quand j'aurais l'heur de vous plaire, / ce serait perdre du temps: / Iris, que pourriez-vous faire / d'un galant de cinquante ans? // Ce qui vous rend adorable / n'est propre qu'à m'alarmer. / Je vous trouve trop aimable, / et crains de vous trop aimer: mon coeur à prendre est facile, / mes voeux sont des plus constants, / mais c'est un meuble inutile qu'un galant de cinquante ans. // Si l'armure n'est complète, / si tout ne va comme il faut, il vaut mieux faire retraite / que d'entreprendre un assaut: / l'amour ne rend point la place / à de mauvais combattants / et rit de la vaine audace / des galants de cinquante ans.
Si no rebeu habitualment les publicacions de Mirall de Glaç, podeu demanar un exemplar d'aquesta edició a jfff@telefonica.net.
CANÇÓ
El vostre esguard, que m'encisa,
no té un objectiu joiós:
testa calba i barba grisa
no són bon àpat per vós.
Plaure-us fóra una alegria,
però deixem-nos d'enganys:
Iris, de que us serviria
un galant de cinquanta anys?
Tot allò que us fa adorable
només em sap alarmar.
Us trobo massa estimable
per poder-vos estimar.
El meu desig no és gens fútil,
són ben ferms els meus afanys,
però és sols un moble inútil
un galant de cinquanta anys.
Si la mà no és ben armada,
si res no rutlla com cal,
val més tocar a retirada
abans que emprendre un assalt.
L'amor no atorga cap gràcia
als que lluiten pels seus danys
i es riu de la vana audàcia
dels galants de cinquanta anys.
CHANSON // Vos beaux yeux sur ma franchise / n'adressent pas bien leurs coups: / tête chauve et barbe grise / ne sont pas viande pour vous. / Quand j'aurais l'heur de vous plaire, / ce serait perdre du temps: / Iris, que pourriez-vous faire / d'un galant de cinquante ans? // Ce qui vous rend adorable / n'est propre qu'à m'alarmer. / Je vous trouve trop aimable, / et crains de vous trop aimer: mon coeur à prendre est facile, / mes voeux sont des plus constants, / mais c'est un meuble inutile qu'un galant de cinquante ans. // Si l'armure n'est complète, / si tout ne va comme il faut, il vaut mieux faire retraite / que d'entreprendre un assaut: / l'amour ne rend point la place / à de mauvais combattants / et rit de la vaine audace / des galants de cinquante ans.
dilluns, 12 de març del 2007
Los shuaras...
Enviat per Iván Carrasco Montesinos
_________________________________________________
LOS SHUARAS, LA VIOLENCIA Y EL DESARROLLO SOSTENIDO
Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos,
pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados.
Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas
Los shuaras, más conocidos por el apodo de jíbaros, habitan desde épocas inmemoriales, y sin haber sido jamás conquistados, los flancos del sur de los Andes ecuatorianos, allí donde se yergue imponente el volcán Sangay, en actividad, allí donde nace la Amazonia y los ríos empiezan a ser navegables por frágiles canoas. Se les conoce, y teme sobre todo, porque aún practican su ancestral costumbre de reducir cabezas humanas al tamaño de un puño, las famosas tsantsas, para luego llevarlas en su bolso como trofeo mágico y heroico. Actualmente también se les conoce por sus renombrados chamanes, cada vez más buscados por exhaustos enfermos que no encuentran ni remedio ni consuelo en la medicina oficial; no en vano son el pueblo que más psicotrópicos consume en el planeta.
Se puede decir que toda su cultura bascula sobre esas dos costumbres. Los psicotrópicos, la ayahuasca y la datura, que ingieren después de haber aspirado por la nariz tabaco machacado en agua, han convertido su existencia en una estadía en un mundo fantástico en el que todo se interrelaciona. Un mundo en el que tienen su lugar los encantamientos y los embrujos, y en el que los hombres, al mismo tiempo que son carne son también fuerza, y esta fuerza se puede aumentar matando a otros hombres.
Ellos se han dicho: somos violentos, necesitamos matar, necesitamos derramar sangre para calmar la bestia interior; y entonces han circunscrito el homicidio a un orden, a un ritual brutal, que les permite vivir en paz durante largas temporadas en las que conviven en armonía con sus semejantes y el entorno; su forma de vida consiste en ocupar unas hectáreas, agotar los recursos que contienen y marcharse luego a otro sitio para que ese se recupere; entre tanto, cazan, pescan, aman y buscan la esencia de seres y plantas (sus grandes conocimientos botánicos son un objetivo para los espías del Gran Farma) o la esquiva alma en los sueños que constantemente interpretan y reinterpretan tras sus ingestas de ayahuasca, datura y tabaco.
El rito de la tsantsa es una cacería de poder que se ejecuta periódicamente entre diversas familias enfrentadas por los siglos de los siglos. El objetivo es matar un enemigo, y cuanto más valiente sea, mejor, pues estas victimas tendrán en cierta manera, una vida futura en el cuerpo de su asesino, ya que toda la fuerza será absorbida por el matador después de largas ceremonias en las que se apacigua a la rencorosa alma del difunto, aparte de ejercer una exhaustiva y misteriosa manipulación sobre su cráneo para reducirlo y conservarlo sin destruirlo. Así, el muerto entrará con todo su vigor en el hombre que en lucha noble ha sabido arrebatarle su poder. La familia que ha perdido su hombre, al cabo de muchas lunas necesitará recuperar el poder perdido y, a su vez, intentará devolver el golpe.
Les hemos tachado de salvajes, pero, sin embargo, su cultura es coherente y les ha permitido sobrevivir como pueblo, en perfecta armonía con la selva, hasta hoy en día; en cambio, nosotros, con toda nuestra tecnología y sapiencia, estamos poniendo nuestra propia supervivencia en el borde del abismo.
Son extremadamente diferentes a nosotros, sí, pero no por eso son menos respetables. ¿Acaso nosotros somos mejores? ¿Podemos, con nuestra habitual prepotencia occidental, calificarlos de bestiales después de observar el mundo que nos rodea? Ya quisiéramos tener su ejemplar desarrollo sostenido, ahora tan de moda por ser de necesidad evidente, basado en una cultura psiconáutica, una cultura en la que la vida y la muerte no son opuestas, sino, más bien, las dos caras de la misma moneda.
Y, por favor, no juzguen que intento justificar la violencia, al contrario, soy utopista, lo que hago es limitarme reconocerla palpitante en la condición humana.
Fotografías realizadas por Chivita: "Un shuara en su canoa", "Un chamán shuara engalanado" y "Dos niñas shuaras con aretes de plumas".
__________________________________________________
Iván Carrasco es ecuatoriano, nacido en Cuenca en el año 1951. Reside en Terrassa desde finales de los setenta, cuando los ecuatorianos eran tan exóticos en nuestra ciudad que con frecuencia le preguntaban cómo era tan blanco siendo africano. Ha publicado cuatro libros de narrativa: Relatos de atrás (1992), Las muertes inevitables (1996), Un canto en los dientes (2001) y Nudos de letras (2005). [JFFF]
_________________________________________________
LOS SHUARAS, LA VIOLENCIA Y EL DESARROLLO SOSTENIDO
Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos,
pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados.
Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas
Los shuaras, más conocidos por el apodo de jíbaros, habitan desde épocas inmemoriales, y sin haber sido jamás conquistados, los flancos del sur de los Andes ecuatorianos, allí donde se yergue imponente el volcán Sangay, en actividad, allí donde nace la Amazonia y los ríos empiezan a ser navegables por frágiles canoas. Se les conoce, y teme sobre todo, porque aún practican su ancestral costumbre de reducir cabezas humanas al tamaño de un puño, las famosas tsantsas, para luego llevarlas en su bolso como trofeo mágico y heroico. Actualmente también se les conoce por sus renombrados chamanes, cada vez más buscados por exhaustos enfermos que no encuentran ni remedio ni consuelo en la medicina oficial; no en vano son el pueblo que más psicotrópicos consume en el planeta.
Se puede decir que toda su cultura bascula sobre esas dos costumbres. Los psicotrópicos, la ayahuasca y la datura, que ingieren después de haber aspirado por la nariz tabaco machacado en agua, han convertido su existencia en una estadía en un mundo fantástico en el que todo se interrelaciona. Un mundo en el que tienen su lugar los encantamientos y los embrujos, y en el que los hombres, al mismo tiempo que son carne son también fuerza, y esta fuerza se puede aumentar matando a otros hombres.
Matar a otros hombres, eso que nos parece tan feroz, pero que los “civilizados” practicamos a diario y con banalidad, cinismo y recochineo. Matar a otros hombres, sí, basta repasar los sucesos en la prensa para comprobar lo cotidiano de esa actividad; a veces, incluso leyendo las crónicas deportivas podemos ver ese objetivo en la consabida violencia gratuita en los estadios. Y, ya puestos a buscar a fondo, echemos un vistazo a nuestra historia actual y pretérita en la que se manifiesta el absurdo de que los humanos tengamos tantos ideales que aspiran a convivencias civilizadas y que, sin embargo, hayamos matado a tantos congéneres en guerras ininterrumpidas, cruentas y sin sentido.
Pero volvamos a los shuaras y a esa costumbre que les ha valido el calificativo de feroces y salvajes, y que, tal vez, sea una eficaz manera de regular la innata violencia humana, evitar la superpoblación y sobrevivir en la selva en una ejemplar convivencia con el medio, pues si analizamos con detenimiento su manera de ser comprenderemos que, reconociendo lo inherente de esa violencia a la condición humana, han actuado en consecuencia mediante una rigurosa canalización de la misma.
Pero volvamos a los shuaras y a esa costumbre que les ha valido el calificativo de feroces y salvajes, y que, tal vez, sea una eficaz manera de regular la innata violencia humana, evitar la superpoblación y sobrevivir en la selva en una ejemplar convivencia con el medio, pues si analizamos con detenimiento su manera de ser comprenderemos que, reconociendo lo inherente de esa violencia a la condición humana, han actuado en consecuencia mediante una rigurosa canalización de la misma.
Ellos se han dicho: somos violentos, necesitamos matar, necesitamos derramar sangre para calmar la bestia interior; y entonces han circunscrito el homicidio a un orden, a un ritual brutal, que les permite vivir en paz durante largas temporadas en las que conviven en armonía con sus semejantes y el entorno; su forma de vida consiste en ocupar unas hectáreas, agotar los recursos que contienen y marcharse luego a otro sitio para que ese se recupere; entre tanto, cazan, pescan, aman y buscan la esencia de seres y plantas (sus grandes conocimientos botánicos son un objetivo para los espías del Gran Farma) o la esquiva alma en los sueños que constantemente interpretan y reinterpretan tras sus ingestas de ayahuasca, datura y tabaco.
El rito de la tsantsa es una cacería de poder que se ejecuta periódicamente entre diversas familias enfrentadas por los siglos de los siglos. El objetivo es matar un enemigo, y cuanto más valiente sea, mejor, pues estas victimas tendrán en cierta manera, una vida futura en el cuerpo de su asesino, ya que toda la fuerza será absorbida por el matador después de largas ceremonias en las que se apacigua a la rencorosa alma del difunto, aparte de ejercer una exhaustiva y misteriosa manipulación sobre su cráneo para reducirlo y conservarlo sin destruirlo. Así, el muerto entrará con todo su vigor en el hombre que en lucha noble ha sabido arrebatarle su poder. La familia que ha perdido su hombre, al cabo de muchas lunas necesitará recuperar el poder perdido y, a su vez, intentará devolver el golpe.
Les hemos tachado de salvajes, pero, sin embargo, su cultura es coherente y les ha permitido sobrevivir como pueblo, en perfecta armonía con la selva, hasta hoy en día; en cambio, nosotros, con toda nuestra tecnología y sapiencia, estamos poniendo nuestra propia supervivencia en el borde del abismo.
Son extremadamente diferentes a nosotros, sí, pero no por eso son menos respetables. ¿Acaso nosotros somos mejores? ¿Podemos, con nuestra habitual prepotencia occidental, calificarlos de bestiales después de observar el mundo que nos rodea? Ya quisiéramos tener su ejemplar desarrollo sostenido, ahora tan de moda por ser de necesidad evidente, basado en una cultura psiconáutica, una cultura en la que la vida y la muerte no son opuestas, sino, más bien, las dos caras de la misma moneda.
Y, por favor, no juzguen que intento justificar la violencia, al contrario, soy utopista, lo que hago es limitarme reconocerla palpitante en la condición humana.
Fotografías realizadas por Chivita: "Un shuara en su canoa", "Un chamán shuara engalanado" y "Dos niñas shuaras con aretes de plumas".
__________________________________________________
Iván Carrasco es ecuatoriano, nacido en Cuenca en el año 1951. Reside en Terrassa desde finales de los setenta, cuando los ecuatorianos eran tan exóticos en nuestra ciudad que con frecuencia le preguntaban cómo era tan blanco siendo africano. Ha publicado cuatro libros de narrativa: Relatos de atrás (1992), Las muertes inevitables (1996), Un canto en los dientes (2001) y Nudos de letras (2005). [JFFF]
diumenge, 11 de març del 2007
Miquel Pujadó
Enviat per Montserrat Borràs, Spleen Produccions.
__________________________________________________________
Ja està activat el nou website de Miquel Pujadó, creat coincidint amb el 25è aniversari de l'enregistrament del seu primer àlbum (El temps dels fanals en flor -1982).
L'adreça: www.miquelpujado.cat
Estarà disponible en català, francès, castellà i anglès (aquestes tres darreres zones s'aniran completant al llarg de 2007), i inclou els apartats següents:
- Biografia
- Novetats
- Galeria fotogràfica
- Articles de premsa
- Discografia completa (incloent discos col.lectius i col.laboracions amb altres artistes)
- Bibliografia
- Audició en mp3 de fragments de quasi 100 cançons
- Venda on-line de discos
- Textos de totes les seves cançons pròpies i d'una selecció d'adaptacions, incloent una mostra de temes inèdits destinats al seu proper CD, previst per a 2008.
- Espectacles en funcionament
- Concerts especials de difusió de la cançó d'autor en diverses llengües europees
- Cursos i tallers
- Contes i narracions
- Articles i assaigs
- Agenda de concerts i altres activitats
- Enllaços
- Contacte
Us convidem a fer-hi un cop d'ull.
__________________________________________________________
Ja està activat el nou website de Miquel Pujadó, creat coincidint amb el 25è aniversari de l'enregistrament del seu primer àlbum (El temps dels fanals en flor -1982).
L'adreça: www.miquelpujado.cat
Miquel Pujadó, l'any 1975.
Estarà disponible en català, francès, castellà i anglès (aquestes tres darreres zones s'aniran completant al llarg de 2007), i inclou els apartats següents:
- Biografia
- Novetats
- Galeria fotogràfica
- Articles de premsa
- Discografia completa (incloent discos col.lectius i col.laboracions amb altres artistes)
- Bibliografia
- Audició en mp3 de fragments de quasi 100 cançons
- Venda on-line de discos
- Textos de totes les seves cançons pròpies i d'una selecció d'adaptacions, incloent una mostra de temes inèdits destinats al seu proper CD, previst per a 2008.
- Espectacles en funcionament
- Concerts especials de difusió de la cançó d'autor en diverses llengües europees
- Cursos i tallers
- Contes i narracions
- Articles i assaigs
- Agenda de concerts i altres activitats
- Enllaços
- Contacte
Us convidem a fer-hi un cop d'ull.
La Sexta
Sí, lo reconozco, aún tengo algunas debilidades, bueno, bastantes, y una de ellas es el Barça. Pero no voy a hablar de su empate de hoy frente al Madrid, ni de su crisis de juego, ni del arbitraje... No, de nada de eso. Voy a hablar de la cadena televisiva que ha retransmitido el partido, La Sexta.
Me pregunto: ¿cómo es posible que los responsables de esa cadena permitan que se ofrezca tal acumulación de cuñas cojoneras, superposiciones, imágenes descentradas y recortes inoportunos a los espectadores? Ha sido una sesión de tortura visual. ¿Qué les hemos hecho para que nos quieran tan mal?
Ver el partido se me habría hecho bastante molesto ya sólo por ese motivo, pero es que "eso" no ha sido lo peor.
Lo peor ha sido escucharlo. ¿Cómo es posible que se haya encargado a semejante pandilla de botarates comentar el desarrollo del partido? No recuerdo haber oído un guirigay tan huero en muchísimo tiempo. Ha sido una acumulación ininterrumpida de lugares comunes, de nimiedades y rebuznos. Por cierto, los rebuznos los ha puesto con sus obviedades un exjugador argentino a quien en ocasiones se ha calificado como "el rostro intelectual" del deporte rey. Sin duda de rostro tiene mucho, pero de intelectual no parece tener demasiado, para mí se debería conformar con que le incluyan en la categoría de los cultiparlistas, cacasenos o charlatanes de chichinabo.
Ahora bien, si bien la mayor parte de los integrantes de esa pandilla se han mostrado simplemente como tontos casi pasivos, el rey de esa orgía de sandeces y necedades ha sido sin duda un jambo que raja más que una cotorra y que ejercía como director escénico de la astracanada. Un verdadero tonto militante, un verdadero tonto feliz al que se le nota como disfruta de la exhibición de su tontuna, o sea, un farfolla integral o, traducido al habla coloquial, un zote jactancioso.
En fin, ¿a dónde vamos ir a parar? Ahora que hay jugadores de futbol que hablan con ponderación, ahora que incluso los hay con suficiente criterio como para opinar con sensatez sobre cuestiones de cierta transcendencia, como ha demostrado Oleguer; ahora, precisamente ahora, los locutores , que deberían ser un modelo de riqueza lingüística y de eficacia comunicativa, no valen pa' na'...
O, al menos, eso es lo que me parece uno a quien califican como el paradigma de un gran profesional del periodismo deportivo.
Andrés Montes, el responsable de la locución en las retrasmisiones futbolísticas de La Sexta. De él se dice que "ha creado escuela". ¡Vivir para ver!
Me pregunto: ¿cómo es posible que los responsables de esa cadena permitan que se ofrezca tal acumulación de cuñas cojoneras, superposiciones, imágenes descentradas y recortes inoportunos a los espectadores? Ha sido una sesión de tortura visual. ¿Qué les hemos hecho para que nos quieran tan mal?
Ver el partido se me habría hecho bastante molesto ya sólo por ese motivo, pero es que "eso" no ha sido lo peor.
Lo peor ha sido escucharlo. ¿Cómo es posible que se haya encargado a semejante pandilla de botarates comentar el desarrollo del partido? No recuerdo haber oído un guirigay tan huero en muchísimo tiempo. Ha sido una acumulación ininterrumpida de lugares comunes, de nimiedades y rebuznos. Por cierto, los rebuznos los ha puesto con sus obviedades un exjugador argentino a quien en ocasiones se ha calificado como "el rostro intelectual" del deporte rey. Sin duda de rostro tiene mucho, pero de intelectual no parece tener demasiado, para mí se debería conformar con que le incluyan en la categoría de los cultiparlistas, cacasenos o charlatanes de chichinabo.
Ahora bien, si bien la mayor parte de los integrantes de esa pandilla se han mostrado simplemente como tontos casi pasivos, el rey de esa orgía de sandeces y necedades ha sido sin duda un jambo que raja más que una cotorra y que ejercía como director escénico de la astracanada. Un verdadero tonto militante, un verdadero tonto feliz al que se le nota como disfruta de la exhibición de su tontuna, o sea, un farfolla integral o, traducido al habla coloquial, un zote jactancioso.
En fin, ¿a dónde vamos ir a parar? Ahora que hay jugadores de futbol que hablan con ponderación, ahora que incluso los hay con suficiente criterio como para opinar con sensatez sobre cuestiones de cierta transcendencia, como ha demostrado Oleguer; ahora, precisamente ahora, los locutores , que deberían ser un modelo de riqueza lingüística y de eficacia comunicativa, no valen pa' na'...
O, al menos, eso es lo que me parece uno a quien califican como el paradigma de un gran profesional del periodismo deportivo.
Andrés Montes, el responsable de la locución en las retrasmisiones futbolísticas de La Sexta. De él se dice que "ha creado escuela". ¡Vivir para ver!
dimecres, 7 de març del 2007
Tàctum: música contemporània
El Grup Tàctum, formació terrassenca de música contemporània que dirigeix Enric Ferrer, ens anuncia que el proper dimarts 20 de març (21 h) actuarà a la Sala de Cambra de l'Auditori de Barcelona. També té previstes actuacions a l'Auditori Municipal de Terrassa (21 d'abril) i a l'auditori de la Fundación Juan March de Madrid (25 d'abril).
A més de la formació instrumental (Joan Morera, violí; Mario Bugliari, viola; Joseph Pazos, violoncel; Vasil Nikolov, fagot; Jordi Gendra, flauta travessera; Frederic Miralda, clarinet; i
Jordi Castellà, piano) el grup actua amb la col·laboracíó de les coreògrafes Laia Vila Jorba i Anna Òdena i ens expliquen que és tracta d'un espectacle que té també un component visual.
A més de la formació instrumental (Joan Morera, violí; Mario Bugliari, viola; Joseph Pazos, violoncel; Vasil Nikolov, fagot; Jordi Gendra, flauta travessera; Frederic Miralda, clarinet; i
Jordi Castellà, piano) el grup actua amb la col·laboracíó de les coreògrafes Laia Vila Jorba i Anna Òdena i ens expliquen que és tracta d'un espectacle que té també un component visual.
Proposem un concert de música contemporània on la música es pot escoltar i mirar; on tindrem totes les portes obertes per poder introduir-nos,implicar-nos i fruir d’aquest món on potser sí que de vegades s’ha mostrat massa hermètic: la musica dels segles XX i XXI.
En aquest concert també demostrem que l’important en la música (i quasi diriem que en qualsevol tipus d’expressió artística), el determinant és el contingut; i el de menys és l’estètica. Si el creador, el compositor en el nostre cas, té coses a dir, i vol ser entès, ho aconsegueix. En el nostre concert hi podrem trobar estètiques ben diferents, potser sí que algunes poden requerir un major esforç que d’altres, però en tots els casos, qualsevol persona que ho desitgi pot fruir, pot xalar.
Però a més hi ha dues ballarines que després d’haver escoltat les obres, després d’haver parlat amb els compositors, amb els intèrprets, ens proposen una visió, en moviment, del que estem escoltant, i això, tot i ser-ne òbviament una visió subjectiva, ens pot obrir a d'altres sensacions, sempre en favor de l’obra i de l’espectacle en general.
Memòria
Francesc Abad ens convida a anar a alguna de les presentacions del llibre GR-83 de Jordi Carrión que tindran lloc a Mataró (Can Xalant, c/ Francesc Layret 75, dijous 8 de marc, a les 20 h) i a Barcelona (Centre d'Art Santa Mònica, La Rambla 7, dilluns 12, a les 19:30 h).
Carrión és un jove artista que l'any 2003 va obtenir una beca KRTU i que ara ens presenta un trebal sobre el tractament personal de la memòria col·lectiva a partir de la poètica de l'obra plàstica de Francesc Abad i dels textos de l'escriptor W.G. Sebald. Precisament, la reflexió sobre la histyòria col·lectiva —en concret de les víctimes de la reflexió franquista— és el tema de l'última obra presentada per Abad a Terrassa, El Camp de Bota, de la que parlavem en dues entrades anteriors d'aquest blog.
Abad ens proposa també seguir el cicle de conferències Llengua i extermini que es desenvolupa durant aquest mes de març a La Pedrera a l'entorn de l'exposició La música i el III Reich. Més encara sobre la memòria històrica, en aquest cas de la repressió que el règim nazi va exercir sobre els creadors musicals del seu temps.
Carrión és un jove artista que l'any 2003 va obtenir una beca KRTU i que ara ens presenta un trebal sobre el tractament personal de la memòria col·lectiva a partir de la poètica de l'obra plàstica de Francesc Abad i dels textos de l'escriptor W.G. Sebald. Precisament, la reflexió sobre la histyòria col·lectiva —en concret de les víctimes de la reflexió franquista— és el tema de l'última obra presentada per Abad a Terrassa, El Camp de Bota, de la que parlavem en dues entrades anteriors d'aquest blog.
Abad ens proposa també seguir el cicle de conferències Llengua i extermini que es desenvolupa durant aquest mes de març a La Pedrera a l'entorn de l'exposició La música i el III Reich. Més encara sobre la memòria històrica, en aquest cas de la repressió que el règim nazi va exercir sobre els creadors musicals del seu temps.
diumenge, 4 de març del 2007
Elefantasía
Enviat per Marinetta
____________________________________________________
____________________________________________________
Han sido horas, días y noches, semanas y meses de esfuerzo, risas, química y trabajo generoso, documentación, programación, diseño, reuniones e ideas geniales... y el resultado no podía ser otro.
He aquí nuestra máquina del tiempo particular, nuestra nave espacial y transdimensional, nuestro laboratorio alquímico ambulante, donde todas mis fechorias artísticas han quedado recogidas y encapsuladas para el resto de los tiempos.
Tengo el placer de anunciaros, en nombre de Nikodemus Kevorkian y en el mío propio, que esta noche de post eclipse, 4 de marzo de 2007, la Elefantasía alza el vuelo y pasa a formar parte del patrimonio del planeta y todos sus seres!
Y como diría el presentador de circo en la película Big Fish:
"Damas y caballeros!, puede que crean que han visto cosas poco corrientes... incluso que han visto cosas extrañas... pero yo he viajado por los cinco rincones del mundo... déjenme que les diga que jamás han visto nada parecido!"
www.elefantasy.com
Bienvenidos todos!
Marinetta
(de 11K Eleven Kosmos)
Terrassa Acció Creativa 2007
Ets una persona creativa? Tens alguna cosa a dir? Potser és l'hora d'inscriure's a Terrassa Acció Creativa 2007!
Més informació:
639 16 90 17
dijous, 1 de març del 2007
La teranyina
Venia directe al blog a escriure alguna cosa escaient sobre la inauguració del 26è Festival de Jazz de Terrassa, que ha tingut lloc fa unes poques hores. Mentre escoltava un discurs darrera l'altre, mirava, com faig sovintquan sóc a la Nova Jazz Cava, el sostre hexagonal amb les seves vigues radials i travesseres... la teranyina del jazz en la qual tothom insistia a dir, aquest vespre, que ha quedat atrapada tota la ciutat.
Venia a escriure alguna cosa original i divertida, però m'he quedat enganxada en una notícia que m'ha sorprès: Gisela Adalid, una nena d'11 anys que viu aquí a Terrassa, ha estat seleccionada per exposar la escultura La destrucció del món a la Tate Modern de Londres, en el marc del Projecte Internacional d'Art per a Escoles Unilever (UISAP són les sigles en anglès). L'escultura de la Gisela i els treballs d'uns altres 18 nens i nenes de diversos països s'exposaran al museu britànic, a partir del 28 de març, en el marc de la instal·lació que l'artista Carsten Höller ha realitzat a la Turbine Hall: uns tobogans gegantins que són, alhora, una escultura i una invitació a l'aventura (la Sala de la Turbina fa més de 20 metres d'alçada i els tobogans baixen en espiral des del cap d'amunt).
És el que l'artista ha anomenat, seguint l'escriptor francès Roger Caillois, "un pànic voluptuós sobre una ment altrament lúcida". L'emoció vertiginosa de la baixada sembla trobar-se en aquell punt d'intersecció entre Realitat i Somni, que és el tema proposat als nens i nenes de tot el món que han volgut participar en l'edició d'enguany en la iniciativa d'Unilever (una multinacional que produeix des del sabó Lux a les sopes Knorr, a més d'una vintena més de marques d'alimentació i higiene personal).
Expliquen que l'escultura de la Gisela —que espero de tot cor poder veure aviat— és un món partit per la meitat on hi ha, d'una banda, tot el que ella voldria eliminar perquè és dolent —la realitat més dura, segurament— i, de l'altre cantó, tot el que ella somnia que li cal al món per ser millor. M'ha semblat una idea senzilla i potent, i estic segura que, si els tècnics de la Tate l'han valorat, deu ser força interessant artísticament.
Bé, crec que hi sortireu guanyant, per saber avui alguna cosa del Festival de Jazz, si visiteu el web de Jazz Terrassa: penseu que ens queda tot un més per endavant per tornar sobre el tema.
Venia a escriure alguna cosa original i divertida, però m'he quedat enganxada en una notícia que m'ha sorprès: Gisela Adalid, una nena d'11 anys que viu aquí a Terrassa, ha estat seleccionada per exposar la escultura La destrucció del món a la Tate Modern de Londres, en el marc del Projecte Internacional d'Art per a Escoles Unilever (UISAP són les sigles en anglès). L'escultura de la Gisela i els treballs d'uns altres 18 nens i nenes de diversos països s'exposaran al museu britànic, a partir del 28 de març, en el marc de la instal·lació que l'artista Carsten Höller ha realitzat a la Turbine Hall: uns tobogans gegantins que són, alhora, una escultura i una invitació a l'aventura (la Sala de la Turbina fa més de 20 metres d'alçada i els tobogans baixen en espiral des del cap d'amunt).
És el que l'artista ha anomenat, seguint l'escriptor francès Roger Caillois, "un pànic voluptuós sobre una ment altrament lúcida". L'emoció vertiginosa de la baixada sembla trobar-se en aquell punt d'intersecció entre Realitat i Somni, que és el tema proposat als nens i nenes de tot el món que han volgut participar en l'edició d'enguany en la iniciativa d'Unilever (una multinacional que produeix des del sabó Lux a les sopes Knorr, a més d'una vintena més de marques d'alimentació i higiene personal).Expliquen que l'escultura de la Gisela —que espero de tot cor poder veure aviat— és un món partit per la meitat on hi ha, d'una banda, tot el que ella voldria eliminar perquè és dolent —la realitat més dura, segurament— i, de l'altre cantó, tot el que ella somnia que li cal al món per ser millor. M'ha semblat una idea senzilla i potent, i estic segura que, si els tècnics de la Tate l'han valorat, deu ser força interessant artísticament.
Bé, crec que hi sortireu guanyant, per saber avui alguna cosa del Festival de Jazz, si visiteu el web de Jazz Terrassa: penseu que ens queda tot un més per endavant per tornar sobre el tema.
dilluns, 26 de febrer del 2007
Los premios Oscar...
Lunes, 26 de febrero. ¡Qué peñazo! Escucho la radio por la mañana temprano y sólo saben hablarme de fútbol ~~como siempre~~ y de los premios Oscar. Y en los informativos de mediodía de las diferentes cadenas televisivas sufro la misma matraca.
Ya me han ido llegando durante todo el fin de semana, y aún antes, retazos de noticias sobre ese evento en todos los telenoticiarios, programas que son prácticamente los únicos que veo en el medio que les da soporte (además de Los Simpsons y los partidos del Barça, si són gratix, claro).
Que este lunes los programas de banalidades y venalidades vayan repletos de esas basuras propagandísticas me parece coherente, pero rechazo que se incluyan esos publireportajes en los programas informativos.
Lo que me parece más vituperable son las intervenciones de los "expertos" cinematográficos. No es que añore aquellas épocas en que los pesadísimos críticos marxistoides machacaban sistemáticamente a ciertos directores en función de criterios subjetivos y dogmas gallináceos ~~no, eso no, por favor~~, lo que no se puede aceptar es que se califique de especialistas o críticos a gentes que parecen ser simplemente híbridos de publicistas de pornografía sentimental y de eruditos de nimiedades cinéfilas.
En fin, ¿para cuándo, en lugar de tanto reclamar la independencia política respecto de un ente gestor delegado por el Imperio, nos decidimos a reconstruir nuestra soberanía cultural? Heterogénea, desde luego.
Empecemos por empaquetar y guardar en el cuarto de los trastos viejos un evento tan naftalínico y ridículo como el chanchullo este de los Oscar.
Post scriptum 1. Se me olvidó decir que no he visto El laberinto del fauno de Guillermo del Toro, pero que no dudo que cuando la vea me ha de gustar. ¿Habéis visto Cronos, 1992, su primera película? Fenomenal. Este director es magnífico, incluso hizo con Mimic, 1997, en potencia uno de esos bodrios tan típicos de la industria del adormecimiento, un trabajo estupendo.
Post scriptum 2. Para los que se pregunten en qué uso mis horas libres si no miro la tele, he aquí una respuesta referida a estas últimas semanas:
Ya me han ido llegando durante todo el fin de semana, y aún antes, retazos de noticias sobre ese evento en todos los telenoticiarios, programas que son prácticamente los únicos que veo en el medio que les da soporte (además de Los Simpsons y los partidos del Barça, si són gratix, claro).
Que este lunes los programas de banalidades y venalidades vayan repletos de esas basuras propagandísticas me parece coherente, pero rechazo que se incluyan esos publireportajes en los programas informativos.
Lo que me parece más vituperable son las intervenciones de los "expertos" cinematográficos. No es que añore aquellas épocas en que los pesadísimos críticos marxistoides machacaban sistemáticamente a ciertos directores en función de criterios subjetivos y dogmas gallináceos ~~no, eso no, por favor~~, lo que no se puede aceptar es que se califique de especialistas o críticos a gentes que parecen ser simplemente híbridos de publicistas de pornografía sentimental y de eruditos de nimiedades cinéfilas.
En fin, ¿para cuándo, en lugar de tanto reclamar la independencia política respecto de un ente gestor delegado por el Imperio, nos decidimos a reconstruir nuestra soberanía cultural? Heterogénea, desde luego.
Empecemos por empaquetar y guardar en el cuarto de los trastos viejos un evento tan naftalínico y ridículo como el chanchullo este de los Oscar.
Post scriptum 1. Se me olvidó decir que no he visto El laberinto del fauno de Guillermo del Toro, pero que no dudo que cuando la vea me ha de gustar. ¿Habéis visto Cronos, 1992, su primera película? Fenomenal. Este director es magnífico, incluso hizo con Mimic, 1997, en potencia uno de esos bodrios tan típicos de la industria del adormecimiento, un trabajo estupendo.
Post scriptum 2. Para los que se pregunten en qué uso mis horas libres si no miro la tele, he aquí una respuesta referida a estas últimas semanas:
- en participar los viernes por la tarde en una tertulia;
- en leer revistas como Archipiélago (suscriptor), Le Monde Diplomatique (suscriptor), Diagonal (suscriptor), Directa, Rojo y Negro y Libre Pensamiento;
- en releer El Principe Valiente de Harold Foster;
- en leer El amor y occidente de Denis de Rougemont;
- en hojear Gárgoris y Habidis de Fernando Sánchez Dragó y ojear El misterio de la voluntad perdida de José Antonio Marina;
- en ver la película El manuscrito hallado en Zaragoza, basada en la novela homónima de Jan Potocki;
- en escuchar discos de The Doors, Sun Ra, Miguel Aceves Mejías, Roky Erickson & The Aliens, Miles Davis, Toti Soler, Lole y Manuel, Frank Zappa, Gerard Quintana...
Las horas que dedico a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, a Terrassa-O-Culta, a Terrassa Acció Creativa, etcétera, no las considero libres, sino más bien horas dedicadas a cumplir con un imperativo categórico.
dissabte, 24 de febrer del 2007
Peyrí a Terrassa
Antoni Peyrí, nét del president Macià, va néixer a Barcelona l'any 1924. Des de 1941 fins a 1990 va viure a Mèxic i actualment resideix a Catalunya. L'any 1959 va començar a pintar de manera autodidacta amb molt bona recepció per part del públic i de la crítica de Mèxic. En aquell país és considerat com una de les figures més destacades de l'abstracció, però a Catalunya és pràcticament un desconegut.Antoni Peyrí, Peu d'ombra, 1984
El proper 10 de març podreu conèixer la seva trajectòria i la seva personalitast assistint a una taula rodona que es celebrarà als Amics de les Arts i Joventuts Musicals després de la qual es projectarà un documental inèdit sobre la seva obra.
divendres, 23 de febrer del 2007
Jordi Fulla
Jordi Fulla exposa a la Galeria Trama entre els dies 22 de febrer i 20 de març de 2007.
No només és un interessant artista plàstic,
sinó que, a més, tal com es pot comprovar
al catàleg d'aquesta exposició, escriu molt bé.
Quina enveja!
dimarts, 20 de febrer del 2007
Gibberish?
Enviat per Labarracreativa
_________________________________________________________
_________________________________________________________
El proyecto Gibberish, una obra de arte global, está basado en la experimentación sobre la espontainedad humana, a través del gibberish.
La propuesta del colectivo Labarracreativa, que se encargará de organizar y dirigir el proyecto, es una invitación a la gente de mente abierta a enviar una sesión de gibberish grabada por ellos mismos. El colectivo recolectará las sesiones y, después de un periodo de desarrollo artístico, creará en varios lenguajes.
La finalidad del proyecto es descubrir si somos capaces de improvisar, observar las diferencias o similitudes entre individuos de distintos entornos sociales, culturales y económicos y fomentar la conciencia colectiva a nivel creativo, invitando a artistas externos a formar parte del proyecto.
Será interesante ver la lucha del hombre lógico por ser lo contrario, ilógico, y si es aún capaz de romper la esclavitud social de mostrarse siempre perfecto.
www.labarracreativa.net
[Krater]: hardcore metal terrassenc
Aquesta és la web de [Krater], un grup terrassenc d'hardcore metal: www.myspace.com/1krater
El divendres 2 de març, a les 22.30 hores, tocaran a la Sala La Butxaca de Sabadell.
En aquesta vetllada musical participaran també dos altres grups, Vrademargk i Crynight, i l'entrada serà gratuïta.
El divendres 2 de març, a les 22.30 hores, tocaran a la Sala La Butxaca de Sabadell.
En aquesta vetllada musical participaran també dos altres grups, Vrademargk i Crynight, i l'entrada serà gratuïta.
Picasso al MNAC
Recordo que fa uns mesos li vaig dir a un amic que trobava poc encertat l'eslogan del Museu Nacional d'Art de Catalunya, 'Mil anys d'art', que em semblava —i em sembla— massa abstracte per a la comprensió de la majoria de la gent, i que jo els recomanaria escriure alguna cosa així com 'Del Císter a Picasso'. "Picasso, no", em va advertir l'amic. "Sí, és clar, en què estaria jo pensant". Poc podia imaginar-me llavors que s'estava coent una operació que faria esdevenir tan apropiada la meva proposta de claim publicitari (juro que no tinc contactes secrets al Ministeri de Cultura ni al Patronat del Museu).El més interessant d'aquesta operació no és com ha dit la premsa —malgrat la seva innegable significació política— que per fi els organismes centrals de l'Estat comencin a aplicar aquella màxima de 'el Estado somos todos' i entenguin que una donació empresarial a canvi d'impostos no ha d'anar necessàriament als museus de Madrid. Per mi, el més interessant és el canvi d'orientació que s'està donant al panorama museogràfic català, i especialment del MNAC, que ja ha deixat de ser només —o sobretot— el museu del Romànic, per anar consolidant-se com un gran centre d'exhibició i reflexió sobre la història de l'art català i internacional.
A la rica visió del Modernisme que oferia l'antic Museu d'Art Modern, ara ja plenament integrat al MNAC, li faltava poder mostrar d'una manera plena la seva connexió amb les avantguardes del segle XX, i especialment amb una figura com Picasso, la trajectòria i l'evolució del qual està tan estretament arrelada a la vida cultural catalana de les primeries del segle passat. La connexió ara del MNAC amb el MACBA i amb els museus personals —el Picasso i la Fundació Miró— esdevé així més natural i fluïda, més entenedora i, d'altra banda, digue'm-ho clar, el MNAC esdevé un museu molt més atractiu per al gran públic, la qual cosa permetrà millorar la difusió d'altres parcel·les de les seves col·leccions menys populars malgrat el seu enorme interès.
El que cal ara és que aquesta feliç operació es vegi acompanyada d'un esforç important del Govern català (i, per què no, també del Govern central) per seguir incorporant obres importants a la col·lecció que cobreixin els buits que aquesta té. Cal diplomàcia i voluntat política per aconseguir dipòsits i dacions, però calen també diners per adquisicions.
dilluns, 19 de febrer del 2007
Sandra Artigas, fotògrafa
Ep! M'han dit que la Sandra Artigas està de viatge a la Xina i que després passarà per Vietnam, la Índia, Laos, Cambodja...
Visiteu-la: www.sandraartigas.com
Visiteu-la: www.sandraartigas.com
Sandra Artigas, Autorretrat
Oda al Roc Alabern
Enviat per M. Dolors Duocastella, la Suri
_________________________________________________________
Poema elaborat en ocasió de l'exposició-homenatge Roc Alabern. Repàs al procés
___________________________________________________________________
Muda pertèrrita un doll de paraules
em traven la llengua.
Constantment sento els teus
ull interrogants.
Cenacle d'Amics de les Arts.
Asseguda com estàtua de pedra
cuïssor al pit per no poder
expressar el que sento.
No vaig dir-te mai que t'estimava
perquè la comunió
d'ambdós tu saps que era certa.
D'un temps ençà algú
va matar-me l'ànima.
I ara el catàleg de la teva
pòstuma exposició
desfà el nus de la teva absència
com bloc de glaç,
no vaig saber expressar
l'instant d'aquella mala hora.
Romanen amb mi
els colors de les teves
incomprables obres.
Vaig viure el procés
d'un jove artista.
Desenvolupant l'Art amb cròniques
del temps que ens ha tocat viure.
Ens has deixat a mig camí
brindant-nos una obra completa
IN MEMORIAM.
Fins sempre. De tot cor.
M. Dolors Duocastella
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________
_________________________________________________________
Poema elaborat en ocasió de l'exposició-homenatge Roc Alabern. Repàs al procés
___________________________________________________________________
Muda pertèrrita un doll de paraules
em traven la llengua.
Constantment sento els teus
ull interrogants.
Cenacle d'Amics de les Arts.
Asseguda com estàtua de pedra
cuïssor al pit per no poder
expressar el que sento.
No vaig dir-te mai que t'estimava
perquè la comunió
d'ambdós tu saps que era certa.
D'un temps ençà algú
va matar-me l'ànima.
I ara el catàleg de la teva
pòstuma exposició
desfà el nus de la teva absència
com bloc de glaç,
no vaig saber expressar
l'instant d'aquella mala hora.
Romanen amb mi
els colors de les teves
incomprables obres.
Vaig viure el procés
d'un jove artista.
Desenvolupant l'Art amb cròniques
del temps que ens ha tocat viure.
Ens has deixat a mig camí
brindant-nos una obra completa
IN MEMORIAM.
Fins sempre. De tot cor.
M. Dolors Duocastella
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________
Políticos y graffitis
Enviat per Javi González
Los políticos en la actualidad están tan pendientes de las encuestas que a menudo olvidan que han de administrar el espacio público con un mínimo de sensatez. Quizás ellos no tengan la exclusividad de la torpeza, es cierto que la ciudadanía tiene que ser más vigilante, pero a veces sus propias acciones delatan la perversidad de un sistema que cada vez desengaña a más gente.
En Terrassa se han creado espacios legales para realizar graffitis, allí el graffitero tiene la oportunidad de desahogarse a sus anchas. El ayuntamiento señalizará correctamente una serie de espacios en el casco urbano donde el aficionado a este modo de expresión podrá pintar y repintar las veces que quiera, aunque no lo que le venga en gana, el ayuntamiento vigilará que nada de lo que se represente en esos espacios atente contra la dignidad humana… Sí, parece que nuestro ayuntamiento nos va a librar por fin de las pintadas furtivas que ensucian el paisaje urbano, pintadas generalmente impopulares. Quien encuentre una solución a ese despropósito supuestamente artístico de nuestros jóvenes podrá contar con un buen puñado de votos.
El graffiti por definición es clandestino, considerar que se puede domesticar un modo de expresión tan espontáneo y popular es jugar a lo que tradicionalmente se juega desde el poder, es decir, hacer suyo ciertos comportamientos antisistema amansándolos para que jueguen en su favor. En este caso el intento es muy burdo, puede ser que haya jóvenes que traguen con esa instrumentalización de un arte que es en esencia crítico con el poder, pero la realidad es que encerrar los graffiteros en un espacio donde legalmente se pueda desarrollar es tanto como decir que el ladrón de bolsos podrá hacerlo en unas calles de la ciudad a unas horas determinadas.
Las soluciones a los problemas de los ciudadanos no vienen por unas medidas que tienen más que ver con cuestiones estéticas, hay que combatir el origen de los conflictos. Aunque no olvidemos que hay problemas que son consustanciales a nuestro modo de vida y a cómo entendemos que debe ser la educación, la economía o el arte. El político está obligado a trabajar para mejorar el espacio público atendiendo a unos valores compartidos, lo que no es de recibo es que el político sustraiga a la ciudadanía la evidencia de que ciertos problemas son el resultado de malas políticas o que ciertas explicaciones no resultan populares. Lo que no se puede tolerar es que nuestras ciudades se estén convirtiendo en parques temáticos donde todo es maravilloso y los problemas reales se ocultan al ciudadano.
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________
Los políticos en la actualidad están tan pendientes de las encuestas que a menudo olvidan que han de administrar el espacio público con un mínimo de sensatez. Quizás ellos no tengan la exclusividad de la torpeza, es cierto que la ciudadanía tiene que ser más vigilante, pero a veces sus propias acciones delatan la perversidad de un sistema que cada vez desengaña a más gente.
En Terrassa se han creado espacios legales para realizar graffitis, allí el graffitero tiene la oportunidad de desahogarse a sus anchas. El ayuntamiento señalizará correctamente una serie de espacios en el casco urbano donde el aficionado a este modo de expresión podrá pintar y repintar las veces que quiera, aunque no lo que le venga en gana, el ayuntamiento vigilará que nada de lo que se represente en esos espacios atente contra la dignidad humana… Sí, parece que nuestro ayuntamiento nos va a librar por fin de las pintadas furtivas que ensucian el paisaje urbano, pintadas generalmente impopulares. Quien encuentre una solución a ese despropósito supuestamente artístico de nuestros jóvenes podrá contar con un buen puñado de votos.
El graffiti por definición es clandestino, considerar que se puede domesticar un modo de expresión tan espontáneo y popular es jugar a lo que tradicionalmente se juega desde el poder, es decir, hacer suyo ciertos comportamientos antisistema amansándolos para que jueguen en su favor. En este caso el intento es muy burdo, puede ser que haya jóvenes que traguen con esa instrumentalización de un arte que es en esencia crítico con el poder, pero la realidad es que encerrar los graffiteros en un espacio donde legalmente se pueda desarrollar es tanto como decir que el ladrón de bolsos podrá hacerlo en unas calles de la ciudad a unas horas determinadas.
Las soluciones a los problemas de los ciudadanos no vienen por unas medidas que tienen más que ver con cuestiones estéticas, hay que combatir el origen de los conflictos. Aunque no olvidemos que hay problemas que son consustanciales a nuestro modo de vida y a cómo entendemos que debe ser la educación, la economía o el arte. El político está obligado a trabajar para mejorar el espacio público atendiendo a unos valores compartidos, lo que no es de recibo es que el político sustraiga a la ciudadanía la evidencia de que ciertos problemas son el resultado de malas políticas o que ciertas explicaciones no resultan populares. Lo que no se puede tolerar es que nuestras ciudades se estén convirtiendo en parques temáticos donde todo es maravilloso y los problemas reales se ocultan al ciudadano.
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________
dissabte, 17 de febrer del 2007
Nuremberg segons José L. Pérez Triviño
José Luis Pérez Triviño, doctor en Dret i llicenciat en Filosofia, és un jove terrassenc d'origen andalús que exerceix com a professor titular de Filosofia del Dret a la Universitat Pompeu Fabra.
Després de llegir-lo --i es llegeix d'una tirada--, puc assegurar-vos que m'ha estat útil, més enllà d'ajudar-me a precisar certes dades històriques, en el sentit que m'ha aclarit certs conceptes jurídics relacionats amb el Dret internacional i que m'ha motivat per endegar nous camins en les meves reflexions sobre l'ésser humà i el seu món... el nostre ésser, el nostre món.
Potser, fins ara, no havíeu sentit parlar d'ell, no us estranyi, és una persona discreta. Com a la majoria de les persones interessants, no li interesa destacar a la fira de les vanitats.
Aquesta nova obra seva, Els judicis de Nuremberg (UOC, Barcelona, 2007), és un llibre breu i concís, però alhora complert i clarificador.
Després de llegir-lo --i es llegeix d'una tirada--, puc assegurar-vos que m'ha estat útil, més enllà d'ajudar-me a precisar certes dades històriques, en el sentit que m'ha aclarit certs conceptes jurídics relacionats amb el Dret internacional i que m'ha motivat per endegar nous camins en les meves reflexions sobre l'ésser humà i el seu món... el nostre ésser, el nostre món.
dijous, 15 de febrer del 2007
Roc Alabern. Repàs al procés
Aquest vespre s'inaugura a la Sala Muncunill la primera etapa de la llarga carrera de recuperació de la figura de Roc Alabern que és l'antològica Repàs al procés. La mostra és un projecte personal de Montse Soler, vídua del pintor, que n'ha estat la impulsora, i alhora un projecte col·lectiu de les tres entitats clau en les arts plàstiques a Terrassa: la Fundació Caixa de Terrassa, Amics de les Arts i Joventuts Musicals i l'Ajuntament de la ciutat.És en aquests tres espais on es distribuixen les més de 200 obres d'Alabern que recull l'antològica i que abasten totes les èpoques i totes les tècniques: l'abstracció i la figuració, el dibuix i la pintura, les instal·lacions i l'experimentació digital.
Qui això subscriu ha participat activament en la preparació de la mostra, però no seria honest comentar-ne el contingut sense un recorregut acurat per la posta en escena en cadascun dels espais: la Muncunill a partir d'avui, les sales d'Amics de les Arts a partir de dissabte 17, i el Centre Cultural a partir de dimarts 27 de febrer.
L'exposició té, d'entrada, tots els elements per a convertir-se en una fita única i irrepetible: les grans teles pintades a Nova York; la instal·lació 8x8 que ha romàs demuntada i emmagatzemada des del tancament de l'espai Trajecte; els àlbums de reflexions personals de l'artista i la correspondència amb d'altres artistes; les obres més significatives de cada etapa cedides per col·leccionistes particulars... Un conjunt difícilment repetible, al qual cal afegir un llibre amb textos de Pilar Parcerisses i el comissari de la mostra, Ignacio Valle, entre d'altres.
Tornarem sobre el tema.
Passatges a Amèrica
Héctor Oliva és un periodista i escriptor terrassenc que fa força temps que viu lluny de la ciutat que el va veure néixer, però això no treu importància a la notícia de la publicació del seu primer llibre: Passatges a Amèrica, en el qual explora la vida transoceànica de cinc catalans que van deixar enrera els seus orígens per "anar a fer les Amèriques".L'Héctor, que coneix bé el continent, on ha treballat com a cooperant per Intermón Oxfam (Nicaragua), sobre el qual ha fet la seva tesi doctoral (el Perú de Fujimori) i del qual és originària la família de la seva companya, ha resseguit les passes de cinc catalans, entre els quals Facundo Bacardí (Cuba), Gaspar de Portolà (Califòrnia) i Fèlix Cardona (Veneçuela). No ho ha fet de forma banal: quan ja tenia confegit l'esquelet de l'obra, va passar dos mesos viatjant pel continent americà seguint el rastre dels seus personatges.
La curosa recerca i la brillant prosa d'aquest terrassenc van mereixer el pasat setembre el Premi Eurostars de narrativa de viatges, i ara ens arriba en forma de llibre en castellà (RBA) i català (La Magrana). Una proposta d'allò més suggerent que ens pot ajudar a descobrir un escriptor terrassenc o-cult.
divendres, 9 de febrer del 2007
Art al/de carrer
A mitjans del passat desembre el New York Times anunciava la propera desaparició d'un espai mític de la ciutat per a l'art urbà: un vell estable i magatzem de carruatges construït al segle XIX a l'11 Spring Street de NoLIta, i que en els darrers 20 anys s'havia convertir en una "tela" on desenes de creadors plàstics havien deixat la seva empremta. El diari nord-americà comparava l'operació immobiliària realitzada amb l'edifici amb una hipotètica venda —i conseqüent desaparició— de dues de les peces claus de la col·lecció del MOMA, Les demoiselles d'Avignon de Picasso i la Dance de Matisse.
Imatge de la façana de l'11 Spring Street (© Sara Krulwich/The New York Times).
Abans de procedir a "netejar" l'edifici per a la seva divisió en apartaments de luxe, els propietaris van convidar una cinquantena d'artistes a pintar també completament el seu interior i després van obrir-lo al públic durant una setmana. Ni vendes, ni catàlegs, i la promesa certa de la desaparició. L'art per l'art. Creació sense contrapartides. L'acció va ser coordinada per Marc i Sara Shiller, promotors del Wooster Collective, a la web dels qual podeu veure alguns treballs realitzats en aquesta iniciativa singular http://www.woostercollective.com/2006/12/10-week/
M'ha fet pensar en aquesta notícia de la premsa americana una altra notícia publicada recentment al Diari de Terrassa, en la qual s'anunciava la intenció de l'Ajuntament de cedir uns espais a zones perifèriques de la ciutat (Riera de les Arenes i similars) perquè els artistes urbans (així els anomena el NYT) hi realitzin les seves obres de carrer. Una proposta, val a dir, que ha molestat més que no pas ha agradat als creadors terrassencs que poden inscriure's en aquesta categoria. Una persona em comentava que aquells artistes als quals agrada plasmar la seva creació al carrer ho fan, sobretot, per establir una altra mena de relació amb els espectadors, però, és clar, es tracta que hi hagi espectadors i no és pas només una qüestió de pintar parets.
En definitiva, els creadors volen trobar el seu públic, i aquest és el centre de les ciutats i no pas extramurs. No hi puc estar més d'acord. Apassionada com sóc de l'art urbà (Basquiat, que va fer servir el metro de Nova York com escola abans d'arribar al món de les galeries de la mà de Warhol, segueix semblant-me vint anys després d'haver descobert la seva obra un dels artistes més impressionants de les darreres dècades del segle XX) no vull que l'IMCET m'envïi a les Arenes a veure l'art que m'interessa. No deixa de ser curiós que sigui la iniciativa privada la que ens permeti gaudir ara mateix, al centre de Terrassa, d'una magnífica obra d'una de les artistes joves més interessants del moment, Anna Taratiel.
Si fa ara quasi un any i en el marc del TAC, l'Anna donava vida a una paret mitgera de la Fontvella amb una composició d'ocres, blancs i taronges, fa uns mesos que els seus colors vibrants esclaten a la cantonada de Sant Genís amb Topete (Los Pachucos) amb una evocació de deserts on uns ulls gegants (¿potser les nostres consciències? ¿potser un sistema omnipresent del que és difícil fugir?) ens vigilen.
L'obra d'Anna Taratiel de Sant Quirze / Topete es vibrant i colorista. Una nova mostra de l'univers personal d'aquesta artista, ple de tantes referències urbanes com orgàniques.
Tota l'obra de l'Anna que he vist sembla absorbir les formes de l'entorn urbà (torres, escales, caixes, palanques...) i explorar la seva organicitat. És aquest ull que sembla obrir-se des de dins d'un dipòsit, o el que sembla haver sorgit a l'extrem del braç d'una grua; són aquestes formes que semblen haver-se fet toves en el record d'una visió fugaç mentre passàvem amb cotxe.
Felicito a l'Anna per l'obra i als propietaris del local per la iniciativa. Hi ha força parets al centre i als diferents barris de Terrassa que guanyarien molt si es cedissin com a suport d'obres d'art (i no em refereixo a aquesta mena de pulsió malaltisa de l'ego que tenen molts jovenets desocupats que els porta a embrutar totes les parets amb la seva signatura).
A veure si més gent es decideix a seguir l'exemple (i no faria cap mal que les institucions públiques promoguessin l'art urbà, i no pas per a la galeria). Obres diverses, d'artistes diversos. I prop dels ciutadans. Aquest fora el repte. Qui s'hi apunta?
Imatge de la façana de l'11 Spring Street (© Sara Krulwich/The New York Times).
Abans de procedir a "netejar" l'edifici per a la seva divisió en apartaments de luxe, els propietaris van convidar una cinquantena d'artistes a pintar també completament el seu interior i després van obrir-lo al públic durant una setmana. Ni vendes, ni catàlegs, i la promesa certa de la desaparició. L'art per l'art. Creació sense contrapartides. L'acció va ser coordinada per Marc i Sara Shiller, promotors del Wooster Collective, a la web dels qual podeu veure alguns treballs realitzats en aquesta iniciativa singular http://www.woostercollective.com/2006/12/10-week/
M'ha fet pensar en aquesta notícia de la premsa americana una altra notícia publicada recentment al Diari de Terrassa, en la qual s'anunciava la intenció de l'Ajuntament de cedir uns espais a zones perifèriques de la ciutat (Riera de les Arenes i similars) perquè els artistes urbans (així els anomena el NYT) hi realitzin les seves obres de carrer. Una proposta, val a dir, que ha molestat més que no pas ha agradat als creadors terrassencs que poden inscriure's en aquesta categoria. Una persona em comentava que aquells artistes als quals agrada plasmar la seva creació al carrer ho fan, sobretot, per establir una altra mena de relació amb els espectadors, però, és clar, es tracta que hi hagi espectadors i no és pas només una qüestió de pintar parets.
En definitiva, els creadors volen trobar el seu públic, i aquest és el centre de les ciutats i no pas extramurs. No hi puc estar més d'acord. Apassionada com sóc de l'art urbà (Basquiat, que va fer servir el metro de Nova York com escola abans d'arribar al món de les galeries de la mà de Warhol, segueix semblant-me vint anys després d'haver descobert la seva obra un dels artistes més impressionants de les darreres dècades del segle XX) no vull que l'IMCET m'envïi a les Arenes a veure l'art que m'interessa. No deixa de ser curiós que sigui la iniciativa privada la que ens permeti gaudir ara mateix, al centre de Terrassa, d'una magnífica obra d'una de les artistes joves més interessants del moment, Anna Taratiel.
Si fa ara quasi un any i en el marc del TAC, l'Anna donava vida a una paret mitgera de la Fontvella amb una composició d'ocres, blancs i taronges, fa uns mesos que els seus colors vibrants esclaten a la cantonada de Sant Genís amb Topete (Los Pachucos) amb una evocació de deserts on uns ulls gegants (¿potser les nostres consciències? ¿potser un sistema omnipresent del que és difícil fugir?) ens vigilen.
L'obra d'Anna Taratiel de Sant Quirze / Topete es vibrant i colorista. Una nova mostra de l'univers personal d'aquesta artista, ple de tantes referències urbanes com orgàniques.
Tota l'obra de l'Anna que he vist sembla absorbir les formes de l'entorn urbà (torres, escales, caixes, palanques...) i explorar la seva organicitat. És aquest ull que sembla obrir-se des de dins d'un dipòsit, o el que sembla haver sorgit a l'extrem del braç d'una grua; són aquestes formes que semblen haver-se fet toves en el record d'una visió fugaç mentre passàvem amb cotxe.
Felicito a l'Anna per l'obra i als propietaris del local per la iniciativa. Hi ha força parets al centre i als diferents barris de Terrassa que guanyarien molt si es cedissin com a suport d'obres d'art (i no em refereixo a aquesta mena de pulsió malaltisa de l'ego que tenen molts jovenets desocupats que els porta a embrutar totes les parets amb la seva signatura).
A veure si més gent es decideix a seguir l'exemple (i no faria cap mal que les institucions públiques promoguessin l'art urbà, i no pas per a la galeria). Obres diverses, d'artistes diversos. I prop dels ciutadans. Aquest fora el repte. Qui s'hi apunta?
dijous, 8 de febrer del 2007
Josep Pla a la Nova Jazz Cava de Terrassa?
Doncs sí, però no es tracta d'un músic amb aquest nom, sinó del conegut escriptor empordanès. Naturalment, el passat dimarts 30 de gener, com ja vam anunciar fa unes dates, no hi va ser en persona, però si en esperit... En l'esperit dels seus poemes.
Heus aci un:
Heus aci un:
La meva decisiva petitesa
no em deixa comprendre
l'eternitat. Ni tan sols
l'altre món, que no sé quines mides
ni quines proporcions tindrà.
Jo no sóc hiperbòlic,
si no em fan diferent,
no m'hi podré adaptar,
m'hi trobaré malament.
No podré sortir mai més
de la tomba sinistra i negra?
Mai més no podré trobar
Sílvia, que és tan rossa,
Silvia rimembri ancora,
i l'Astarté morena,
d'ulls que saben mirar
–d'una forma d'ametlla–,
d'anca rodona,
sortint de la perruqueria
exhalant el perfum
d'espígol quimificat
però ondulant i fresc?
Els tres intèrprets (Carles Martínez, Fernando Sarráis i Dani García) van estar magnífics, com sempre, i el director del recital (Miquel Mallafré) va estar encertat, també com sempre.
* * *
La propera sessió del recitals de poesia i música, anomenats genèricament "La Deu de les Veus", que organitza el grup de literatura d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, tindrà lloc el proper dimecres 18 d'abril i estarà dedicat a Joaquim Maria Bartrina (Reus, 1850-1880).
dimarts, 6 de febrer del 2007
El Corcó, un nou pamflet satíric a Terrassa
El Corcó és el nom d'un pamflet "infecte i covard", segons la definició dels seus redactors, que vaig trobar fa pocs dies al cafè dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals.
Només té quatre pàgines, però són intenses, en la típica línia de les revistes "bèsties i dolentes".
Tracta tant temes locals com altres d'àmbit més ampli. Llegiu-la, us farà riure o emprenyar, no us deixarà indiferents.
...
diumenge, 4 de febrer del 2007
Xavi Gonzàlez, una nova experiència
Copyright: Pep MasipDesprés de l’experiència “Sum (Est in nobis)”, desenvolupada als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa durant el passat mes de desembre, Xavi Gonzàlez va promoure i dirigir el passat cap de setmana a Barcelona una altra activitat de característiques semblants: el festival “DeepARTure”, protagonitzat col·lectivament per creadors de diverses disciplines.
Xavi Gonzàlez (artista plástic, músic i poeta) no ha de demostrar res a ningú sobre la seva vàlua com a creador, no li cal, és reconeguda per tothom, però allò que no coneixíem era la seva capacitat com a organitzador i la seva habilitat per aconseguir que les seves propostes siguin ben rebudes Barcelona. Una habilitat que, històricament, no sembla ser gaire freqüent entre els creadors terrassencs .
Diversos artistes terrassencs (Alfonso Cruz, Pep Masip, dj Ous i Robert Tévar) el van acompanyar en aquesta experiència de creació en viu realitzada al vaixell Naumon, propietat del grup La Fura dels Baus, però també van participar molts creadors d'arreu entre els quals, una mica a l'atzar, descatarem el veterà poeta Jesús Lizano i el jove saxofonista Llibert Fortuny.
dimecres, 31 de gener del 2007
Mala memoria selectiva en Terrassa
La lectura de diversas obras de Eliseo Reclus, durante mi infancia, me predispuso a favor del sentimiento libertario y unos años más tarde, en la adolescencia, unas escasas referencias en revistas y algún testimonio oral llegado a mis oídos a través de algunos compañeros de escuela me hicieron descubrir con admiración la existencia del anarcosindicalismo y de sus abnegados militantes. Con estos antecedentes, a los que se sumó el fulgor de los diversos sesentayochos, no es de extrañar que, como tantos jóvenes de mi generación, me pusiera en contacto con las gentes de la CNT en Terrassa en cuanto averigué cómo localizarlos.
Josep Prat i Closa, primero por la izquierda, en el Penal de Burgos, el año 1958, junto a otros presos libertarios y algunos de sus familiares. (El primero por la derecha es Juan Gómez Casas, que sería el primer secretario general de la CNT tras la dictadura.)
Sin olvidar ni a Josep Prat ni a Santi Abad —ambos encarcelados en 1957 junto a otros compañeros y compañeras de Terrassa—, quien más me impresionó entre los veteranos fue Josep Padilla. Nació en Terrassa en el año 1909, en el seno de una familia muy pobre y analfabeta. Fue un hombre que siempre vivió con una gran sencillez, siguiendo los cánones del naturismo, y que se preocupó por alcanzar una buena formación cultural, destacando sobre todo en el juego del ajedrez.
Padilla, según me refirieron otros militantes veteranos, había sido un gran organizador durante los años de la monarquía y de la república y un verdadero puntal durante los años de la dictadura franquista, tanto para la organización en el exilio como en el interior. Al iniciarse la guerra desempeñaba a la vez los cargos de secretario de la Federación Local y de la Federación Comarcal. Unos meses después marchó al frente, y se incorporó a la Columna Durruti.
Josep Prat i Closa, primero por la izquierda, en el Penal de Burgos, el año 1958, junto a otros presos libertarios y algunos de sus familiares. (El primero por la derecha es Juan Gómez Casas, que sería el primer secretario general de la CNT tras la dictadura.) Sin olvidar ni a Josep Prat ni a Santi Abad —ambos encarcelados en 1957 junto a otros compañeros y compañeras de Terrassa—, quien más me impresionó entre los veteranos fue Josep Padilla. Nació en Terrassa en el año 1909, en el seno de una familia muy pobre y analfabeta. Fue un hombre que siempre vivió con una gran sencillez, siguiendo los cánones del naturismo, y que se preocupó por alcanzar una buena formación cultural, destacando sobre todo en el juego del ajedrez.
Padilla, según me refirieron otros militantes veteranos, había sido un gran organizador durante los años de la monarquía y de la república y un verdadero puntal durante los años de la dictadura franquista, tanto para la organización en el exilio como en el interior. Al iniciarse la guerra desempeñaba a la vez los cargos de secretario de la Federación Local y de la Federación Comarcal. Unos meses después marchó al frente, y se incorporó a la Columna Durruti.
Josep Padilla i Boloix, hacia finales de la década de los sesenta, jugando una partida en el Club d'Escacs Terrassa. La mesa tablero en la que juega es una de las que actualmente se encuentran en el café bar de Amics de les Arts i Joventuts Musicals.
En el exilio participó en la resistencia contra el nazismo, y en 1946 volvió clandestinamente a España para participar en la todavía intensa actividad sindical cenetista. Fue detenido en 1947 en Barcelona y condenado a veinte años de prisión, aunque consiguió la libertad en 1952. En 1957 fue encarcelado de nuevo, junto a los mencionados Prat, Abad y otros.
En 1976 fue elegido secretario del Comité Regional de la CNT de Catalunya, pero dimitió al ver su gestión imposibilitada por las luchas entre las diferentes facciones que intentaban controlar la organización. Militó en la Federación Local de Terrassa hasta su muerte, en 1980.
En la casa de Padilla, simpatizante de la línea «federiquista», conocí a Josep Roig, residente en Francia y militante en la tendencia Frente Libertario. Los dos mantenían una relación fraternal, pese a sus diferencias ideológicas.
Roig —con quien mantuve una gran amistad— era aún más reservado para sus cosas que Padilla, pero gracias a un testimonio ajeno me enteré que había sido uno de los militantes más arrojados de las Juventudes Libertarias de Terrassa y que durante la guerra se había destacado en los momentos más difíciles de la 26 División (anteriormente Columna Durruti). También descubrí que durante tres décadas había vivido bajo una identidad falsa, Antonio Millera, y que, gracias a ella, había realizado arriesgados viajes al interior. Una enorme cicatriz que le cruzaba el pecho era el recuerdo del tremendo bayonetazo que le propinó un soldado en una escaramuza entre una patrulla del ejército alemán y un grupo de combatientes antifascistas.
Gracias a Padilla también conocí a los tarrasenses Francesc Sabat y a Josep Marimon. Sabat, residente en Venezuela, fue uno de los impulsores de la Comisión de Relaciones y Solidaridad de Terrassa CNT, una entidad que desde 1945 mantuvo el contacto entre los afiliados de Terrassa dispersos por medio mundo; que daba apoyo económico a aquellos que lo necesitaban; y que jamás expulso o marginó a nadie por cuestiones ideológicas. Sabat fue el autor del libro Los anarcosindicalistas tarrasenses en el exilio (1979).
Marimon, que fue militante del POUM y también un activo afiliado cenetista, publicó en Francia el libro Les classes socials a Catalunya en el decurs de l’era industrial (1971), un estudio riguroso y accesible en el que analizaba el comportamiento de las clases sociales en Cataluña desde mediados del siglo XVIII hasta 1939. También participó, entre 1959 y 1968, en algunos de los numerosos certámenes de narrativa y ensayo en lengua catalana celebrados en el exilio, y fue galardonado en numerosas ocasiones.
Josep Marimon i Cairol, obrero e intelectual, hacia 1936, poco antes de convertirse en presidente de Amics de les Arts.
Sabat me puso en contacto con Joan Campà, que había ejercido como maestro racionalista en Terrassa, donde sus exalumnos le recuerdan aún con veneración. Campà, seguidor de las directrices pedagógicas impulsadas por Joan Puig Elias y Emilia Roca Cufí, estaba considerado como una autoridad pedagógica en Venezuela, país donde dirigía la prestigiosa revista Andiep y era consultado sistemáticamente por el Ministerio de Educación.
Padilla y Sabat también me refirieron algunos hechos relacionados con compañeros que ya eran mayores cuando ellos era jóvenes, como Martín Bruno, Valentí Noguera y Julián Abad el Viejo o el Poca Roba, militantes hasta el último minuto de sus vidas. Marimon me habló de otros revolucionarios aún más antiguos, casi legendarios, gentes del siglo XIX, así como de su empeño infructuoso por encontrar la confirmación del paso de Bakunin por Terrassa.
Gracias a Roig conocí a Antoni Marín, residente en Francia, y a través de este entré en contacto con su padre, Federico. Nacido en 1902 en Enguera, al iniciarse la revolución, coordinó los diferentes comités de las empresas textiles colectivizadas de Terrassa, estudió su capacidad productiva y sus necesidades de materia prima y se desplazó hasta Extremadura para garantizar el suministro de la lana y el aceite industrial precisos. Posteriormente presentó un proyecto de fusión de todas las empresas en una sola, la Industria Fabril Textil y Anexas Socializadas, que fue aprobado en una asamblea de comités.
Marín, como primer teniente de alcalde y responsable de obras públicas, consiguió para la ciudad el suministro de aguas del Llobregat que ha garantizado su abastecimiento hasta el presente. A finales de 1938 se incorporó a la antigua Columna Durruti.
Antoni Marín, su hijo, sigue aún empeñado en recuperar los archivos de la Comisión de Relaciones que permitirían conocer detalladamente muchos aspectos de la lucha de los libertarios egarenses durante el franquismo. El paradero actual de esos archivos (una veintena de carpetas, la mayoría de las cuales estaban repletas de documentos manuscritos) es un misterio: se remitieron desde Francia para ser guardados en Terrassa, pero parece ser que alguien que durante determinado periodo perteneció a la CNT decidió caprichosamente apropiarse de ellos. Como si no tuviéramos bastantes dificultades, hemos sufrido el expolio de quien se vanagloriaba de “tener la sangre rojinegra”.
Por cierto, este Antoni Marín no tiene ningún parentesco con aquel otro que, en la inmediata postguerra, cayó en las garras de Matalonga, un destacado falangista local.
A ese otro Antonio Marín, Matalonga y sus secuaces le presentaron, atiborrado de laxantes, a los empresarios de Terrassa en la sede de la patronal, el Instituto Industrial, y ante ellos le propinaron una descomunal paliza que terminó como es de imaginar. Ese fue un espectáculo que, pese al rechazo de una minoría, se repitió impunemente hasta el fusilamiento del desdichado para el regocijo de la mayoría de esos “ciudadanos respetables” que colaboraban en la vejación con sus mofas y chirigotas.
Ese mismo grupo de falangistas es el que, en cierta ocasión, intentó prender fuego a la prisión de Terrassa, ya que el funcionario responsable no les entregaba toda la “chusma roja” encerrada —integrada especialmente por numerosas mujeres entre las que destacaba La Abuelita Cazorla— para proceder a darles un trato semejante al mencionado. Los guardianes tuvieran que patrullar toda la noche por los tejados, pistola en mano, para evitar ese crimen genocida.
* * *
Borrosos reflejos del pasado, recuerdos de recuerdos ajenos, esto es lo que os he expuesto hasta ahora. Ahora me arrepiento de no haber mostrado en su momento, distraído por los avatares de la vida cotidiana, más empeño en recopilar de manera sistemática todos los testimonios orales y documentales posibles para tenerlos a la disposición de quienes pudieran utilizarlos con mayor propiedad en el futuro.
¿Qué han aportado los historiadores “profesionales” y los vocacionales de Terrassa a la historia del movimiento obrero local? Escasas páginas. ¿Se han preocupado alguna vez de recopilar sistemáticamente documentos y testimonios de la historia local? En absoluto, véanse sino sus raquíticas y tendenciosas bibliografías. ¿Han procurado analizar los datos disponibles y ofrecer conclusiones rigurosas? Sus conclusiones han partido de la tradición oral de representantes de las organizaciones burguesas de centro izquierda y derecha moderada. Hemos sufrido, pues, una mala memoria selectiva que, salvo escasas excepciones, ha dado como frutos biografías anodinas, evocaciones romanticoides, enumeraciones de efemérides, erudiciones estériles o historias generales faltas de “la patita izquierdista” o, más concretamente “de la patita cenetista”.
Las personas a las que me he referido y muchas otras absolutamente anónimas, la organización que representaban y la clase social a la que pertenecían forman parte de la historia de la ciudad de Terrassa, pero como la historia la ha escrito casi siempre la clase dominante y, en ella, a los oprimidos solo se les reserva el menosprecio o el olvido (menosprecio y olvido en los que no han estado exentos de culpa muchos representantes de las opciones “oficiales” de izquierda), de momento es muy poco lo que podemos saber sobre este tema.
Dadas tanto la lógica reserva de los integrantes del movimiento libertario como la lejanía en el tiempo de muchas de las luchas sociales y laborales que protagonizaron, en estos momentos parece una tarea casi imposible la de reconstruir la formación y la evolución de sus idearios; conocer sus razonamientos, sus polémicas, sus estrategias; dilucidar el grado de consecución de sus objetivos o la incidencia concreta de su actividad en la estructura social de Terrassa; establecer su ubicación en el contexto general de las luchas de clase de la España del siglo XX...
Aunque sea casi imposible elaborar de manera amplia y profunda una historia social contemporánea constreñida a nuestro ámbito municipal, ¿se estará aún a tiempo de recuperar algo del testimonio de esa memoria perdida? Afortunadamente un grupo de historiadores locales (José Luis Lacueva, Manolo Márquez, Josep Palau y Lourdes Plans) se dispone a intentarlo por lo que respecta al periodo comprendido entre 1940 y 1979, y lo hacen con la firme voluntad de no excluir a ninguna de las fuerzas que contribuyeron a la resistencia contra el franquismo.
Primavera de 2005
(Publicado en Rojo y Negro, n. 178, mayo de 2005)
¿Qué han aportado los historiadores “profesionales” y los vocacionales de Terrassa a la historia del movimiento obrero local? Escasas páginas. ¿Se han preocupado alguna vez de recopilar sistemáticamente documentos y testimonios de la historia local? En absoluto, véanse sino sus raquíticas y tendenciosas bibliografías. ¿Han procurado analizar los datos disponibles y ofrecer conclusiones rigurosas? Sus conclusiones han partido de la tradición oral de representantes de las organizaciones burguesas de centro izquierda y derecha moderada. Hemos sufrido, pues, una mala memoria selectiva que, salvo escasas excepciones, ha dado como frutos biografías anodinas, evocaciones romanticoides, enumeraciones de efemérides, erudiciones estériles o historias generales faltas de “la patita izquierdista” o, más concretamente “de la patita cenetista”.
Las personas a las que me he referido y muchas otras absolutamente anónimas, la organización que representaban y la clase social a la que pertenecían forman parte de la historia de la ciudad de Terrassa, pero como la historia la ha escrito casi siempre la clase dominante y, en ella, a los oprimidos solo se les reserva el menosprecio o el olvido (menosprecio y olvido en los que no han estado exentos de culpa muchos representantes de las opciones “oficiales” de izquierda), de momento es muy poco lo que podemos saber sobre este tema.
Dadas tanto la lógica reserva de los integrantes del movimiento libertario como la lejanía en el tiempo de muchas de las luchas sociales y laborales que protagonizaron, en estos momentos parece una tarea casi imposible la de reconstruir la formación y la evolución de sus idearios; conocer sus razonamientos, sus polémicas, sus estrategias; dilucidar el grado de consecución de sus objetivos o la incidencia concreta de su actividad en la estructura social de Terrassa; establecer su ubicación en el contexto general de las luchas de clase de la España del siglo XX...
Aunque sea casi imposible elaborar de manera amplia y profunda una historia social contemporánea constreñida a nuestro ámbito municipal, ¿se estará aún a tiempo de recuperar algo del testimonio de esa memoria perdida? Afortunadamente un grupo de historiadores locales (José Luis Lacueva, Manolo Márquez, Josep Palau y Lourdes Plans) se dispone a intentarlo por lo que respecta al periodo comprendido entre 1940 y 1979, y lo hacen con la firme voluntad de no excluir a ninguna de las fuerzas que contribuyeron a la resistencia contra el franquismo.
Primavera de 2005
(Publicado en Rojo y Negro, n. 178, mayo de 2005)
Adéu definitiu a cal Grau
Avui... Bé, de fet, ahir va tancar definitivament les seves portes la Llibreria Grau, just quan en complia 75 des que la va inaugurar Joan Grau, un lletraferit que, com vam saber ahir, va començar apilant patufets sobre la gerra de l'oli per acabar construint un castell màgic on les parets eren fetes de llibres i els passadissos tan estrets que calia fer una mossegada a la galeta d'Alícia i, com ella, fer-se prou petit com per passar pel forat del pany.
Només sent d'aquella mida es podien visitar tots els racons on el vell Grau entaforava els milers i milers i milers i milers de llibres que va acumular: una pila a cada graó de cada escala dels dos casals que eren la seva casa, piles a sota de tots els llits, piles als passadissos.
Tinc la intuició que la infantesa del Valentí Grau devia ser fascinant: tantes històries fantàstiques emmagatzemades al teu entorn, incontrolades en la seva basta acumulació, deixen escapar l'alè dels seu esperit, alimentant necessàriament un atmòsfera fantàstica. Estic segura que, a Cal Grau, si no vegilaves, podies acabar caminant a un pam per sobre del terra sense ni adonar-te'n, sostingut imperceptiblement per la Nora d'Ibsen, el Pijoaparte, la Colometa, Hercules Poirot, Lady Macbeth, Onofre Bouvila, i Beatriu camí de l'Infern. Però tampoc m'estranyaria gens si el Valentí m'expliqués que, quan a casa seva s'apagaven els llums, se sentien traquetejar els tractats de tècniques de teixits —com arrossegats pel frenètic moviment dels telers— o que el volum d'història dels ferrocarrils havia fet caure la seva pila intentant fugir de l'ofec de tanta companyia.
Perquè a cal Grau els llibres eren vius i, com tots els nostres amics, tenien sentiments i inquietuds, i per això el Joan Grau no en tornava mai cap, se'ls quedava a casa, perquè als bons amics mai se'ls abandona.
Quan es neix en un lloc així, en mig d'una atmòsfera densa de literatura i coneixement, només pots abraçar amb força el teu ofici i llençar-te a la piscina de llibres (i no és una metàfora), o allunyar-te'n. El Valentí Grau va fer durant una pila d'anys això segon, però per llençar-se en braços d'una altra passió, diferent, però no menys intensa que la que el seu pare sentia per la lletra impresa: el jazz.
Amb jazz (dels amics Farràs, Puigbò, Font, Casares...) i regalant llibres, ahir el Valentí va posar fi a la trajectòria de la llibreria que va heretar i l'estructura de la qual ens ha anat descobrint raconet a raconet —com en una intrigant novel·la de misteri— a mesura que anava treient llibres. Hi ha qui diu que només va tornar a l'ofici de llibreter, quan va morir el seu pare, per poder recuperar la moto que el Joan Grau havia literalment "enterrat" en paper imprès mentre el seu fill feia la mili. Però no és cert. La moto fa ja uns quants anys que la va recuperar i, en canvi, el Valentí ha seguit incansable fins avui.
Trobarem a faltar, segur, un espai que encara ens unia a la Terrassa del passat. Però sempre ens quedarà París... Bé, sempre ens quedaran els llibres.
Només sent d'aquella mida es podien visitar tots els racons on el vell Grau entaforava els milers i milers i milers i milers de llibres que va acumular: una pila a cada graó de cada escala dels dos casals que eren la seva casa, piles a sota de tots els llits, piles als passadissos.
Tinc la intuició que la infantesa del Valentí Grau devia ser fascinant: tantes històries fantàstiques emmagatzemades al teu entorn, incontrolades en la seva basta acumulació, deixen escapar l'alè dels seu esperit, alimentant necessàriament un atmòsfera fantàstica. Estic segura que, a Cal Grau, si no vegilaves, podies acabar caminant a un pam per sobre del terra sense ni adonar-te'n, sostingut imperceptiblement per la Nora d'Ibsen, el Pijoaparte, la Colometa, Hercules Poirot, Lady Macbeth, Onofre Bouvila, i Beatriu camí de l'Infern. Però tampoc m'estranyaria gens si el Valentí m'expliqués que, quan a casa seva s'apagaven els llums, se sentien traquetejar els tractats de tècniques de teixits —com arrossegats pel frenètic moviment dels telers— o que el volum d'història dels ferrocarrils havia fet caure la seva pila intentant fugir de l'ofec de tanta companyia.
Perquè a cal Grau els llibres eren vius i, com tots els nostres amics, tenien sentiments i inquietuds, i per això el Joan Grau no en tornava mai cap, se'ls quedava a casa, perquè als bons amics mai se'ls abandona.
Quan es neix en un lloc així, en mig d'una atmòsfera densa de literatura i coneixement, només pots abraçar amb força el teu ofici i llençar-te a la piscina de llibres (i no és una metàfora), o allunyar-te'n. El Valentí Grau va fer durant una pila d'anys això segon, però per llençar-se en braços d'una altra passió, diferent, però no menys intensa que la que el seu pare sentia per la lletra impresa: el jazz.
Amb jazz (dels amics Farràs, Puigbò, Font, Casares...) i regalant llibres, ahir el Valentí va posar fi a la trajectòria de la llibreria que va heretar i l'estructura de la qual ens ha anat descobrint raconet a raconet —com en una intrigant novel·la de misteri— a mesura que anava treient llibres. Hi ha qui diu que només va tornar a l'ofici de llibreter, quan va morir el seu pare, per poder recuperar la moto que el Joan Grau havia literalment "enterrat" en paper imprès mentre el seu fill feia la mili. Però no és cert. La moto fa ja uns quants anys que la va recuperar i, en canvi, el Valentí ha seguit incansable fins avui.
Trobarem a faltar, segur, un espai que encara ens unia a la Terrassa del passat. Però sempre ens quedarà París... Bé, sempre ens quedaran els llibres.
dissabte, 27 de gener del 2007
Art i sci-fi
Dijous a la tarda un virus em va deixar fora de combat i sembla que em vaig perdre un interessant debat sobre L'art contemporani a Terrassa, que va tenir lloc als locals d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Avui diversos companys m'han comentat algunes de les intervencions. Sembla que hi ha una sensació generalitzada entre alguns artistes, crítics i promotors d'iniciatives de creació plàstica que la ciutat viu d'esquena a les propostes interessants que es fan. Però això, sigui o no veritat, no forma part (no hauria de formar part en opinió meva) d'una discusió artística, sinó d'un debat sobre gestió cultural i màrqueting.
Parlo per parlar, perquè ja he dit que no hi era, però no m'arriben ones sobre si s'ha discutit quins són els interessos dels creadors més joves, quines inquietuts socials o creatives són darrera (o dins o davant) del treball dels artistes, sobre la disolució de les fronteres entre gèneres i tècniques... que són les coses que a mi realment m'interessen. Al final sembla ser que l'eterna discusió és quin rol li toca fer a cada actor, més que no pas quin és l'argument de la pel·lícula. Però potser només és que els meus cronistes són dolents (no tots podem ser Ragon).
En qualsevol cas, aprofito l'avinentesa per reflexionar sobre un tema que sempre m'ha inquietat i és per què en les obres de ciència-ficció (sci-fi) de tots els gèneres els móns futurs sempre s'imaginen com un món sense art. Bé, com a art convencional, almenys. M'inquieta perquè els éssers humans sempre construïm els móns que pèviament hem imaginat. D'altra banda, en certa forma és comprensible: us imagineu un paissatge del Víctor Cortés o de l'Isidre Òdena a la cafeteria de la nau Enterprise (sí, és clar, la nau de l'Star Trek). Sembla com si en el món que imaginem per al futur ja haguéssim donat per perduda la materia i només comptessin amb la imatge digitalitzada.
Tanmateix, segurament exagero. Al capdavall, l'Enterprise no és més que la representació d'una nau militar, i no crec que en els tancs i portavions actuals hi pengin precisament tintorettos. Però seguim. La pregunta que em faig és per què el necessitem un art que es manifesta, per exemple, en forma de tira còmica en el diari local (Processos oberts), indestriable de qualsevol subproducte mediàtic si no formes part del iniciats —això deixant de banda l'encert o el desencert del que es digui en l'obra (la tira). Sí, també sé que 'hi ha 28 vaques a Terrassa' i, de tant en tant, el meu fill petit em pregunta si només n'hi ha 28 i per què és tan important que ho digui un cartell penjat per tota la ciutat. Objectiu atès: s'ha provocat una interferència, però no sé si hem aconseguit trencar cap indiferència prèvia.
El joc de números m'ha fet pensar en el Terrassa, informació d'art de Francesc Abad i companyia (1973: encara no havia ni nascut el Sergi Botella). Aleshores eren 44 professions de 113 persones, i allò tenia, a més d'un sentit artístic (obria l'art conceptual a Terrassa), un sentit polític (els 113 eren a la presó). "Som el que perdem" ens proposa ara Botella com a tema de reflexió, i a mi em fa l'efecte que som una societat "ensimismada" (com trobar un adjectiu tan escaient en català?) on cada individu dona voltes sobre les seves pròpies neures fent, com la mula, solc al terra.
Jo aspiro a emocions fortes (El camp de la Bota, Phonopolis), intel·lectuals o sensitives, i no sempre les trobo en l'art contemporani. Alguns debats em semblen banals; algunes propostes, esteticistes i poc sinceres; d'altres em dona la impressió que només es posen l'etiqueta de transformadores per a cobrir l'expedient, perquè per proposar nous punts de vista que ens ajudin a transformar la realitat, aquesta cal conèixer-la, i no n'hi prou amb fer la caricatura d'un bar mentre et prens un cafè.
Parlo per parlar, perquè ja he dit que no hi era, però no m'arriben ones sobre si s'ha discutit quins són els interessos dels creadors més joves, quines inquietuts socials o creatives són darrera (o dins o davant) del treball dels artistes, sobre la disolució de les fronteres entre gèneres i tècniques... que són les coses que a mi realment m'interessen. Al final sembla ser que l'eterna discusió és quin rol li toca fer a cada actor, més que no pas quin és l'argument de la pel·lícula. Però potser només és que els meus cronistes són dolents (no tots podem ser Ragon).
En qualsevol cas, aprofito l'avinentesa per reflexionar sobre un tema que sempre m'ha inquietat i és per què en les obres de ciència-ficció (sci-fi) de tots els gèneres els móns futurs sempre s'imaginen com un món sense art. Bé, com a art convencional, almenys. M'inquieta perquè els éssers humans sempre construïm els móns que pèviament hem imaginat. D'altra banda, en certa forma és comprensible: us imagineu un paissatge del Víctor Cortés o de l'Isidre Òdena a la cafeteria de la nau Enterprise (sí, és clar, la nau de l'Star Trek). Sembla com si en el món que imaginem per al futur ja haguéssim donat per perduda la materia i només comptessin amb la imatge digitalitzada.
Tanmateix, segurament exagero. Al capdavall, l'Enterprise no és més que la representació d'una nau militar, i no crec que en els tancs i portavions actuals hi pengin precisament tintorettos. Però seguim. La pregunta que em faig és per què el necessitem un art que es manifesta, per exemple, en forma de tira còmica en el diari local (Processos oberts), indestriable de qualsevol subproducte mediàtic si no formes part del iniciats —això deixant de banda l'encert o el desencert del que es digui en l'obra (la tira). Sí, també sé que 'hi ha 28 vaques a Terrassa' i, de tant en tant, el meu fill petit em pregunta si només n'hi ha 28 i per què és tan important que ho digui un cartell penjat per tota la ciutat. Objectiu atès: s'ha provocat una interferència, però no sé si hem aconseguit trencar cap indiferència prèvia.
El joc de números m'ha fet pensar en el Terrassa, informació d'art de Francesc Abad i companyia (1973: encara no havia ni nascut el Sergi Botella). Aleshores eren 44 professions de 113 persones, i allò tenia, a més d'un sentit artístic (obria l'art conceptual a Terrassa), un sentit polític (els 113 eren a la presó). "Som el que perdem" ens proposa ara Botella com a tema de reflexió, i a mi em fa l'efecte que som una societat "ensimismada" (com trobar un adjectiu tan escaient en català?) on cada individu dona voltes sobre les seves pròpies neures fent, com la mula, solc al terra.
Jo aspiro a emocions fortes (El camp de la Bota, Phonopolis), intel·lectuals o sensitives, i no sempre les trobo en l'art contemporani. Alguns debats em semblen banals; algunes propostes, esteticistes i poc sinceres; d'altres em dona la impressió que només es posen l'etiqueta de transformadores per a cobrir l'expedient, perquè per proposar nous punts de vista que ens ajudin a transformar la realitat, aquesta cal conèixer-la, i no n'hi prou amb fer la caricatura d'un bar mentre et prens un cafè.
diumenge, 14 de gener del 2007
Altres títols de la Biblioteca Anna Murià
Recordem altres títols de la Biblioteca Anna Murià editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat:
La peixera
Crònica de la vida d'Agustí Bartra
Reflexions de la vellesa
Novetat editorial. El llibre d’Eli d’Anna Murià.
S’acaba d’editar un nou volum de les obres completes d’Anna Murià. Es tracta en aquesta ocasió de El llibre d’Eli. Compta amb un estudi preliminar de Jaume Closa que analitza amb detall l’obra. També es reprodueix una nota de Pere Calders que va prologar la primera edició d’aquesta novel·la.
Diu Pere Calders: «L’Anna Murià, quan ens explica vides —imaginades i reals— sempre hi intercala contes i poesia, i un pensament serè, reflexiu, impregnat de tendresa i de comprensió humana... He fet esment de “vides reals” i en aquest aspecte puc fer unes confidències al lector que potser contribuiran a situar-lo. Jo conec l’Eli, sé qui fou l’àvia Romaní, algun dels personatges —encara que portin noms inventats— els reconec o, almenys, els endevino. No tots s’han comportat, que jo sàpiga, tal com els presenta l’Anna, però hauria pogut ésser, qui sap si un déu poderós dedicat a repassar biografies no se sentiria temptat (a l’hora de sotmetre’ls a examen) de modificar episodis i conductes per tal de fer-los coherents amb unes veritats que perseguim sempre i que rarament trobem. Penso que a tots ens ha ocorregut poc o molt... Crec que l’Anna Murià s’ha lliurat a aquest exercici apassionat».
Diu Pere Calders: «L’Anna Murià, quan ens explica vides —imaginades i reals— sempre hi intercala contes i poesia, i un pensament serè, reflexiu, impregnat de tendresa i de comprensió humana... He fet esment de “vides reals” i en aquest aspecte puc fer unes confidències al lector que potser contribuiran a situar-lo. Jo conec l’Eli, sé qui fou l’àvia Romaní, algun dels personatges —encara que portin noms inventats— els reconec o, almenys, els endevino. No tots s’han comportat, que jo sàpiga, tal com els presenta l’Anna, però hauria pogut ésser, qui sap si un déu poderós dedicat a repassar biografies no se sentiria temptat (a l’hora de sotmetre’ls a examen) de modificar episodis i conductes per tal de fer-los coherents amb unes veritats que perseguim sempre i que rarament trobem. Penso que a tots ens ha ocorregut poc o molt... Crec que l’Anna Murià s’ha lliurat a aquest exercici apassionat».
Lectura de poemes de Josep Pla a Terrassa
El proper 30 de gener podeu assistir a la Nova Jazz Cava a una lectura de poemes de Josep Pla.
Sí, no heu llegit malament. No és un fet gaire conegut que, ben entrat a la maduresa, l'escriptor empordanès es va atrevir a publicar un llibre de poesia, Versos del Retour d'Âge.
Pot ser força interessant, no només per qui és l'autor, sinó també per l’excel·lència dels intèrprets i del director de la lectura, participants habituals en aquestes sessions de La Deu de les Veus.
dijous, 4 de gener del 2007
Els colors del jazz
Blanc i negre. Aquesta sembla ser la resposta que dona Antonio J. Flores des de la sala d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals a la qüestió dels colors del jazz. Perfils blancs que delimiten el dibuix i masses de negre i tota una gamma de grisos que construeixen unes composicions fetes de primers plans i escenes de conjunt. Músics admirats i formacions ideals (com la composició de gran format que presideix la mostra i que aplega Tete Montoliu, Ron Carter, Art Blakey i Dexter Gordon a l'escenari de la Nova Jazz Cava... ja ens agradaria, si encara pogués ser!) s'apleguen en unes composicions que tenen el mèrit de transmetre moviment i vibració, com si haguessin capturat el swing de Billie Holiday, Josep M. Farràs, Tete, Archie Sheep, Charles Mingus...
Quan un coneix molt a un artista resulta difícil ser objectiu. Quan a un l'interessa el tema d'una obra artística (en aquest cas, el jazz), i ha anat creant amb els anys les seves filies i fòbies, resulta encara més difícil ser objectiu, perquè pots arribar a mirar un quadre a través de les notes que repiquen a la teva memòria. M'emociona la imatge de la Billie ue veig penjada a la paret de la sala o el record de la seva veu trencada? Tant se val, és el meu quadre preferit d'una mostra que jo crec que val la pena veure. L'originalitat i dinamisme de les composicions, que semblen robar idees al còmic i la fotografia, i la peculiar tècnica (esmalts sintètics i barnissos que creen un efecte quasi de ceràmica) donen al visitant arguments per disfrutar dels quadres més enllà de les referències musicals.
I parlant de jazz, he recordat el Valentí Grau, propietari de la llibreria més singular de Terrassa que estem a punt de perdre. És un tema que mereix, de segur, que hi dediquen un dia estona i reflexió. Aquest és només un apunt ràpid per recordar que la Llibreria Grau tanca les seves portes el 5 de gener. Setmana, doncs, de liquidació final que culmina un més de feina en el qual s'han encaixat més de 250.000 llibres!!!
Com si se sentís despullat entre les lleixes buides, el Valentí ha començat a tapar els forats silenciosos amb el paper de regal que ja no necessitarà. El rerataulell ha adquirit així un aire bombonera que resultaria divertit si no fos tant trist veure desaparèixer un símbol tan significatiu de la nostra vida cultural.
No és bo, ja ho sé aferrar-se a les coses. Tot passa, i aviat un parell més de botigues de roba, o sabates, o penjolls, o perfums ens faran oblidar les piles de llibres i el taulell de fusta amb el seu fris de títols divulgatus d'Alianza. Un taulell massa alt per als temps que corren, d'aquells en què el dependent semblava voler-se amagar dels clients, no pas per desconfiança, sinó al revés, perquè al bon client de llibreria se'l deixa fer, que miri, que remeni, mentre el llibreter resta amatent però discret. Tanmateix no sé a què bé tanta retòrica sobre el taulell, si durant 50 anys ningú, excepte el vell Joan Grau, pare del Valentí, va saber on era el taulell, soterrat sota piles i piles de llibres.
Pocs recordem ja aquelles columnes en precari equilibri. Aviat, ni el nom que els donava sentit: Grau. Divendres, quan la cabalcada dels Reis Mags passin pel carrer Gavatxons es baixaran definitivament les persianes, i alguns sentirem que la temperatura arriba quasi als 451 graus Farenheit.
Quan un coneix molt a un artista resulta difícil ser objectiu. Quan a un l'interessa el tema d'una obra artística (en aquest cas, el jazz), i ha anat creant amb els anys les seves filies i fòbies, resulta encara més difícil ser objectiu, perquè pots arribar a mirar un quadre a través de les notes que repiquen a la teva memòria. M'emociona la imatge de la Billie ue veig penjada a la paret de la sala o el record de la seva veu trencada? Tant se val, és el meu quadre preferit d'una mostra que jo crec que val la pena veure. L'originalitat i dinamisme de les composicions, que semblen robar idees al còmic i la fotografia, i la peculiar tècnica (esmalts sintètics i barnissos que creen un efecte quasi de ceràmica) donen al visitant arguments per disfrutar dels quadres més enllà de les referències musicals.
I parlant de jazz, he recordat el Valentí Grau, propietari de la llibreria més singular de Terrassa que estem a punt de perdre. És un tema que mereix, de segur, que hi dediquen un dia estona i reflexió. Aquest és només un apunt ràpid per recordar que la Llibreria Grau tanca les seves portes el 5 de gener. Setmana, doncs, de liquidació final que culmina un més de feina en el qual s'han encaixat més de 250.000 llibres!!!
Com si se sentís despullat entre les lleixes buides, el Valentí ha començat a tapar els forats silenciosos amb el paper de regal que ja no necessitarà. El rerataulell ha adquirit així un aire bombonera que resultaria divertit si no fos tant trist veure desaparèixer un símbol tan significatiu de la nostra vida cultural.
No és bo, ja ho sé aferrar-se a les coses. Tot passa, i aviat un parell més de botigues de roba, o sabates, o penjolls, o perfums ens faran oblidar les piles de llibres i el taulell de fusta amb el seu fris de títols divulgatus d'Alianza. Un taulell massa alt per als temps que corren, d'aquells en què el dependent semblava voler-se amagar dels clients, no pas per desconfiança, sinó al revés, perquè al bon client de llibreria se'l deixa fer, que miri, que remeni, mentre el llibreter resta amatent però discret. Tanmateix no sé a què bé tanta retòrica sobre el taulell, si durant 50 anys ningú, excepte el vell Joan Grau, pare del Valentí, va saber on era el taulell, soterrat sota piles i piles de llibres.
Pocs recordem ja aquelles columnes en precari equilibri. Aviat, ni el nom que els donava sentit: Grau. Divendres, quan la cabalcada dels Reis Mags passin pel carrer Gavatxons es baixaran definitivament les persianes, i alguns sentirem que la temperatura arriba quasi als 451 graus Farenheit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)